La casa que guarda les idees dels grans arquitectes

BarcelonaL'arquitecte Ignasi de Solà-Morales (1942-2001) ocupa un lloc excepcional en la història de l'arquitectura catalana. Per la seva doble formació en arquitectura i filosofia, també va ser un destacat intel·lectual. Solà-Morales va ser una figura profundament compromesa socialment, i un dels crítics d'arquitectura que van tenir més prestigi internacional en el seu moment. Com la seva trajectòria, la gestió del seu llegat també reflecteix els dos vessants de la seva activitat. Segons ha pogut saber l'ARA, els seus fills, Oriol, Pau i Clara –aquests dos últims, arquitectes–, han donat el seu arxiu a dues institucions: la part teòrica al prestigiós Centre Canadenc d'Arquitectura (CCA), i la dels projectes i obres, entre els quals hi ha la reconstrucció del Liceu, a l'arxiu històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, considerat un dels més importants d'arreu d'Europa.

El Centre Canadenc d'Arquitectura està ubicat a Montreal, i des que l'arquitecta i filantropa canadenca Phyllis Lambert el va fundar el 1979 ha tingut sempre una vocació internacional. L'edifici va obrir les portes deu anys més tard i al llarg dels anys 80 i 90 el centre va adquirir nombrosos arxius que es van sumar als que Lambert havia recollit. Més endavant, els fons van anar creixent gràcies a donacions, així que el centre concentra els pressupostos en la costosa catalogació dels arxius. La llista dels arquitectes i teòrics de qui el centre guarda els fons és antològica, i s'hi poden trobar, entre molts altres, els llegats de James Stirling, Aldo Rossi, Alvaro Siza, Toyo Ito, Peter Eisenmann i els dos estudis els membres dels quals van voler deixar el seu llegat al CCA abans de separar-se: Ábalos & Herreros i la Foreign Office Architects d'Alejandro Zaera i Farshid Moussavi.

El CCA representa una sòlida "col·lecció de recerca", tal com explica l'arquitecte barceloní i director de publicacions de la institució Albert Ferré. Això vol dir que la col·lecció la poden llegir els estudiosos segons els seus interessos i que l'afany de la institució és, sobretot, "tenir un impacte en el discurs arquitectònic". "La manera de col·leccionar del CCA és molt diferent de la d'un museu com pot ser el MoMA. Aquí venen arxius complets, arxius que et permeten relacionar o entendre com es construeix el pensament d’un arquitecte –afegeix Ferré–. És necessari tenir la correspondència, els esbossos, veure pressupostos, per poder realment entendre com es fa una obra, quina relació té amb el client, amb el lloc, i permetre als investigadors que venen aquí trobar el que els interessa per construir la seva recerca".

Un altre dels trets de la col·lecció és que està pensada tenint en compte les relacions que pot haver-hi entre els diferents llegats. "El que és important en el fet d'acceptar un fons d'arxiu és entendre precisament com aquest arxiu pot formar part de l'ecosistema que tenim i enriquir-lo, fer-lo més complex", diu Ferré. És aquí on la figura de Solà-Morales troba l'encaix. "Jo havia parlat amb el Pau també fa temps, i el CCA em sembla un lloc lògic per tot el que és l'obra teòrica d'Ignasi Solà-Morales, que va tenir una vinculació molt forta amb el món del pensament arquitectònic a Nova York i també acadèmica amb Princeton i Columbia", diu Ferré.

Solà-Morales va ser un dels fundadors de l'Architecture New York Corporation (ANY), amb els també arquitectes Cynthia Davidson i Peter Eisenmann. El CCA ja tenia els arxius de Davidson i Eisenmann, així que els de Solà-Morales completaran els fons de l'ANY Corporation i, al mateix temps, conviuran amb els d'altres teòrics i historiadors de la seva generació. "Durant els anys 90 Davidson, Eisenmann i Solà-Morales van convocar unes reunions anuals monogràfiques, les ANY Conferences, una de les quals va tenir lloc al CCCB l'octubre del 1994. Aquests congressos reunien tots els pensadors de l'arquitectura i arquitectes d'avantguarda del moment, per pensar com l'arquitectura havia de respondre als nous reptes i a com la ciutat evolucionava. El moment abans del canvi de mil·lenni, de la liberalització, de la globalització, i aquests congressos crec que van ser uns moments que han marcat molt el pensament arquitectònic del segle XXI", diu Ferré.

Així mateix, el fet que una part de l'arxiu de Solà-Morales es traslladi al Canadà no vol dir que es desvinculi de la part catalana. "No pots entendre l'una sense l'altra, això també és molt important. És molt important que trobem la manera que el que vingui aquí sigui accessible des de Catalunya, i que l'obra que hi ha al COAC ho sigui des d'aquí", adverteix Ferré. A més, els hereus de Solà-Morales continuaran conservant la seva extraordinària biblioteca, clau per entendre com va forjar el seu pensament.

L'enriquiment mutu del CCA i el COAC

"La donació va sortir per casualitat. Primer vaig parlar amb l'Albert, a qui conec des de fa anys, per veure si el Centre Canadenc estaria interessat en transformar en un catàleg l'exposició que La Virreina va dedicar al pare el 2019, i durant la conversa va sortir la possibilitat de fer-ne la donació –recorda Pau de Solà-Morales–. Aleshores la mare encara era viva, i a tots ens va semblar fantàstic". En la donació del llegat de Solà-Morales va ser essencial fer la mateixa operació que el CCA va fer amb l'arxiu d'Alvaro Siza, que està conservat en dues institucions més, la Fundació Gulbelkian i la Fundació Serralves. "Des del començament va quedar clar que el CCA està interessat sobretot en la part més acadèmica i més intel·lectual, per dir-ho així, però ens van dir de seguida que en molts arxius havien fet acords a tres bandes. A mi em recava donar tot l'arxiu a una institució estrangera i que no quedés res aquí. Així que l'acord ha sigut perfecte: al COAC entendran molt bé l'obra arquitectònica i la faran servir, i es mantindrà la presència del pare a Catalunya", diu Pau de Solà-Morales. L'acord entre el CCA i el COAC també és important institucionalment: "Em semblava molt interessant, perquè així el CCA s’aproxima als fons que té el COAC, i el COAC entra en contacte amb una institució que li aporta també una dimensió més intel·lectual, o d’una manera de fer arxius una mica més àmplia que els que tenen aquí, que són més de projecte", explica.

Pel que fa als projectes i les obres que han donat al COAC, inclouen des de la seva etapa inicial com a arquitecte municipal fins als últims grans projectes, com un assaig de reordenació del front marítim de Marsella. I entre les més destacades hi ha els teatres de Valls i Torelló, la rehabilitació del Pati Llimona i el Correu Vell, a Barcelona, i la reconstrucció del pavelló Mies van der Rohe.

El COAC acostuma a fer exposicions dels llegats que rep. En el cas de Solà-Morales encara no n'han parlat, però sí que està previst fer-li un reconeixement l'any vinent, coincidint amb el 25è aniversari de la seva mort, dins els actes de la Capitalitat Mundial de l'Arquitectura. I, d'altra banda, els germans Solà-Morales també han fet una donació de l'arxiu de la seva mare, la interiorista Eulàlia Serra, al DHUB. Serra és coneguda per diferents treballs al Liceu, entre els quals hi ha les làmpades gegantines que hi ha diferents espais del teatre, i per la Sala Lluís Companys de l'Ajuntament de Barcelona.

Entre els investigadors i el públic general

El Centre Canadenc d'Arquitectura el dirigeix des del 2020 l'arquitecta italiana Giovanna Borasi, i la directora de les col·leccions és Martien de Vletter. Aquest equipament forma part de la Confederació Internacional de Museus d'Arquitectura. Cada any rep uns 900 investigadors, una part important dels quals hi arriben amb algun tipus de beca. Per a Ferré, l'escala i el pressupost del centre li recorden els del Macba, que té un pressupost d'uns 12 milions d'euros anuals. "Som un equip prou petit perquè les coses funcionin de manera molt transversal i al mateix temps prou gran perquè hi hagi un alt nivell d'especialització", explica Ferré.

Però el CCA no té una exposició permanent de la col·lecció i les xifres de públic no són una preocupació abassegadora. "Nosaltres tenim la sort que el fet d’estar a Montreal ens posa en una perifèria –diu Ferré–. No estem en un gran centre com Londres, Nova York o París, i sabem que no hem de pretendre atraure el mateix públic que un museu d’art, per exemple. La quantitat de gent que pot venir a veure una exposició nostra és molt limitada, comparada amb la que pot visitar una exposició d’un museu d’una gran ciutat. Però evidentment ens interessa que vingui la gent, alumnes de les escoles i de les universitats, però prioritzant també que vinguin els investigadors”.