Carmen Machi: “És mentida que no hi hagi bons papers per a actrius de més de 50 anys”

BarcelonaCas singular del cinema espanyol, l'actriu Carmen Machi (Madrid, 1963) ha aconseguit navegar amb èxit i naturalitat pel cinema popular d'Ocho apellidos vascos, per muntatges teatrals de prestigi com Prostitución, la comèdia televisiva d'Aída i els projectes de cinema independent. A aquest darrer àmbit pertany La voluntaria, que aquest dijous arriba als cinemes: la segona pel·lícula de Nely Reguera és un drama realista i incòmode en què Machi és una metgessa catalana jubilada que no s'adapta a les regles del camp de refugiats on treballa com a voluntària d'una ONG.

La Marisa té una cosa que costa de trobar al cinema espanyol: ambigüitat moral. És bàsicament una bona persona, però comet errors que poden fer molt de mal.

— En la primera versió del guió, molt diferent de la que es va acabar filmant però que em va ajudar molt a entendre el personatge, s'explicava la vida d'aquesta dona a Barcelona, acabada de jubilar, i era una dona estupenda que s'havia passat la vida dedicada als altres, a la sanitat pública, amb un gran compromís i amor a la professió i una actitud èticament impecable. De sobte, es veu de braços plegats. La jubilació pot ser molt trista per a algú que s'ha dedicat sempre a ajudar la gent. La decisió d'anar al camp de refugiats té a veure amb la necessitat d'omplir un buit, però també amb la necessitat de fer el bé.

El camí a l'infern pot estar sembrat de les millors intencions.

— Sens dubte. El problema de la Marisa és que desconeix la realitat dels camps i de les ONG. Es desespera amb la burocràcia i acaba fent les coses a la seva manera, i això fa que de vegades estiguis del seu costat i d'altres pensis “mare meva, que algú l'aturi”. Jo no en vaig ser conscient fins que vaig veure com era estar en un camp amb aquella distància de poder tornar a casa a dormir al teu llit quan vulguis. La Marisa som tots nosaltres asseguts al sofà i criticant els problemes del món davant la pantalla de plasma però sense saber com resoldre'ls en una situació real. Si m'hagués passat a mi, potser hauria anat més lluny que ella.

El cinema també té de vegades aquesta vocació de solucionar els problemes del món i rentar les consciències sense embrutar-se les mans.

— Sí, és cert. Em va passar rodant Thi Mai, rumbo a Vietnam (2017), que parlava de les adopcions al Vietnam. El que jo veia allà era molt lleig i fred. Moltes persones que hi anaven a adoptar només pensaven en elles mateixes, en la seva necessitat de ser pares i que el nen els digués de seguida "papa i mama", sense entendre que allà hi havia nens amb molts traumes que necessiten un temps. L'hotel on ens allotjàvem era el mateix on s'estaven molts espanyols que anaven a adoptar, i vèiem situacions molt lletges. Però jo havia d'interpretar una dona que tot allò no ho veia i, per tant, m'ho havia d'esborrar del cap. Tanmateix, no deixava de pensar: “això no és el que hauríem d'estar explicant”.

D'alguna manera és el que intenta fer La voluntaria, oi? Explicar la cara més fosca d'aquestes històries èpiques de voluntarisme.

— Una mica sí. Hi ha molta gent que va a fer de voluntària als camps de refugiats i al cap d'una setmana gira cua dient: “Però què faig aquí, on m'he ficat?” Per fer aquesta tasca has d'estar preparat a molts nivells. En realitat, per ser voluntari cal ser molt professional.

El gran error de la Marisa és, segurament, que no escolta. A vostè, que ha sigut tan aclamada i reconeguda, li costa parar-se a escoltar i preguntar el que no sap?

— No, perquè l'ofici d'actor va precisament d'escoltar. Si no ho fas, malament. Pensa que treballes constantment amb gent diferent que té mirades diferents i objectius diferents. En cada projecte comences de zero. A més, els projectes no són teus, sinó d'un director o una productora. Tu, com a actor, ets una peça més de l'engranatge. I si t'entossudeixes a fer la teva, treballaràs poc. Això no vol dir que no discrepis en algun aspecte i discuteixis algun cop. Quan el personatge s'instal·la al teu cos, també tens alguna cosa a dir.

Van rodar en camps reals de refugiats a Grècia durant la pandèmia. Com va ser l'experiència?

— Dura. Jo he rodat molt durant la pandèmia, però quan és fora de casa se't fa difícil. I en un camp de refugiats, sempre amb mascareta... Cada dia que rodes i cada presa que es dona per bona és un triomf, perquè mai saps quan s'aturarà allò per un cas positiu o qualsevol altra cosa.

Els refugiats que apareixen a la pel·lícula no són actors. Com s'ho fa un actor professional per estar al nivell de veritat que exigeix actuar al costat d'una persona que s'interpreta a ella mateixa?

— Tu mai et pots posar al nivell de la gent com ells, que no són actors. Hi ha alguna cosa en la seva mirada que no es pot dirigir ni interpretar, i és la pròpia vida. Això és impagable, una font d'inspiració. Però has de saber que, tot i que eren refugiats reals, no eren els del camp on rodàvem. El protocol dels camps no ens permetia pagar als refugiats i la Nely no volia que ningú treballés a la pel·lícula sense cobrar, així que vam buscar refugiats que ja no estaven en camps. Això vol dir que ells estaven representant el seu passat, un de no gaire llunyà.

Durant la pandèmia va tenir un altre rodatge, el d'Amor de madre, que va acabar sent una mica el seu Apocalypse now.

— [Riu] Sí, va ser tremend. El rodatge a Maurici va començar el febrer del 2020, així que ens va enxampar el primer confinament fort i ens vam quedar tirats a l'illa. Al final vam poder marxar en un avió, però quan vam tornar ens van confinar un altre cop i el rodatge va acabar durant més d'un any. A més, vaig patir una lesió, un principi d'hèrnia al nervi ciàtic que em va deixar la cama inútil i vaig haver de prendre molta morfina pel dolor. Un quadre, tot plegat. De fet, vaig arribar coixa al rodatge de La voluntaria, però això li anava bé al personatge, perquè en teoria l'acaben d'operar del maluc. Però ara ja estic bé, ja puc tornar a fer cinema d'acció!

Cada vegada treballa amb més directores: Nely Reguera, Carlota Pereda, Leticia Dolera, Manuela Burló, Marina Seresesky... Què ha canviat al cinema espanyol amb l'arribada de les directores?

— Treballo amb més directores perquè ara hi ha més dones dirigint, però tampoc hi he notat gran diferència. El talent del director no depèn de si és home o dona. Però sí que hi ha certs personatges, sobretot les dones de més de 50 anys, que poden ser més interessants si els escriu o dirigeix una dona. De fet, el gran canvi és que ara s'expliquen més històries de dones de mitjana edat amb una profunditat major. I probablement és gràcies a l'arribada de les directores.

El repte de trobar bons papers per a actrius de més de 50 anys ha passat a la història?

— És que és mentida que sigui tan difícil, només has de mirar els papers que m'estan donant, i ja vaig cap als 60 anys. Jo reivindico el contrari, que hi ha molta gent que sí que està fent pel·lícules amb papers interessants per a dones madures. Jo he treballat des de molt jove, però els millors papers els he fet a partir dels 40. Les companyes que diuen que això passa segur que tenen motius per dir-ho i segurament amb raó. Però seria injust que jo també ho digués, perquè a mi m'han regalat personatges extraordinaris de dones madures.