Les “cases grans” del paisatge rural d’Eivissa i Formentera

Santa Eulària des RiuImponents i a la vegada domèstiques, moments clau de la vida i la mort de successives generacions d’eivissencs i formenterers passen per les esglésies d’Eivissa i Formentera. “Les esglésies rurals, juntament amb les muralles renaixentistes de la ciutat d’Eivissa, les torres costaneres de guaita i les cases rurals que encara es conservin gairebé intactes són el millor patrimoni arquitectònic de les dues illes”, afirmava fa una setmana l’arquitecte Elías Torres, durant la presentació d’un llibre de gran format que ell mateix i el fotògraf Moran els han dedicat, titulat Esglésies d’Eivissa Formentera, publicat en català, castellà i anglès per l’editorial Triangle Books.

Però al mateix temps, aquestes esglésies són un dels elements patrimonials que més pateixen, per la proliferació indiscriminada de construccions de tota mena al seu voltant. “Els espais públics i les edificacions són d’escassa qualitat urbana i arquitectònica i difícilment millorables”, lamentava Torres. “Hi ha molt mal fet”, subratllava. En aquest sentit, el fet que les fotografies de Michael Moran siguin de l’any 1991 –Torres va començar el projecte fa uns cinquanta anys– permet veure l’estat de les esglésies en aquell moment, i aquesta distància temporal es converteix en un valor en un món tan convuls com l’actual.

Les esglésies recollides en el llibre van ser construïdes entre els segles XIV i XIX. Tres estan dins el recinte de les muralles de la ciutat d’Eivissa. Devuit, distribuïdes arreu de l’illa, i tres són a Formentera. “Les esglésies rurals / parentes de les de Dalt Vila / aixecades amb pedra i argamassa / per mestres d’obres i obrers feligresos / una sola nau de diferent grandària / coberta per volta de canó o apuntada / amb capelles laterals”, diu Torres al llibre. Després, el blanc es converteix en l’element dominant. “Interiors emblanquinats /–continua l’arquitecte– la primera façana blanca, d’entrada / eixutes i sòbries / poc ornamentades [...] eren les cases grans del paisatge rural / identificades per espadanyes”.

L’església més “complexa”

Per a la presentació del llibre, Torres va triar l’església de Santa Eulària des Riu, la més “complexa” de la ruralia eivissenca, i va estar acompanyat pel fotògraf Michael Moran, el també arquitecte Rafael Moneo, l’escriptor Felip Cirer, autor de les notes històriques que també inclou el llibre, i Bernat Nadal, el degà del Col·legi d’Arquitectes de les Illes Balears. Aquesta església és una de les quatre fortaleses construïdes el segle XVI, i crida l’atenció pel porxo amb una filera d’arcs. Així i tot, la més antiga de les dues illes és la petita capella de la Tanca Vella, a Formentera, que es va construir el segle XIV. “Seria molt recomanable protegir-la de l’entorn hostil que l’envolta, per donar-li el valor que té com a primer edifici cristià”, diu Torres. Sense partir de Formentera, l’església de Sant Francesc Xavier també és una fortalesa, però va ser construïda més endavant que les fortaleses eivissenques, el segle XVIII.

Per entendre millor l’espai de les esglésies, durant la presentació Torres va proposar al públic que va omplir l’església de gom a gom que fes un exercici d’imaginació: buidar l’església del retaule, les imatges, les capelles, el cancell. El fruit de tot això és “una caixa buida, un bagul, un cofre, un espai molt elemental, que servia de refugi de la poca població dispersa que hi havia a l’illa, molt desemparada”. “Totes les esglésies són iguals o s’assemblen”, va advertir Torres. Així mateix, va definir el conjunt de la nau i la resta de parts com “un poble”. “En realitat, les esglésies són el primer poble, i el primer guardià del poble és mossènyer. Les esglésies són, sense voler-ho, les llavors del poble, i a vegades acaben menjades pel poble, com la de Sant Antoni i la de Sant Jordi, que pràcticament han desaparegut”, va dir Torres. Així, el porxo és la part “més civil” del temple, i fa segles el que els habitants del poble veien des de l’interior de l’església era el mateix que podien veure des de dins casa.

Treballar sota una “calor abrasadora”

En la seva intervenció, el fotògraf Michael Moran també havia incidit en aquesta idea de l’interior de les esglésies com un espai reservat, fins al punt que es podia convertir en una gegantina càmera obscura. Elías Torres i Michael Moran es van conèixer quan Torres va ser professor a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA). Moran va dir d’ell mateix que no hauria estat un bon arquitecte, tot i que va treballar al despatx de Frank O. Gehry. “Vaig estudiar Ciències i Arts, i no em va anar molt bé en cap dels dos; vaig estudiar Arquitectura, però hauria estat un arquitecte mediocre. Malgrat tot, vaig descobrir que tenia aptituds per a la fotografia perquè és una disciplina senzilla; vaig aprendre’n pel meu compte i molt aviat vaig tenir èxit”, va dir Moran. De la seva feina a Eivissa i Formentera va bromejar recordant que entre el poc espanyol que havia après destacava la frase ‘quisiera acceder al tejado’.

Michel Moran va treballar a Eivissa els mesos de juny i juliol del 1991. Feia molta calor, així que les esglésies es van convertir en un recer. “Aquestes esglésies, amb els seus murs massissos i les seves obertures diminutes, són un refugi contra la calor abrasadora i la llum del sol, però al mateix temps ens fan especialment conscients, de manera visceral i espiritual, de l’extraordinari poder d’aquesta font de vida”, va explicar Moran. I també va detallar que la seva feina va anar a dos ritmes diferents: mentre que al sol, el temps d’exposició va ser “molt ràpid”, fotografiar els interiors el va fer més conscient del pas del temps i de l’antiguitat d’alguna de les esglésies. “L’única llum provenia de les finestres i de la porta. L’obertura de l’objectiu era petita, com ha de ser amb la càmera que vaig fer servir, i per això els temps d’exposició eren molt llargs, com donar a la pel·lícula un lent bany de llum”, va dir Moran.

Les esglésies dins un pla defensiu

L’inici del projecte del llibre es remunta a quan Torres va demanar permís al bisbe Teodor Úbeda als primers anys 70 per accedir a les esglésies per prendre’n les mides i aixecar-ne els plànols. A canvi, Úbeda li va demanar que fos arquitecte diocesà a temps parcial, per la qual cosa Torres i el seu soci José Antonio Martínez Lapeña van fer algunes obres, com la casa parroquial de l’església de Sant Jordi de ses Salines i la capella de l’Assumpció de Cala Llonga, que va ser reconeguda per la fundació Docomomo Ibérico coincidint amb la presentació del llibre. Durant l’estudi de les esglésies, Torres es va adonar d’un fet molt curiós: “Tres de les quatre fortaleses i la catedral d’Eivissa formen una creu geomètrica, la creu estableix una relació entre els quatre ports importants de Tramuntana: on hi ha Sant Miquel de Balansat, el port d’Eivissa, que és a migjorn, Santa Eulària que és a llevant i Sant Antoni que és a ponent”, diu Torres.

Aquesta creu és pràcticament una creu perfecta: el desplaçament de l’església de Sant Miquel respecte de la catedral és de només 428 metres, cosa que fa pensar que el turó damunt el qual està instal·lada l’església de Sant Miquel va ser prioritari a l’hora de dibuixar la creu per una qüestió defensiva, encara que es desconeix l’origen d’aquest projecte defensiu i l’autor. “És curiós que adonar-se que el sistema defensiu feia servir els ports i els puigs”, va reblar Torres, abans de detallar l’elevació de cadascuna d’elles: la catedral d’Eivissa està a 72 metres sobre el nivell de la mar; Sant Miquel de Balansat, a 152; Sant Antoni, a 10; i Santa Eulària des Riu, a 59 metres.

Un llibre “urgent i necessari”

A la cloenda de l’acte, Rafael Moneo va destacar que Esglésies d’Eivissa i Formentera és un llibre feliçment “dens” per la quantitat de materials que hi ha reunits i pel fet que no hi ha un recorregut marcat, sinó que un s’hi pot endinsar per on vulgui una vegada i una altra. També que és un treball “urgent i necessari” perquè documenta els temples, que considera mancats de “monumentalitat” i de l’afany de “proselitisme” que acompanya molta arquitectura eclesiàstica, mentre que en va destacar el fet que van “protegir” la població. I de la visió que en dona Torres, va destacar el fet que ha caigut en els tòpics de la seva “mediterraneïtat” i que se les consideri com a fonts ideològiques de l’arquitectura racionalista.

Després d’Eivissa, Torres presentarà Esglésies d’Eivissa i Formentera a l’església de la Santa Creu de Palma, el 22 de novembre, i al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el 29 de novembre, el teatre del qual és obra d’ell mateix i de José Antonio Martínez Lapeña.