Carme Canela fa reviure un mite de la música brasilera

BarcelonaCarme Canela és una de les grans veus de la música catalana, imprescindible en el jazz fet a casa nostra, d’afinació sempre acurada i expressiva. També és la mestra que ha acompanyat els inicis de tantes vocalistes, de tresors com Sílvia Pérez Cruz, alumna seva a l’Esmuc en les primeres promocions heroiques. “A les alumnes sempre els dic que, si volen veure algú diferent, vagin a un concert de la Sílvia. És un tresor, deixa empremta”, diu, tota generositat. Per talent i per currículum, Carme Canela hauria de ser notícia més sovint. Celebrem almenys que ho sigui ara que està presentant un projecte d’accent brasiler amb el guitarrista Jurandir Santana.

I no és projecte qualsevol, sinó la revisió d’un mite de la música del Brasil: el disc que Vinícius de Moraes, Maria Creuza i Toquinho van enregistrar a Buenos Aires el 1970, que recollia l’ambient dels concerts que havien fet a la sala La Fusa. En la distància curta de la bohèmia de la capital argentina sonaven cançons com Garota de Ipanema, A felicidade i Eu sei que vou te amar, pàgines daurades de la música popular, i ara les interpreten Carme Canela i Jurandir Santana en concerts com el que oferiran el 24 d’abril al Casinet d’Hostafrancs dins del Festival Barnasants.

“No vaig poder dir que no”, admet Carme Canela. Tot va començar quan la cantant barcelonina va coincidir amb el guitarrista brasiler Jurandir Santana en un altre projecte. “L'endemà de l’assaig, em va fer la proposta, a veure què em semblava. I tant que em semblava bé! A més, musicalment vam connectar de seguida”, recorda ella. El resultat és Celebrating 'La Fusa' (Fresh Sound Records, 2021), un disc que efectivament homenatja l’original, tot i que fugint de la rèplica. De fet, ni tan sols segueix el mateix ordre de les cançons. “La portada sí que emula la del disc del 1970, però amb la música volíem dir la nostra”, explica Carme Canela. Una de les troballes és precisament la guitarra de Santana, més afro que la de Toquinho. “El Jurandir és de Bahia, i la connexió afro és més directa”, diu. Es nota en la manera com ataca Garota de Ipanema o en la lectura d’A felicidade a partir del ritme afrobrasiler ijexá.

El disc de la seva germana

“Ens hem ajuntat dos mons: la seva manera d’entendre la rítmica i la meva, que vinc del jazz i tinc l’esperit més juganer de la improvisació. Ens ho passem molt bé i ens hem fet amics musicals, i personalment”, explica Carme Canela, que no és la primera vegada que enregistra repertori brasiler. Ja ho va fer el 1998 al disc Cravo e canela, amb arranjaments orquestrals de Lluís Vidal. Ara és diferent, més íntim, i amb una connexió biogràfica prou rellevant. “La Fusa és un disc important també en la meva història personal. El tenia casa, però no era meu sinó de la meva germana. Era música que jo havia escoltat quan tenia 11 anys i que m’havia impregnat quan encara no sabia que algun dia seria cantant”, recorda Carme Canela.