Carme Castells: “El Consell reuneix recursos per iniciar les obres de la Casa Blai Bonet el 2017”

PalmaEn arribar a la Casa Museu Llorenç Villalonga per entrevistar Carme Castells, el Consell de Mallorca acaba d’anunciar l’increment d’un 40% del pressupost de 2017 per a la Fundació Casa Museu, que ella dirigeix des del 2008. Té la responsabilitat de la gestió de les cases de Villalonga, a Binissalem; de Blai Bonet, a Santanyí (encara en projecte); i de Rafel Ginard, a Sant Joan. En aquests vuit anys, Carme Castells, amb un equip format només per cinc persones per a l’activitat de les tres cases i els tres llegats, han aconseguit donar un nou sentit a les cases museu i han situat la literatura i les tradicions en el context digital d’un món globalitzat.

Un increment de pressupost del 40% per a una infraestructura cultural, en els temps que corren, és una cosa extraordinària. Com ho heu aconseguit?

Si bé és cert que una pujada així sorprèn en aquests temps, crec que és bo d’entendre si tenim en compte d’on venim i com està creixent l’activitat de la Fundació Casa Museu. Som cinc persones per a tres cases, perquè encara que la de Blai Bonet encara no està oberta, no hem deixat de treballar en el projecte i els continguts. A més, la feina de la Fundació no només són les activitats per als usuaris, sinó també el buidatge dels llegats, l’estudi de l’obra dels tres autors i de tots els temes i escriptors coetanis. Aquest 40% més de pressupost es deu a que fa anys que creixen els nostres projectes. Tenim el Tradicionari, amb el buidatge i transcripció digital dels quaderns del Pare Ginard. Vàrem començar el WOW i l’ampliam en tres fases fins al 2019. Continuarem l’any de mil dimonis per connectar els nostres amb els mil dimonis del món. Tota aquesta activitat, i més que obvio esmentar, necessita una dotació pressupostària major. Treballam amb molt pocs recursos.

Ja que heu esmentat la casa museu Blai Bonet a Santanyí, quan serà una realitat en funcionament?

Aquesta és, de fa temps, la gran pregunta. Ara bé, en aquests moments el que puc dir és que em consta que el Consell reuneix recursos per iniciar les obres el 2017.

Com serà la casa Blai Bonet?

Es conserva la fesomia de la casa, però a dins s’adapta als nous usos. Partint de Blai Bonet i la seva obra, la casa serà el Centre de Poesia de Mallorca, més que no una casa museu. Tenim grans poetes i volem situar la poesia en un lloc preeminent. Blai Bonet és el connector i la figura imprescindible de la poesia catalana contemporània. Té sentit que el Centre de Poesia sigui ca seva. També volem donar rellevància a dues figures que li són molt properes: Damià Huguet i Miquel Àngel Riera.

Vós dirigiu cases museu. ¿No ha quedat antiquat aquest concepte?

Si la casa museu es concep com un espai fetitxista, sí, és una idea antiga. Avui les enfoquem com a espais d’experiències per conèixer i comprendre un autor i la seva obra. El projecte de la casa Blai Bonet no inclou anar a visitar, per exemple, el lloc on cuinava el poeta. Només hi deixarem el seu dormitori, i no per fetitxisme sinó perquè és un lloc molt estret on només hi cap un llit petit i una tauleta amb una finestra. I això fa entendre que Blai Bonet, sense moure’s d’aquell micromón, podia imaginar el món sencer.

Per moltes persones, dir folklore és baixar un graó. O creieu que està canviant aquesta percepció?

Defens amb fermesa la idea d’un folklore no caspós. Folklòric vol dir arrelat, i això no és negatiu ni tampoc una cosa del passat. Les tradicions canvien, sempre ho han fet, són fruit d’innovacions continuades. No són patrimoni exclusiu d’una sola cultura. Vull dir que sempre han evolucionat per un intercanvi natural, per la mescla d’elements que vénen d’altres cultures. No ha canviat res. I crec que hi ha molta gent, cada vegada més i més jove, que ho entén així. El folklore no és ple de pols, és ben viu i està en contínua transformació; i la globalització, paradoxalment, l’ha enfortit.

Fa tot just dues setmanes, què celebràrem, majoritàriament, Tots Sants o Halloween?

Precisament Halloween és un dels exemples més clars que, amb la globalització, molts dels rituals col·lectius no ens arriben tant dels avis com d’arreu. I en un món tan consumista com l’actual, aquest vessant també s’imposa en les tradicions. Així i tot, sovint s’oblida que el termeHalloween és la contracció d’All Hallows Eve, que és el mateix que celebrem nosaltres, la nit de Tots Sants o Nit de les Ànimes. Tradicionalment, era la nit en què les ànimes tornaven a casa a visitar els vius, i per això era habitual deixar-los llums encesos, petits presents i amagar panellets o castanyes. Sincerament, no veig que hi hagi tanta diferència. Abans els infants cercaven les llepolies, i ara també ho fan.

I es posen disfresses terrorífiques.

En alguns dels nostres pobles, la Nit de les Ànimes també se celebrava amb processons carnavalesques, amb fantasmes, ànimes en pena i altres éssers. Aquesta dimensió terrorífica de la festa connecta amb Halloween. Fins i tot les carabasses, que en són un element tan característic, ho són també de la Nit de les Ànimes. Aquí es retallaven i es decoraven, i se’ls feia talls per als ulls i la boca; s’usaven com a fanals i la polpa era estotjada i aprofitada per fer-ne confitura de cabell d’àngel. Amb això, vull dir que no convé fer maniqueisme, és millor conèixer el sentit de les tradicions i entendre per què les seguim com a via per conservar-les i dinamitzar-les.

Dieu que la globalització ha enfortit el folklore propi. ¿Us referiu al fet que avui moltes de les festes populars són més vives i més viscudes pels joves que fa dues dècades?

És així, i segurament pel mateix fet que vivim dins d’una cultura globalitzada ressorgeixen els discursos de recuperació identitària i ho fan a través de la cultura d’arrel. Mirau el Much, de Sineu: és un ritual de nova creació que s’assembla a d’altres d’antics. I si hi ha joves que tornen a glosar, amb un gran interès per les gloses, és perquè cerquen distingir-se. La cultura ha de ser permeable i evolucionar. Sempre ha estat així.

Tot el llegat del Pare Ginard es mou molt bé per les xarxes socials.

És la demostració que el que tenim no és un patrimoni mort, sinó que té vigència. Hi ha una frase del Pare Ginard que tenim sempre present: “Recordar és tornar a viure la vida ja viscuda”. No hauríem de prendre el fet de recordar lligat a la nostàlgia, sinó en un sentit revivificant.