Carola Ortiz: "Desconeixem molt el nostre origen folklòric musical"

BarcelonaArrels que s'escampen arreu amarant diferents tradicions musicals. Cançons en català, gallec i castellà. Instruments tradicionals ibèrics i de l'orient mediterrani lligats amb electrònica contemporània. I sobretot la veu de Carola Ortiz (Terrassa, 1986), que invoca arquetips femenins en un disc, Cantarera (Microscopi, 2023), que aprofundeix en el camí obert amb Pecata beata (2021). A més a més, ha dissenyat un espectacle escènic amb la coproducció del Centre de Creació Musical la Marfà de Girona i la Fira Mediterrània de Manresa. Carola Ortiz actua el 23 de febrer al Centre Artesà Tradicionàrius, dins la programació conjunta dels festivals Tradicionàrius i Barnasants.

Per què has triat la figura del cànter per a la imatge del disc?

— A diferència del càntir, que és per beure, el cànter era per anar a buscar l'aigua a la font, el riu, el pou... Era una feina que feien les dones; de fet, encara la fan a molts països. Era una feina molt dura, però per a elles també era un moment d’alliberament, de sortir de casa i de les quatre parets en què estaven tancades, i connectar-se amb la natura i amb altres dones. Les fotos del disc recorden aquest ritual, són cànters històrics del Museu de Càntir d'Argentona. A banda d'això, també hi ha una altra lectura del simbolisme del cànter, que té a veure amb l'úter.

Per la forma?

— Exacte. És un disc sobretot de dones, enfocat al món de la dona: hi ha els cicles de la lluna i de l'úter, i els diferents arquetips que encarnem les dones cada mes.

Quins arquetips?

— La donzella, la mare, la fetillera i l'àvia o bruixa. En directe l'espectacle s'ha elaborat en aquest ordre. Comencem amb la donzella, representada per les cançons més de lluita i de protesta, com La doncella guerrera i Ahechao de las malas lenguas. Després venen L'angelet del vetllatori i La Mare de Déu, que són cançons més maternals. Tot seguit, la part més ritualista, amb Cançó de pandero lliure, Canción de bodas i Pasodoble de las cantareras. I al final acabem amb la mort: Serrana la matadora i el Romance de Santa Elena, que parla d'una violació. Aquestes dues són heavies.

En el disc anterior, Pecata beata (2021), hi havia El testament d'Amèlia, que també és duríssima, en què la mare enverinava la filla. Deunidó, les cançons tradicionals.

— A mi m'apassiona que poguessin fer cançons amb aquestes històries tan potents. Per exemple, Serrana la matadora, que és una dona que viu en una cova, que és caçadora i que amb el seu atractiu sedueix joves, se'ls endú al llit, els mata... i en guarda els ossos. Tot plegat amb una melodia com de cançó infantil. És molt interessant aquest contrast del folklore entre la lletra i la música.

Com hi arribes, al repertori del disc?

— La meva idea era recollir històries de dones del món del folklore ibèric, i mirar-ne les possibilitats de transformar-les en un context més actual i amb un llenguatge contemporani. Vaig ser integrant de Coetus durant tres anys, i va ser la meva introducció al folklore. Venia de Nova York i estava molt ficada en el món del jazz, cantant en anglès... i el folklore em semblava una cosa molt llunyana, però era amiga de l'Aleix Tobías i em va demanar de tocar a Coetus. Tant l'Aleix com l'Eliseo Parra són fonamentals en la recuperació i l'actualització d'aquest repertori.

M'imagino que també deu ser un privilegi tenir al costat la Míriam Encinas Laffitte, una de les grans instrumentistes del país.

— Sí. Em sembla meravellós la quantitat d'instruments que toca. Ella i l'Àlex Guitart són fonamentals en el disc. Són molt eclèctics, una mica com jo, i també han anat a buscar músiques a l'Orient, a Turquia, Grècia... Al disc també hi ha aquesta reivindicació del passat comú d'Al-Àndalus. Per exemple, a la cançó tradicional mallorquina Coir figues a nes figueral hi ha molta influència àrab. I a Canción de Bodas, de Peña Parda, que és a Salamanca, també hi ha aquest melisma i aquesta afinació no temperada que trobem encara vigent en el món àrab i en el turc.

En el disc anterior treballaves amb textos de Maria Mercè Marçal, Montserrat Abelló, Víctor Català o Mercè Rodoreda. Ara has cercat un material literari diferent, més connectat amb tradicions populars.

— Sí, no hi ha aquesta cosa més poètica, sinó versos molt explícits, per exemple, de dones que es queixen perquè no volen casar-se, o que no aguanten els sogres...

Com vas conèixer la romança de la donzella guerrera?

— No la coneixia fins que vaig començar a buscar l'arquetip de la dona guerrera.

Que podia ser Joana d’Arc, però tu has triat un altre referent.

— Exacte. Era un romanç molt popular al segle XV a la península Ibèrica i a tot el Mediterrani. Explica la història d'un pare que només té filles; el criden per anar a la guerra, però és massa gran per anar-hi, i la filla petita decideix vestir-se d'home i anar ella a la guerra. Vaig escoltar-ne la versió de Joaquín Díaz, que em va agradar molt. I a l'arxiu Pan-Hispanic Ballad Project de la Universitat de Washington vaig veure que hi havia més de 100 versions diferents d'aquesta cançó. Em va esclatar el cap! Hi vaig trobar una versió d'una dona sevillana amb una melodia preciosa, i vaig fusionar-la amb la de Joaquín Díaz. És un romanç molt llarg, i vaig decidir centrar-me en el fet que ella es transforma en home, que es vesteix i actua com a home, però no sexualment. De seguida vaig veure que volia que hi col·laborés algú, i ens va venir la imatge de Rosario la Tremendita.

Amb el cançoner tradicional català o mallorquí, potser hi tenies més relació?

— Esclar, de les cançons corals de petits, del conservatori, dels discos de Joan Manuel Serrat i Maria del Mar Bonet. Però he escollit La Mare de Déu perquè és l'única cançó que recordo que em cantava la meva àvia. Al disc anterior n'hi havia de la iaia materna i ara de l'àvia paterna. Abans que parlàvem d'El testament d'Amèlia... als concerts pregunto qui la coneix, i em sorprèn la poca gent que la coneix. Som una societat que desconeixem molt el nostre origen folklòric musical.

Tanmateix, ara hi ha artistes molts joves, com La Maria, que estan actualitzant aquest cançoner d'arrel.

— Sí, a través de les xarxes socials, això es fa viral, i la gent anem coneixent més i valorem més aquest món rural que en el seu moment va ser tan menyspreat, quan en el fons tots en venim. Vull dir, els meus besavis eren tots de pagès. Bé, ens volem modernitzar i pensem que la modernor és la solució, ara ens n'hem allunyat tant que els joves estan volent recuperar aquelles arrels.

A més a més, moltes d'aquestes cançons ressonen en el present perquè porten a dins conflictes laborals, de gènere, d'explotació.

— Sí, exacte. Molt interessant, això.

Per cert, la presència del clarinet ja no és la condició sine qua non per fer els teus discos?

— Mira, aquest any en fa trenta que toco clarinet, i estic pensant seriosament si fer un disc de clarinet. Però és que entre la poesia i les cançons tradicionals, hi ha molta cosa per cantar, i m'agrada molt. Tanmateix, no el deixaré mai de tocar, el clarinet.