Principal.- Que arribi Carmen, la de Bizet, amb el muntatge de Calixto Bieito, sens dubte s’ha de considerar un esdeveniment. Cert que ja té vint-i-un anys, però no ho és menys que encara roda pels millors teatres del món amb grans repartiments i, per tant, amb una acollida per part del públic que no minva. Palma no n'ha estat una excepció. Tres funcions a teatre ple, amb un trio protagonista de gran nivell, a l’altura dels més grans. Analisa Stroppa és Carmen, Andeka Gorrotxategi interpreta Don José, i Germán Olvera, a Escamillo. Stroppa és una protagonista amb tots els atributs necessaris per fer creïble el personatge, tant pel seu físic com per la seva veu, delicada en els matisos i amb tota la gamma de colors que fan tan peculiar el mite femení per excel·lència. Gorrotzategi hi va posar solidesa i passió per fer un Don Xosé molt versemblant. Per part seva, Germán Olvera també va recrear un Escamillo de bona extensió que el va fer arribar sense dificultat a la coneguda tornada, Toreador en garde, que no és poca cosa.
Que els tres protagonistes brillessin era previsible amb tan sols un cop d’ull al seu currículum; que la proposta de Bieito, qui amb la seva gradació argumental ha donat la volta al personatge i a la història i ha convertit una femme fatale en icona de la llibertat, en una feminista avant la lettre, a més d’algunes provocacions que el temps ha deixat reduïdes a la condició d’anècdotes, també estava en el preu de l’entrada; però el més destacable, que no sorprenent, és la presència local entre els secundaris, que no sé si així s’han de qualificar, pel seu pes dins la tragèdia i sobretot perquè Carmen és molt coral pel que fa als protagonismes. Marta Bauzà ja va mostrar les seves credencials des de la seva primera aparició i ho va revalidar amb una bella, melòdica i delicada Je dis que rien ne m’épouvante, de primeríssim nivell; Marga Cloquell, sensacional com a Frasquita va fer el que va voler amb el seu personatge; Pablo López i Tomeu Bibiloni varen resoldre amb solvència el seu Zúñiga, i Morales, de la mateixa manera que Jorge Tello i José Manuel Sánchez, varen interpretar un Dancaire i Remendado amb totes les seves connotacions. El cor femení, amb accident inclòs, va estar superb, com també el cor infantil. L’Orquestra Simfònica, dirigida per Manuel Coves, va anar de menys a més, amb un inici una mica confós i titubejant, potser mancada d’efectius. El resum, la Carmen, de Bizet i Bieito, superà les expectatives i tan sols va decebre qui hi va anar amb el ganivet entre les dents.
PS: Pel que fa al torero nu, no és una provocació gratuïta, sinó l'al·legoria d'una història a vida o mort. I res millor com a representació que l'homenatge a Juan Belmonte, quan, jove i furtiu, capejava braus, nu, les nits de lluna plena, tal com ho va fotografiar Teo Escamilla a Tú solo.