Carn i ossos
Julio Manrique arrodoneix uns textos prou substanciosos, adaptats amb idèntica infal·libilitat per Marc Artigau, Cristina Genebat i ell mateix
PalmaÀlex Rigola des del seu nou cau, el Heartbreak Hotel, torna al Glengarry Glen Ross de David Mamet i el trasllada a qualsevol època de qualsevol lloc. Ho fa amb tant encert com eficàcia. Ho fa com a ell li agrada i ja ho havia fet, canviant els noms de l’original. Desapareixen Sheldon, Roma, Moss, Williamson, Blake… i apareixen Francesc Garrido, Andrés Herrera, Miranda Gas, Pep Ambrós, Sandra Monclús i Àlex Fons, actors i personatges alhora. Són ells, som nosaltres. Així, elimina el trets nord-americans que venen de fàbrica que més d’un cop creen una certa distància i fa que esdevingui proper i el que és pitjor –pitjor per a nosaltres– molt reconeixible, de tal manera que no és difícil veure’t dins la història reflectit amb algun dels diferents protagonistes. Potser per això, passa de ser del Glengarry Glen Ross de David Mamet, a també el de Rigola. Els actors estan molt a prop del públic. El cau és petit i afavoreix la proximitat més enllà de la distància. El gir de Rigola ho col·loca tot en un temps indeterminat o per ventura molt determinat, és a dir, sempre actual. La història és coneguda i no prou significatiu el títol de la pel·lícula a l’estat espanyol, Èxit a qualsevol preu, que no abraça ni d’un bon tros l’abast de tot plegat. El retrat d’una societat sense escrúpols és despietat. Gent disposada a fer qualsevol cosa per aconseguir l’èxit. Un èxit que no és tal. El discurs és més profund, demolidor, perquè parla de supervivència. Depredar per subsistir. Dins aquesta pista de circ els espectadors veim com tots som capaços d’actuar davant un tros de carn quan tenim fam. El problema és que la carn és humana. Rigola dibuixa aquest escenari amb precisió i els actors, del primer al darrer, es converteixen en el que pretenen l’autor i el director. La metamorfosi silenciosa de Garrido a l’escena final, difícil d’oblidar. Teatre de carn i ossos.
Al Lliure, un altre salt en el temps, una clara demostració del que no hem evolucionat al llarg dels segles. La història de La gavina, la va escriure Txékhov l’any 1895 i no ha perdut gens de vigència. El món és el que és d’ençà que el temps és temps. Més carn i ossos a sobre d'un escenari, que és una manera de dir-ho, perquè ni una ni l’altra es representen a la italiana. Si al Heartbreak Hotel els actors estan situats al centre de dues grades, pràcticament a tocar, a la Sala Fabià Puigserver del Lliure l’han convertida en quatre grades que envolten l’escenari. També l'hi havíem vist a Julio Manrique, i ho torna a fer en el seu debut compaginant les funcions de director de l’obra i de la institució. Una altra autòpsia a la condició humana amb més possibilitats de trobar restes de bondat entre les deixalles d’aquest grup humà. De fet, La Gavina són un grapat d’històries d’amor entrellaçades, però cap d’elles amb qui toca, o amb qui correspon o amb qui els agradaria. Unes circumstàncies clonades en cadascun dels protagonistes, provocant tot un seguit de petites tempestes, les quals, acumulades, es converteixen en les tragèdies prosaiques que habiten dins les llars més convencionals. Tampoc a La Gavina resulta difícil trobar algun mirall on ens veim a nosaltres mateixos, a més d’una acurada reflexió sobre la creativitat, l’èxit o el fracàs, la vocació o l’existència adotzenada d’una gran majoria. Julio Manrique arrodoneix uns textos prou substanciosos, adaptats amb idèntica infal·libilitat per Marc Artigau, Cristina Genebat i ell mateix. John Ford deia que l’única direcció d’actors que coneixia era triar els millors. Manrique segur que com a mínim ha elegit els més idonis i cadascun d’ells sembla haver nascut per interpretar els personatges d’aquest assortiment d’estereotips perfectament delineats.