Carolina Yuste: "Hauria matat l’Eugenio al minut 1. No el suportava"

BarcelonaCarolina Yuste (Badajoz, 1991) trepitja fort allà on passa. Guanyadora d’un Goya per Carmen y Lola (2018) i d'un Gaudí per Saben aquell (2023), és una de les actrius espanyoles del moment. Autèntica, valenta i fresca, però profunda i sensible en tot el que s’enfronta, la intèrpret s’ha guanyat el cor del públic pel seu talent i personalitat. Aquest divendres estrena La infiltrada, un thriller dirigit per Arantxa Echevarría sobre el cas real d’una policia (Aranzazu Berradre) que va estar vuit anys infiltrada a ETA des de finals dels noranta.

És la quarta vegada que treballes amb la directora Arantxa Echevarría. Primer a Carmen y Lola després a La familia perfecta (2021) i Chinas (2023) i, ara a La infiltrada.

— Soc una actriu Echevarría. Hem crescut juntes i tenim una carrera al darrere. I m’agrada, perquè he vist l’Arantxa dirigir cinema social, comèdia i ara un thriller. I tot i ser un gènere totalment masculinitzat, aquest film és l'hòstia perquè està produït, dirigit, escrit, protagonitzat i muntat per dones. I segueix sent un thriller amb tensió, però sense els personatges femenins sexualitzats que acostumem a veure en el gènere. És com dir-li al món: veieu, amigues, com és possible? Sabem i podem fer-ho.

L’Aranzazu Berradre que interpretes és un treball purament de contenció. Com construeixes històricament i, sobretot, emocionalment un personatge d’aquesta magnitud?

— Va ser molt dur. Jo ja coneixia la història d’ETA, però quan vaig començar a preparar-me, a mirar documentals i llegir llibres, em vaig adonar que és molt delicat i que encara hi ha moltes ferides i moltes famílies de les dues bandes que han patit molt. Pel que fa a la construcció emocional, el treball estava en la tensió del personatge. Durant tota la pel·lícula ella està fingint, i qualsevol persona que estigui vuit anys sent algú altre necessita esclatar per alguna banda, però l’Arantxa no pot perquè es juga la vida amb qualsevol error.

Per què era important explicar la història de l’única dona policia que s’ha infiltrat a ETA?

— Perquè coneixem històries d’homes infiltrats però no de dones infiltrades. I no entenc per què. M'imagino que la història era desconeguda perquè és una dona, i potser fins i tot perquè defugia el focus. Històricament, les dones hem renunciat al focus perquè implicava exposició i perill.

Vas guanyar el Gaudí per Saben aquell interpretant una meravellosa Conchita Alcaide, la dona de l'Eugenio, en català. Com el vas aprendre en només tres mesos?

— Vaig viure a Barcelona gairebé un any i ja entenia el català, però quan vaig saber que el paper era en català al cent per cent em vaig adonar que necessitava aprendre la llengua per improvisar més enllà del guió. Vaig demanar una professora de català i va aparèixer Babeth Ripoll, que és una coach increïble, la millor actriu i una persona meravellosa que ara considero de la meva família. Les classes van ser molt divertides perquè simplement parlàvem de la vida, i això va fer que aprengués la llengua passant-m'ho molt bé.

David Trueba i David Verdaguer asseguren que ets molt diferent de la càlida Conchita.

— Perquè jo hauria matat l’Eugenio al minut 1. No el suportava. Sento molt respecte envers la Conchita i entenc que era una època en què les dones van haver de sostenir moltíssim als homes, i que la seva elecció tenia molt a veure amb protegir els fills. Trueba em deia: “Carol, que sí, però no t’enfadis que estem construint un personatge que no ho fa”. Això va ser molt difícil per a mi, m’enfadava molt que els homes no entenguessin que les dones també podem enfadar-nos. Trueba també em deia això, que la Conchita ho va entregar tot, va entregar fins i tot la seva vida a l’Eugenio.

I on vas posar tota aquesta ràbia?

— A la cançó que canto!

Ets una persona molt compromesa amb les causes socials i sense por de dir el que pensa. La majoria dels teus personatges es mouen, de diverses maneres, per la justícia. Com et relaciones tu, amb la justícia social?

— Aquest any he descobert que no puc canviar el món. Soc molt conscient del privilegi que tinc des del meu focus i que a vegades és important parlar de coses que són doloroses. Ara bé, també hi ha moments que no puc més i necessito ser superficial. Al final, necessites trobar el teu metre quadrat de pau i mirar de fer coses bones per al teu cercle més proper. I també vull gaudir, que no m’angoixi tant l’existència, perquè “aquí en la vida hi som una sola vegada”, com deien Azúcar Moreno. Però el que és injust, és injust, i com a societat estaria bé ser-ne més conscients. Si no, el sistema se'ns menja.

Nous reptes a la vista?

— Estic codirigint un documental titulat Este cuerpo mío, sobre el procés de transició d’un amic meu, que és l’altre codirector i és un home trans. És molt bonic i estem descobrint moltes coses. I aquest desembre començo els assajos d’una obra de teatre que farem al Teatro de la Abadía, a Madrid, que es diu Caperucita en Manhattan, una adaptació maquíssima de la novel·la de Carmen Martín Gaite, dirigida per Lucía Miranda.