Les cases barates de Palma, un fenomen paradigmàtic i desconegut

PalmaAquest 2024 ha fet cent anys que es va començar a construir un conjunt d’edificis que podria servir per sintetitzar l’evolució que ha viscut la situació de l’habitatge en el darrer segle. Les conegudes com Ses Cent Cases, ubicades al barri palmesà de Pere Garau i obra de l’arquitecte Carles Garau, foren l’exemple paradigmàtic d’allò que promovia la Llei de cases barates, aprovada a Espanya l’any 1911, ja que per poder-les aixecar s’arribà a constituir una cooperativa –la Sociedad Cooperativa constructora de casas baratas La Redención del Hogar– que tenia un únic objectiu: construir un habitatge per a cadascun dels socis.

“Era un projecte nascut de la necessitat, bàsicament. I si és l’exemple més paradigmàtic no ho és només per la quantitat d’habitatges i pel bon estat de conservació en què es troben, sinó sobretot per això: perquè darrere el projecte hi havia un grup de gent que havia decidit associar-se per poder accedir a un habitatge gràcies a l’aprovació d’aquesta llei”. Qui ho argumenta és la historiadora de l’art Sandra Rebassa, que en els darrers anys ha dedicat una part important del seu temps a estudiar l’aparició de les conegudes com a cases barates a les Balears. Aquest dimarts, 17 de desembre (19 h), Rebassa inaugurarà el curs de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià al museu Es Baluard amb la conferència De l’infrahabitatge a les cases barates. L’evolució de l’habitatge econòmic a Palma a principis del segle XX, un treball que, tot i estar centrat en el passat, ressona, i molt, en un present i un futur travessats per una nova crisi de l’habitatge.

“És cert que la Llei de cases barates va ser un intent de trobar solució a un problema molt greu, però no podem dir que realment ho solucionàs. Segurament va servir-ne d’ajuda, però ni tan sols podria dir en quin percentatge va millorar la situació perquè, si llegeixes la llei entre línies, t’adones que realment servia per beneficiar la gent que tenia una mica de doblers, als petits terratinents que podien plantejar-se fins i tot llogar l’habitatge que construïen. Almenys a les Balears, aquesta normativa no va servir per ajudar els jornalers que cobraven dues pessetes al dia”, assenyala Rebassa, qui reconeix que recentment ha trobat alguna d’aquestes cases barates de Palma anunciades a portals immobiliaris a preus desorbitats. Un cas també paradigmàtic, doncs, de la situació avui dia: d’habitatges econòmics per als treballadors a formar part, també, del procés d’especulació.

Un patrimoni oblidat

En tot cas, s’ha de dir que l’interès de Rebassa per aquest tipus de construccions ve d’enrere. “A mi m’interessava el patrimoni industrial, moble i immoble, i sempre havia pensat que en la història de l’art i la qüestió patrimonial semblava que hi hagués una classe alta i una classe baixa, i que aquest tipus de patrimoni, industrial i etnològic, sovint quedava relegat i no se li dona importància historiogràfica”, assegura. Tanmateix, hi va haver una dada que va captar la seva atenció i que es va convertir en el detonant d’iniciar un treball de recerca al voltant de les cases barates a les Balears. “Quan va fer cent anys de la Llei de cases barates, el 2011, es va sistematitzar l’índex de recerca de les sol·licituds que hi havia hagut per comunitats en resposta a la normativa i vaig veure que Palma n’havia estat la tercera ciutat, per darrere de Madrid i Barcelona. I em va sorprendre molt que anàs per davant de ciutats com València o Bilbao que no només estaven més industrialitzades, sinó que també tenien molta més població”, relata.

La situació de Ciutat, en tot cas, s’havia agreujat a finals del segle XIX, i entre els motius s’hi trobava el tancament del nucli urbà a causa de l’emplaçament de les murades i el creixement demogràfic, que derivà en l’amuntegament de persones, l’envelliment d’edificacions i la manca de canalitzacions d’aigua o d’enllumenat, com exposa Rebassa a la publicació que va fer al Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana amb relació a aquest treball. És en aquest context que va aparèixer l’allau de sol·licituds a conseqüència de l’aprovació de la Llei de cases barates, una normativa que procurava tot un mecanisme institucional amb la intenció de fomentar la construcció d’habitatge econòmic per a la classe treballadora. S’incloïen, entre d’altres, exempcions tributàries per fomentar-ne la construcció, sempre que seguissin unes pautes constructives determinades i complissin certs requisits tècnics i jurídics. Les que es van construir a Palma, en tot cas, destaquen per la seva senzillesa, segons afirma Rebassa, producte de la influència dels models tradicionals de l’illa i de l’adaptació a una arquitectura de mínims ajustada al context local.

“Convé matisar què volem dir quan parlam d’arquitectura tradicional mallorquina perquè sovint l’associam a la Part Forana, a les construccions de final de segle XIX, i tot això és molt revisable”, argumenta Rebassa. “Però sí que és cert que hi ha tota una sèrie de trets que són específics de les cases barates fetes aquí. Es demanava, per exemple, que s’economitzàs la construcció i per això es feien servir materials propers que eren econòmics en aquell moment, tot i que ara ja no ho siguin. La majoria estaven fetes amb marès, per exemple. També hi havia condicions de salubritat que dictaven que els banys havien d’anar orientats a l’exterior i que totes les habitacions havien de tenir ventilació exterior o almenys estar en contacte amb una que el tingués. Els materials també havien de ser impermeables, per exemple, perquè es volia evitar la humitat, i hi havia d’haver fonamentació. Parlam de condicions que ens poden semblar molt bàsiques avui dia, és cert, però ens hem d’imaginar solars buits, carrers sense asfaltar, aigües brutes que es mesclaven amb fluvials, gent que vivia a soterranis…”, exposa.

Així i tot, matisa que si bé a altres municipis de Mallorca s’ha adoptat el terme ‘cases barates’ per referir-se a habitatges econòmics o cases obreres aixecades a mitjan segle XX, les que varen rebre la qualificació oficial del Ministeri a partir de l’aprovació de la normativa es troben fonamentalment a Palma. “A llocs com Felanitx i Inca hi ha construccions similars que es maldeien cases barates, perquè algunes d’elles són de postguerra o fetes ja durant el franquisme, però la documentació que tenim només m’ha permès confirmar que per llei ho són les de Palma”, puntualitza.