David Peralta Benítez: “Al carrer hi ha gent guapa que és molt lletja i gent lletja que és molt guapa”

PalmaDavid Peralta Benítez (Manresa, 1974) és pallasso, artista de carrer i activista. El seu pare es deia Roque Federico Peralta, havia nascut a Córdoba i tenia 27 anys i dos fills quan un guàrdia civil el va assassinar durant una protesta veïnal a Súria. David Peralta només tenia dos anys. La seva mare es va ajuntar poc després amb el primer immigrant àrab que va arribar al poble. La branca materna provenia de Jaén. Pura classe obrera. Ell mai va ser d’escola. Sona a tòpic, però l’escola seria el carrer, on trobaria la seva vocació artística, una disciplina mancada de cap mena de prestigi cultural, el mim i el clown, que ell ha convertit en palanca transformadora. Amb El Loco Circo de la Vida primer i ara 9 Circ Social duu anys treballant per dignificar les arts de carrer i en projectes de cooperació, que l’han duit de la casa ocupa del carrer Botons, a Bòsnia, Colòmbia i Equador. Un pallasso sempre somia.

Els seus cabells tenyits de blau contrasten amb el dia que fa a fora: una fosca negra esclafa la ciutat. No atura de ploure. Al cafè de can Alcover sona rumba mentre conversam. Totalment adient.

Com va morir el vostre pare?

— El meu pare va morir assassinat per un guàrdia civil en la que es podria dir que va ser la primera manifestació feminista en la història d’Espanya, una protesta per la imposició de l’alcalde de Súria que els homes portessin corbata i les dones anessin vestides de punta en blanc al ball de Festa Major. Havia acabat el franquisme i el meu pare era d’aquella gent protestant andalusa. Va anar allà amb la seva guitarra, i, durant la protesta, un guàrdia civil va disparar amb el seu CETME contra els protestants i va assassinar mon pare. 27 anys i dos fills. El meu germà gran i jo. En aquella època els pares eren molt joves. Tenc una altra germana, més petita, filla del meu padrastre. Va ser una infància potent perquè quan tenia dos anys ma mare es va casar amb el primer àrab immigrant del meu barri. El Moro, li deien, i jo era el fill del Moro.

Vàreu anar a l’escola? Vàreu ser bon estudiant?

— No, en aquells temps al barri ningú no anava a l’escola. L’escola era Barricada i Kortatu. L’escola era a un altre lloc. La conquesta americana, la veritable història de Colom la coneixíem per la cançó de Barricada. Abans dels 15 anys jo era molt rumber, però en aquella època vaig descobrir el disc doble en directe de Loquillo. Em vaig escapar de casa per veure’l tocar a la discoteca del poble i m’hi va colar. Em va veure allà a la porta i em va dir “tu què fas aquí? Tira cap a dins!” i jo allà tot tallat, als camerinos, veient Loquillo assegut ran de l’escenari, sense beure alcohol ni res, però flipant: rock’n’roll en vena.

Com vàreu acabar a Mallorca?

— Gràcies al general Víctor López, poeta i músic, que ens va convidar a venir per participar en un concert. Hi començava a haver aquesta relació, entre pallassos i música en directe. Després, el 1999 vàrem anar a Bòsnia amb 10 pallassos més de la casa ocupa del carrer Botons. Vàrem ser dels fundadors del Sant Kanut original, el primer que es va celebrar, el 1996, a la plaça de Sant Jeroni. Vàrem formar part de l’organització durant anys. La majoria de nosaltres ja ens cercàvem la vida al carrer i ens varen convidar des de Bòsnia Viva a anar allà a actuar a escoles durant la postguerra. Aquí hi ha un abans i un després. A Bòsnia vàrem fer equip, ens vàrem fer tots molt col·legues. Vàrem anar-hi sense cobrar, arriscant la vida: la gent d’allà no anava de bromes. Però nosaltres érem molt joves, teníem vint i pocs anys. Insubmisos tots. Era divertit, els vespres, quan ens ajuntàvem tots per sopar al lloc que posava l’ACNUR per a les ONG i coincidíem els pallassos i els guàrdies civils.

Quan vàreu començar a fer de pallasso i treballar en el carrer?

— Quan la societat et margina, la vida t’hi porta. En el 92 tothom tenia feina, però jo no perquè no tenia estudis. Al final l’art et transforma i et duu a una vida honrada, encara que després travessis moltes crisis. El meu pallasso intenta somiar. No parla. Continua sent un mim. Ara duc un xiulet a la boca. Però és un personatge per canviar els horitzons, per ser poeta, per fer riure. És un pallasso reputa, això sí, perquè la vida està plena de putades. Record que un any estava a Oviedo fent de mim mentre la policia nacional rebentava a cops els miners que protestaven. Hi havia barricades al carrer. Jo em treia 10.000 pessetes diàries i el 80% de la població asturiana estava a l’atur.

Què heu après fent feina al carrer?

— Tot. Absolutament tot. Que hi ha gent molt guapa que és molt lletja i gent molt lletja que és molt, molt guapa. El carrer sempre et sorprèn, però l’has de cultivar molt. Per molt que practiquis a un teatre, si no fas carrer no val per a res. De vegades comences un espectacle i no hi ha ningú mirant-te, però aquest estiu he tingut molts espectacles en què la gent m’ha ovacionat. I són 45 minuts d’espectacle. Si la gent es queda i t’ovaciona quan et pires és per alguna cosa. És la primera vegada que em passa una cosa així fent carrer. És molt satisfactori. Hi hagi moneda o no hi hagi moneda. Si surts al carrer només a cercar la moneda que has de guanyar, ja vas malament. Si tu ho mantens en el temps perquè has escollit allò, llavors ho cultivaràs diàriament per tornar a casa sempre feliç ja sigui amb dos duros, amb cinc o amb deu. Però el que hauràs fet ho hauràs fet tan convençut que estarà tot bé. I si no, deixa-ho anar.

Heu fet de pallasso a zones realment conflictives. Heu temut alguna vegada per la vostra vida?

— Sí. A Sarajevo em varen posar una pistola a la boca per anar a pixar al lloc equivocat. Estàvem davall d’un pont amb les furgonetes, en un lloc als afores. Vaig anar a fer un roll al riu i va aparèixer l’amo del restaurant que hi havia al costat, un individu gegant, no oblidaré mai la seva cara. Va venir cap a nosaltres i ens va dir alguna cosa que no vàrem entendre. De sobte em va agafar del coll, va treure una pistola de la ronyonera i me la va fotre a la boca. Em vaig ficar a la furgoneta plorant... Després vàrem treure la teoria que ens havia confós amb gitanos serbis. A Colòmbia sempre ens hem mogut amb molta prudència. Als territoris paramilitars i guerrillers et demanen i se’ls nota que són informants. I tu sabies si eren d’esquerres o de dretes i segons fossin tu deies una cosa o altra, allunyant-te de qualsevol posició compromesa.