La cartografia de Juan Marsé

BarcelonaA la seva novel·la Lush life, Richard Price posava l’exemple d’un cérvol per explicar la manera en què alguns barris teixeixen una mena de teranyina física i sentimental on alguns queden atrapats per sempre. “El cérvol –llegim– mai s’allunya més d’un parell de quilòmetres del lloc on va néixer i sempre recorre el camí dels seus avantpassats”. Juan Marsé, escriptor-cérvol, va ser un creador d’arrels, d’alguna manera no va marxar mai dels carrers on, de petit i d'adolescent, va jugar i gaudir de la seva formació sentimental, però on també va ser testimoni de la tristor i la misèria que el cercaven. Fent bona aquella màxima de Rainer Maria Rilke segons la qual la veritable pàtria d’un home és la seva infància, l’autor de Rabos de lagartija va edificar la seva geografia literària sobre la seva geografia primigènia i íntima. Els barris del Carmel, el Guinardó i Gràcia, amb les seves zones limítrofes (gairebé de superposició), constitueixen la retícula fonamental on la fabulació i la història personal de Marsé es barregen en un arc temporal enquadrat entre la postguerra i els anys 60.

Possiblement juntament amb Manuel Vázquez Montalbán i Eduardo Mendoza sigui l’autor contemporani en llengua castellana que més ha explorat les possibilitats ficcionals de Barcelona, transcendint la seva condició d’escenari per convertir-la en un personatge més, conferint-li, doncs, una personalitat que serveix de mirall de la fauna humana que acull. I si bé les obres dels creadors de Pepe Carvalho i el detectiu boig seran també fonamentals per reconstruir algun dia la fisonomia i l'esperit d’una ciutat en un procés salvatge de pèrdua d’identitat i de turistitis, les de Marsé aporten un extra de càrrega moral i de valor en la preservació de la memòria històrica.

El fet que estiguin emmarcades en bona part en el franquisme i posicionades del cantó dels perdedors de la guerra, els represaliats, la gent treballadora i humil, ajuda a mantenir viu el record de tots aquells que la dictadura va perseguir amb especial virulència i va intentar esborrar de la propaganda oficial. La Barcelona de l'escriptor és la de les cues de racionament, els barracons, la fam, la runa, els fantasmes dels republicans fugits o morts, els estraperlistes, les prostitutes, les viudes de guerra, els orfes, els vividors, la tisi, el triumvirat de l’abús (militars, policies, bisbes)... Si hi ha una experiència traumàtica que el va marcar de ben petit i exemplifica la manera com el que va viure en la pròpia pell va acabar trobant espai dins els seus llibres (en aquest cas concret a Si te dicen que caí i Caligrafía de los sueños) és aquesta: trobar-se de ben petit al balcó del seu pis del carrer Salmerón (avui Gran de Gràcia) amb el seu pare adoptiu, Pep Marsé, i veure desfilar –tots dos amb els ulls plorosos– les fileres de soldats franquistes que acabaven de travessar la serra de Collserola i baixaven cap al centre de la ciutat.

Va ser, però, una altra llar la que va servir de base de les vivències clau de Marsé, concretament els baixos del número 104 del carrer Martí a la barriada de la Salut, dins el mateix districte de Gràcia, a pocs metres de la cantonada amb el carrer Escorial, lloc on la família es va traslladar l’any 1943. Ho explica el seu biògraf Josep Maria Cuenca a Mientras llega la felicidad: “La finca de Martí i tots els seus inquilins, així com la gent, els carrers, les tavernes i els cinemes de barri i la seva rodalia seran rotundament essencials per al Juan Marsé narrador. L'ecosistema humà en qüestió suposaria per a ell el que les illes Galápagos van significar per a Charles Darwin, dit això amb vocació il·lustradora, però també sense cap mena de por a incórrer en cap exageració. Només cal llegir algunes de les millors novel·les de Marsé per comprovar-ho [...]. Per a ell i els seus amics, els carrers i altres espais del barri constituïen una geografia física però també mítica, moral i sentimental. Eren l'escenari on els somnis i les pors sorgien, s'esvanien i renaixien cada dia: els barris veïns del Guinardó i el Carmel –aquest últim particularment temut aleshores perquè els seus habitants vivien en els marges físics i socials de la ciutat–, el Parc Güell amb la seva fantasiosa arquitectura i el subjugant drac de l'escala, places com la Rovira amb el seu quiosc i el cinema de programa doble, els descampats sense urbanitzar, els vestigis muts i eloqüents de la guerra, les petites fàbriques i tallers, el Cottolengo [...]. En aquest heterogeni escenari on l'asfalt encara era escàs, no faltava el gamberrisme i un cert grau de violència inconscient".

No hi ha dubte que en el cor de tots els marsenians ocupa un lloc destacat la que podríem anomenar la ruta Pijoaparte, és a dir, els escenaris que transitava, fent més mal que bé, el carismàtic Manolo Reyes, immigrant murcià que seduïa la niña bien d'Últimas tardes con Teresa, la qual el prenia per un revolucionari polític quan en realitat només ambicionava escalar socialment. El seu hàbitat es dividia entre el Barri Xino, els carrers adjacents al Barri Gòtic i el Raval, i el Carmel, punts neuràlgics que connectava amb les motos que robava amb una tècnica intransferible. La inauguració el 2003 de la Biblioteca Municipal El Carmel-Juan Marsé, construïda sobre un antic abocador de deixalleries i especialitzada en la seva obra, va ser clarament un acte de justícia.

Si busquéssim els extrems simbòlics de la novel·lística de l’autor potser els trobaríem tots dos al barri de Gràcia. Pel cantó fosc, el pont de Vallcarca des d'on es llança a la mort Montse Claramunt, la noia de família rica i catòlica que veu els seus principis rectors trasbalsats al conèixer un presidiari al qual vol salvar del pecat i de qui s’enamora fatalment. Pel cantó lluminós, el cinema Roxy, que era al número 4 de la plaça Lesseps entre el 1941 i el 1969, homenatjat al relat El fantasma del cine Roxy i representant de totes les sales fosques on els nanos podien fugir de la depriment realitat dels seus pares i somiar que eren els herois o els galants del cel·luloide. No oblidem que en diverses d’aquestes sales Marsé hi entrava de franc, atès que el seu pare treballava per a una empresa dedicada a la seva fumigació i desratització. A part de les sessions dobles dels cinemes de barri, l’altre gran punt de fuga dels infants d'Encerrados con un solo juguete, Ronda del Guinardó, Si te dicen que caí i Rabos de lagartija són els còmics, depositaris de les fantasies més delejades, subministradors inesgotables d'accions, personatges i escenaris a recrear durant les seves aventis, neologisme amb el qual l’escriptor va sintetitzar les aventures de carrer, on la distància entre la imaginació i el món físic no podia ser més sideral.

I si parlem de geografies impossibles, llocs de fabulació que condensen les ànsies d’escapisme dels petits però també dels adults que transiten per les pàgines de l’obra de Marsé, no podem no citar el Xangai ple de misteri i exotisme, directament extret de les vinyetes dels tebeos, descrit a El embrujo de Shanghai, un decorat de Hollywood per on transita perillosament, entre dones fatals, exnazis i pistolers, un aventurer de cartró pedra i un ideal de pare que de veritat amaga un maqui absent. De manera puntual l’autor de Teniente Bravo va abandonar les coordenades habituals per endinsar-se en llocs com el seu estimat Calafell, escenari de La muchacha de las bragas de oro i allà on va passar tantes hores de conversa etílicament eufòrica amb amics com Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma, o bé els prostíbuls de la perifèria barcelonina descrits a Canciones de amor en Lolita's Club.

En qualsevol cas, la gran lliçó de les obres de Marsé potser sigui que no hi ha geografia menys fiable que la memòria, al cap i a la fi tan traïdora i mentidera com la invenció que aspira a reescriure la història o salvar-nos-en. Al final l’única veritat que hi compta és la de les novel·les. Com responia el narrador de la seva última novel·la, Esa puta tan distinguida, a un qüestionari fantasma: “En la parte inventada está mi autobiografía más veraz”.