La casa de la diferència

PalmaAvui voldria convidar-vos a llegir un llibre. Mi herida existía antes que yo, de na Laura Llevadot. És una lectura que trasbalsa, ens situa en un lloc molt concret des d’on repensar el feminisme, des d’on mirar-lo d’una altra manera. És el lloc íntim d’una ferida, que no ens pertany, però que ens fa ser.

Els passejos que he fet pel llibre han estat intensos, l’he caminat per tots els racons i m’ha entusiasmat. L’estil és punyent, fins i tot descarat, perquè desemmascara les mitges tintes. És una escriptura que et despulla de prejudicis, amb la ironia i la rialla atenta que desafia l’ordre i els llocs comuns del feminisme actual. Na Laura Llevadot fa dialogar la filosofia amb la literatura, amb l’art, amb el cinema, fent que tota l’aposta conceptual es conjugui amb bellesa.

En primer lloc voldria apropar-me al títol. Mi herida existía antes que yo parla d’una ferida que ens espera perquè fem alguna cosa amb ella, alguna cosa que ens permeti comprendre, donar-hi un sentit. Quan entenem que la ferida no és només nostra, sinó que ens preexisteix, la queixa esdevé un crit de guerra. El llibre sencer és un crit de guerra, un intent de comprendre, de trobar sentit, de subvertir. Una aposta per viure més enllà del victimisme i del ressentiment. La ferida a què es refereix és la de la diferència sexual, la ferida que ens fa el dispositiu que ens reparteix en homes i dones, dominants i dominats.

A cadascú l’espera una ferida diferent, la bogeria, el dol, el gènere... que es converteix en una possibilitat de comprendre (intentar-ho) el dispositiu que ens fereix. Aleshores, comprendre esdevé un gest polític, perquè ens permet viure d’una altra manera o des d’una altra banda. La ferida és el lloc des d’on lliurar el combat contra les estructures que la fan possible. La ferida de què ens parla Llevadot no és el fet de ser dona (que qui sap si), sinó el fet de ser percebudes com a dones, de ser normalitzades com a dones per un dispositiu biopolític que no deixa cap cos sense marca.

Mapa del feminisme

El llibre ens ofereix un mapa del feminisme, no la seva història. I si es dibuixa un mapa és perquè actualment comparteixen territori les diferents derives. No es tracta d’onades successives, sinó de posicions que lliuren combat i es topen, conviuen. A El segon sexe, de Simone de Beauvoir, arrelen les tres posicions destacades del feminisme: el feminisme de la igualtat, el feminisme de la diferència i la teoria queer. I és l’absència de fonament que trobem a les pàgines de Beauvoir: “la dona no naix, es fa”, la que obre totes les disputes possibles.

Aquí, la proposta de na Laura Llevadot és ferma. La controvèrsia sobre quin és el subjecte possible del feminisme (que enfronta el sector TERF i les propostes queers), la discussió entorn de la pregunta “què vol dir ser dona?”, podria resoldre’s si entenem que hem d’abandonar la noció de subjectivitat. La filosofia contemporània fa estona que ha desfet el subjecte, l’ha posat en crisi, la identitat és un mite construït a partir de les relacions de domini, és sempre el territori de l’amo. El “segon sexe” som els infants, els trans, els queers, les dones, els homosexuals, els cossos que poden ser violats i assetjats. Per fugir de les intempèries ens cal construir la casa de la diferència.

Així doncs, l’home i la dona són construccions culturals, naixem amb uns genitals sobre els quals s’inscriu, des del minut zero, l’ordre simbòlic que ens identificarà. Home i dona són construccions culturals, però no ho són de la mateixa manera. En la cultura occidental, patriarcal, allò masculí s’identifica amb l’universal i es construeix allò femení com l’alteritat, com l’excepció. La dona és allò altre de la masculinitat, una alteritat que van fer coincidir amb la seva identitat sexual, una alteritat que van fermar al desig d’opressió, al desig de l’opressor. Un desig construït, que no és natural ni biològic, un desig que és fruit de certa educació sentimental. Aprenem a ser allò altre, coincidint amb el cos sexual que ocupam.

Com diu el col·lectiu Tiqqun, ens cal construir la llengua que habitarem, ens cal construir una nova educació sentimental amb la qual estimarem de nou. I, mentrestant, entendre la nostra ferida de gènere potser ens força a desallotjar el verb ser.