Així s'ha transformat la plaça Major de Palma al llarg dels segles

PalmaÉs un lloc estratègic de Palma: intersecció entre els carrers de Sant Miquel i de Colom, aturada habitual dels turistes per fer-s’hi fotos o prendre-hi un cafè, espai de manifestacions històriques i límit entre la ciutat alta i la ciutat baixa, a la qual es descendeix per l’escalinata que baixa a la Rambla o per la costa del teatre. Però ni ha estat sempre una plaça, ni ha tingut l’aspecte d’avui, ni tan sols se l’ha coneguda en el passat amb el seu nom actual. La plaça Major de Palma, que es troba on hi va haver la casa de Ramon Llull i la seu de la Inquisició, va ser el mercat central de la ciutat fins al 1951, que no es va acabar de construir fins al 1957. No va ser fins als anys 70 que va adquirir l’aspecte actual. En recordam la trajectòria quan l’Ajuntament ha posat en marxa un nou procés de remodelació.

El que ara és la plaça Major va formar part, fins a començament del segle XIX, de la trama caòtica de la ciutat medieval. Diu el filòleg Gabriel Bibiloni que per aquí travessava un carrer, avui desaparegut, que sortia de Sant Miquel i que, o bé no tenia sortida, o bé baixava cap a la Rambla, per una rampa o escala. En aquesta via pública hauria estat la casa on, cap al 1232, hauria nascut Ramon Llull, possiblement el mallorquí més il·lustre de tots els temps –amb permís de Rafel Nadal. Per descomptat, d’aquesta construcció no en queda res. Però a les arcades de l’actual número 5, una placa recorda aquella ubicació tradicional de la seva vinguda al món.

Una bona part del que ara és la plaça l’ocupava la terrorífica ‘Casa Negra’, seu de la Inquisició i lloc de patiment de tots aquells que en varen ser víctimes. El 1820, quan els liberals varen arribar al Govern, el palau del Sant Ofici, tan temut fins aleshores, va ser assaltat i saquejat per la multitud. A final d’aquell mateix any, el que havien estat les cases de la Inquisició varen sortir a subhasta, i una part la va adquirir l’Ajuntament, amb la intenció de destinar el solar a plaça pública.

La confiscació i venda de béns eclesiàstics era, aleshores, un bon recurs per aconseguir doblers per al Govern, sempre necessitat. Però també es perseguia l’‘esponjament’ –com diríem ara–, és a dir, crear qualque espai obert en una ciutat gairebé sense. Al solar que havia deixat la ‘Casa Negra’ se n’hi afegí un altre, l’antic convent de Sant Felip Neri, que l’Ajuntament també va adquirir per esbucar-lo l’any 1854.

El mercat de Nadal de l’Arxiduc

Les places majors són un model característic de la monarquia hispànica d’entre els segles XVI i XVIII. Les més conegudes són les de Valladolid, Madrid i Salamanca. Com expliquen els historiadors de l’art Juan José Martín, Jesús Urrea i José Carlos Brasas, allò habitual era que l’ajuntament de cada ciutat s’instal·làs en aquest espai: les porxades es destinaven a l’activitat comercial, que així quedava a cobert de les inclemències, i l’ampli espai central era per als espectacles públics, com representacions teatrals o corregudes de bous. Els actes de fe eren una altra celebració assenyalada d’aquell període i, si es cremaven uns quants heretges, millor.

Ara bé, la futura plaça Major de Palma no es va destinar a aquests festejos ciutadans, sinó a unes funcions més utilitàries. Aleshores ja s’havien iniciat les obres d’una part dels pòrtics, als quals es va traslladar la venda de peix. Per aquesta raó, apunta Bibiloni, aviat es va conèixer com a plaça de la Pescateria Nova, per distingir-la d’aquella que, fins aleshores, s’havia destinat a aquest comerç. Després s’hi afegiren la resta de queviures. La comissió retoladora en va proposar els noms de Ramon Llull i de plaça d’Abastos com a denominació. Però l’Ajuntament es va decantar per Major.

L’arxiduc Lluís Salvador l’anomena plaça d’Abastos i la descriu com a “completament nova i rodejada de pòrtics”. Ja aleshores servia com a escenari de les vendes pròpies de l’època de Nadal, com “torrons i altres dolços, a més de joguines per als nins (...)”. “La concurrència és tan nombrosa que a penes es pot fer una passa”, va dir. Curiosament, això ha arribat fins als nostres dies, perquè encara avui s’hi instal·la, cada mes de desembre, el mercadet de betlems i objectes decoratius de Nadal.

El poeta de Perpinyà Louis Codet descriu l’animació, per no dir el caos, que caracteritzava aquell mercat instal·lat a l’actual plaça cap al canvi de segle. Parla de “botes de fusta clara curulles [plenes a vessar] d’olives” sota els arcs i “plançons de tarongers i cistells de pebrots”. La plaça era “ben plena” quan la va visitar: “Als taulells els jueus pesen creus daurades, collarets i joiells i rosaris guarnits”. És evident que no es referia a jueus, que no n’hi havia a Mallorca, sinó als seus descendents conversos, els xuetes, molts dels quals, efectivament, es dedicaren a l’ofici d’argenter.

Segons Miquel dels Sants Oliver, als pòrtics de la plaça s’hi ubicaven “fondes, mesons i cases de menjars”. Ben igual que hi ha, als nostres dies, bars i restaurants, de clientela gairebé exclusivament turística. Va ser famós l’hotel Balear, conegut popularment com Cas Maonès, que va sobreviure a les successives transformacions d’aquest espai, ja que va estar obert fins al 1975.

Darrere del que llavors era mercat s’hi ubicava el barri dels cabarets. Ho sabem perquè ho va deixar escrit el premi Nobel d’origen menorquí Albert Camus, que va visitar Mallorca el 1935. Si de dia hi havia una gentada a la plaça, el centre d’atenció es desplaçava de nit cap a aquells tuguris. El jove Camus va passar una nit gairebé sencera a un cafè cantant, “una petita sala de sostre baix, amb parets verdes, garlandes roses i bombetes vermelles”.

Tertúlies, festes i manifestacions

La plaça Major va mantenir la funció de mercat central fins al 1951, quan es va inaugurar el de l’Olivar, molt proper. De fet, el projecte de Guillem Forteza per al nou mercat s’havia presentat el 1935, però ja és sabut que a Mallorca ens prenem les coses amb una certa calma. En quedar lliure un espai així d’ample, el seu aspecte va canviar de dalt a baix: s’hi instal·laren uns parterres amb arbres, bancs i estanys, a més de les venedores de flors. Aquesta era la plaça Major dels anys 50 i 60. Ara bé, com que l’automòbil aleshores campava a plaer, la plaça era oberta al trànsit rodat. Fins i tot hi havia una parada de taxis.

Fins al 1957 no s’hi van edificar els darrers arcs laterals, que tancaren així del tot la plaça. I entre el 1970 i el 1973, segons Bibiloni, es va dur a terme la reforma projectada per Gabriel Alomar, amb quatre plantes d’aparcament i les galeries subterrànies de comerços, actualment fora de servei. La plaça va passar a tenir el seu aspecte actual, pelat, sense vegetació ni seients, i es va condemnar el túnel de l’antic ferrocarril que anava fins al que ara és el parc de la Mar, que l’Ajuntament es planteja recuperar amb la remodelació.

Si us hi fixau, en una de les arcades més properes a Sindicat trobareu el bust de Gabriel Fuster i Mayans, Gafim, amb aspecte de senador romà. Creador dels premis Ciutat de Palma el 1956, al llarg de vint anys –fins a la seva mort, el 1977– va publicar de dimarts a diumenge al diari Baleares la popularíssima columna ‘Tertulia en la Plaza Mayor’, més tard només ‘Plaza Mayor’. A manera de diàleg imaginari, parlava de les qüestions més diverses. De tant en tant, aquesta escultura en relleu apareix pintada o embrutada, actes que s’atribueixen no tant a la seva condició de falangista, prou estesa a la seva generació, com a la de xueta.

Amb la conclusió de la dictadura, la plaça Major de Palma va assolir, a la fi, la condició d’espai de celebració ciutadana. Aquí va tenir lloc la primera revetla de Sant Sebastià –el gener del 1977. Des de llavors, també s’ha fet servir com a manifestòdrom –ja em disculpareu el neologisme. Des de la històrica manifestació del 29 d’octubre de 1977 per l’autonomia fins a la concentració per la llengua que va convocar l’Obra Cultural Balear el passat 5 de maig. Que és un espai de trobada dels ciutadans és ben clar. Com quedarà després de la reforma, ja ho veurem.