Cartògrafs mallorquins o dibuixants d’universos

PalmaPintaren el món que aleshores coneixien, de vegades afegint-hi monstres i monarques mítics. Eren els dibuixants de mapes mallorquins de l’Edat Mitjana -sobretot jueus-, l’home que el 1620 va il·lustrar Menorca incloent-hi sirenes, o el que en va fer un altre per al cardenal Despuig amb una illa que no existeix. La cartografia és un art que ha guiat els navegants durant segles i que ho continua fent. I tot això ho devem al peix Nicolau, segons les Rondalles mallorquines recollides per Jordi d’es Racó -Antoni Maria Alcover.

Al polifacètic Ramon Llull se li poden atribuir “algunes de les primeres referències de la utilització de les cartes nàutiques i de la brúixola”, assenyala el doctor en Geografia Antoni Ginard, que recorda que parla “en molts dels seus llibres” de les cartes nàutiques com a “instrument d’ús corrent” entre els navegants de la segona meitat del segle XIII. Fins i tot se sospita que va redactar un Art de navegar que s’hauria perdut, però “ha estat celebrat en diversos escenaris bibliogràfics”, segons l’escriptora Rosa Planas.

Els prop de mig miler de mapes fets a Mallorca entre els segles XIV i XVII, que a més tenien molt bona fama, varen fer que s’encunyàs el concepte d’Escola Cartogràfica Mallorquina, tot i que no acaba de ser exacte. Més aviat eren “pintors miniaturistes que copiaven els contorns dels mapes amb plantilles”, explica l’historiador Onofre Vaquer. Es tractava d’objectes de luxe, per regalar. D’aquí ve que en quedin molts pocs exemplars a Mallorca i estiguin repartits sobretot per Europa. Tampoc no hi hagué, puntualitza Vaquer, una ‘família Cresques’ de pintors de mapes. “Els jueus no tenien llinatge”, explica. Eren Cresques Abraham (fill d’Abraham) i Jafudà Cresques (fill de Cresques) i “no eren mariners, no anaven en naus, pintaven al seu estudi”. Per això, segons Vaquer, “poc pogueren influir els mestres que feien cartes de luxe en els descobriments geogràfics”.

De tota la producció dels artesans mallorquins destaca l’anomenat Atles català -escrit en la llengua pròpia. “El més bell de l’Edat Mitjana”, segons l’historiador Gabriel Llompart. Fou un regal de Joan el Caçador d’Aragó a Carles VI de França, i per això es conserva a la Biblioteca Nacional de París, on també hi ha un bon grapat de mapes medievals mallorquins. L’ Atles català el va fer Cresques Abraham, cap al 1375, i és la primera carta on s’inclou la rosa dels vents, una figura amb forma d’estrella que assenyala 16 direccions amb els vents corresponents.

El viatge dels Reis Mags

L’ Atles català consta de sis pergamins -pells d’animals, que eren el suport habitual dels mapes-, amb dues primeres taules dedicades a l’astronomia i el calendari, i la resta a la descripció de les terres conegudes: Europa, nord d’Àfrica i Àsia, aquesta, en bona mesura, seguint les indicacions del Llibre de les meravelles de Marco Polo. “El món real”, puntualitza la bibliotecària Montserrat Galera, “acaba a Chambaleth (avui Pequín), capital de Catai (la Xina), amb una llegenda dedicada a la seva gran muralla”, amb dotze portes, guardada cadascuna per mil homes. Més enllà d’aquests límits l’obra de Cresques Abraham entra “al món de la imaginació, dels misteris, les intrigues, els enigmes, els monstres”.

A la cinquena fulla hi ha una miniatura que Galera considera d’“entre les més belles de l’Atles ”. S’hi veuen els tres Reis Mags a cavall, seguint el camí que els marca una gran estrella per retre homenatge “a un nin nascut a Betlem”. Cresques hi va incloure el següent text: “ Aquesta provincia es apellada Tarssia, de la qual axiren los III reys fort savis; e vangueren en Batlem de Judea ab lurs dons, e adoraren a Jehu Christ ”. Des de llavors, com és sabut, cada 6 de gener -aquest dimecres- aquells mateixos tres reis porten regals a nins de tot el món.

L’historiador i novel·lista Alfred Bosch també destaca la presència a l’ Atles del Preste Joan, “l’únic sobirà cristià de l’Àfrica”. “Bateja els seus súbdits a la usança de Roma, i governa amb prelats i bisbes que són rics i ben armats”, explica Bosch, i probablement es tracta de l’emperador d’Etiòpia. A Aràbia hi figura, curiosament, una reina: la de Sabà, mítica avantpassada dels sobirans etíops.

L’obra mestra de Cresques també inclou l’expedició del mallorquí Jaume Ferrer, qui hauria salpat el 1346 per explorar les terres africanes del Senegal, Gàmbia i Riu d’Or, sense que se’n sabés mai més res. A Ferrer se l’ha arribat a identificar amb el Mestre Jacome -Jaume- de Mallorca, un “home molt docte en l’art de navegar que feia instruments nàutics (...) per ensenyar la seva ciència als oficials portuguesos”, segons l’historiador Joao de Barros. I fins i tot es diu que el príncep Enric el Navegant el va arribar a fitxar per a la seva escola de Sagres, però això és impossible perquè no es va crear fins tres quarts de segle més tard. Tampoc no encaixa que es tractàs de Jafudà Cresques -convertit al cristianisme amb el nom de Jaume Ribes-, perquè quan Cresques va morir el 1410 el príncep Enric només tenia 16 anys. Per acabar-ho d’embolicar, es pot afegir que hi va haver un Jaume Ferrer molt posterior, català de la Península, que aconsellà Cristòfol Colom sobre el seu projecte de viatge; està representat en una de les escultures del monument al descobridor de Barcelona.

Illes i ciutats fantasma

En un entorn sacralitzat, supersticiós i analfabet, mites, llegendes o pures invencions quedaren plasmades als mapes. “Els cartògrafs”, explica Vaquer, “dibuixaven algunes d’aquestes illes mítiques a l’Atlàntic”: la de les Set Ciutats, on haurien fugit set bisbes de la Península quan la varen envair els musulmans; la del Brazil (unes vegades la dibuixaven prop de l’Equador i d’altres prop d’Irlanda), que sovint es confonia amb la de Sant Brandà, on creien que havia anat a viure el rei Sebastià de Portugal, mort a la batalla de Qsar el Kebir, al Marroc, el 1578; San Borondón, a les Canàries, i altres illes com Man, Illaverde, Till i, fins i tot, l’illa de Júpiter, “on ningú no mor”. A totes aquestes s’hi podrien afegir Avalon, on jau el rei Artur, esperant per tornar; i Última Thule o Thule a seques, confí de la Terra que es converteix en el regne de Sigrid al còmic de les aventures del capità Trueno.

Fins i tot quan ja s’havia descobert el Nou Món, les cartes nàutiques encara distaven molt de ser exactes. Vaquer assenyala que el mapa de Juan de la Cosa dibuixa una illa de Cuba i una altra Cuba “integrada com a península al bloc asiàtic”. De fet, l’autor “havia jurat el 1494 que Cuba era continent”. El boter mallorquí Nicolau Esteva era del mateix parer: participà en el segon viatge de Colom i signà declarant que havien arribat a Catai -la Xina. Al dibuix del mallorquí Salvat de Palestrina del 1516 hi “apareix un ampli pas entre l’Amèrica del Nord i l’Amèrica del Sud”, indica Vaquer. Òbviament no existia, el canal de Panamà no entrà en servei fins el 1914.

Encara el 1785 al mapa de Mallorca encarregat per l’il·lustrat cardenal Despuig hi apareix una illa fantasma, segons ha escrit a l’ARA Balears l’escriptor Miquel Àngel Llauger: “Just davant la platja de les Casetes dels Capellans (a l’extrem sud del litoral de Muro, a tocar del terme de Santa Margalida) hi figura una illa, de nom illa Plana, que no existeix”, ben igual que uns illots “davant el que avui és la urbanització de l’Estanyol, al costat de la Colònia de Sant Pere”. En aquell mapa, recorda Llauger, fins i tot na Foradada, per sorpresa, es converteix en una illa.

El 1620 -ara se n’han complert quatre segles-, la Descripció de l’illa de Menorca de Porcacchi da Castiglione envolta l’illa amb sis monstres marins, que l’erudit Francesc Hernández Sanz identifica com a “dofins de dimensions colossals”, així com de dues sirenes. Es tracta d’un document raríssim, segons la llibreria Philpot-Harold, a la qual el va comprar l’Ateneu de Maó el 1928, per set xílings i sis penics. El mapa, assenyala Hernández, és “d’una inexactitud manifesta”, ja que va ser fet a partir d’un altre, de Giovanni Camotis, d’exactament mig segle enrere -1570-, “en el qual el seu autor denotà un complet desconeixement del terreny que intentava representar”. Hi inclou, al nord, Santa Catherina, “ciutat de la qual no es tenen notícies”. Una vegada més, la fantasia, en lloc del rigor, en dibuixar el món.