Les cartes d'una Rodoreda ferida i rabiosa

Mercè Rodoreda i Anna Murià es feren amigues a les acaballes de la Guerra Civil, quan partiren cap a l’exili i van conviure durant deu mesos amb un grup d’altres escriptors catalans –Pere Calders, Francesc Trabal, Pere Quart...– i les seves famílies al castell de Roissy. Va ser allà on Rodoreda i Armand Obiols s’enamoraren. El mateix va passar-los a Murià i Agustí Bartra. Mentre que la relació dels segons va ser llarga i prou idíl·lica, però, la de Rodoreda i Obiols va ser dramàtica i controvertida: ell estava casat amb una germana d’en Trabal i per això una bona part dels seus col·legues es giraren contra ella. Murià va ser de les poques que hi van mantenir l’amistat. Quan Murià va partir cap a Llatinoamèrica i Rodoreda va optar per quedar-se a França, es cartejaren durant anys.

Cartes a l’Anna Murià (1939-1956), prologades i anotades per Blanca Llum Vidal i Maria Bohigas, posa a disposició del públic les cartes que Rodoreda va enviar a Murià durant l’exili. Publicades per primer cop per La Sal Edicions el 1985, dos anys després de la mort de l’autora de La plaça del Diamant, només conté les cartes d’una de les parts. Per la raó que sigui, Rodoreda no va conservar res del que li va enviar la seva amiga. Les tres úniques cartes de Murià del present volum han arribat fins a nosaltres perquè no va enviar-les. A més de la vintena de cartes, la present edició es complementa amb una entrevista de Mari Chordà i Isabel Segura a Anna Murià feta el 1985 i amb un epíleg inèdit de Margarida Puig, nora de l’escriptora. És un text interessantíssim pel que diu de la Rodoreda, que hi és presentada com una dona freda, difícil i endurida, però sobretot pel que diu sobre el seu fill i la relació que l’escriptora va mantenir amb la seva família.

Les cartes, que traspuen una humanitat pletòricament desolada, plena d’intel·ligència, despit i fúria, són breus i diverses. Els temes s’hi mesclen d’una manera atropellada –l’amor complex amb l’Obiols, el dia a dia a París i a Bordeus, les lectures i la voluntat d’escriure, les tafaneries sobre els altres escriptors de l’exili, els comentaris sobre els assumptes familiars més espinosos– i només permeten entrellucar una part de la veritat de la Rodoreda exiliada.

Un amor desesperat i mai prou satisfet

El que s’hi entrelluca, però, està molt bé, des de l’amor desesperat i mai prou satisfet per l’Obiols –realment va estar-ne molt enamorada, amb un amor d’aquests que primer eleven però després ja només fan mal i consumeixen– fins a les explicacions que dona sobre un dia a dia complicat en què no falten moments de penúria –treballa molt com a cosidora i ha passat gana–, passant per la succinta i crua descripció que fa d’una França ferida per la guerra –ruïnes, cadàvers– o, també, per les opinions que deixa anar sobre els seus companys literats. Com totes les persones fortes i intel·ligents, tot i que ella potser era més resistent que forta, Rodoreda podia ser cruel i egoista.

Un aspecte interessant és constatar que Rodoreda i Murià són dos tipus de dona, per tant també dos tipus d’escriptora, molt diferents. Una vol ser escriptora a tot o res, mentre que l’altra passa gust de “fer de senyora del poeta” –Murià dixit–, fins al punt que la Rodoreda diu a la seva amiga: “a tu t’ha esguerrat l’amor i que en Bartra em perdoni”.

Des d’un punt de vista literari i humà, els dos punts forts del llibre són el que Rodoreda diu sobre el seu amor i sobre la seva pròpia literatura. Enamorada, impotent, plena de desig i amargada, estima l’Obiols i també l’odia, li voldria tot el bé però li faria tot el mal, o viceversa. És un amor tremebund i espectacular. També espectaculars són les promeses literàries que fa: anuncia que escriurà “contes que faran tremolar Déu”. Jo crec que feia aquestes promeses colossalment ambicioses per obligar-se a complir-les.

Filles del seu temps i de les circumstàncies, tant Rodoreda com Murià també diuen coses que avui sonen intolerables. La primera afirma que no li agraden “els negres” i la segona elogia la República Dominicana de Trujillo perquè s’hi viu en “pau i llibertat”. En tot cas, tot això és insignificant al costat dels molts atractius del llibre. Un d’aquests atractius és que fa venir unes ganes irresistibles de saber moltes més coses sobre aquest iceberg volcànic anomenat Mercè Rodoreda.