Cassiers retrata l’Europa més hipòcrita amb els refugiats

BarcelonaEl llenguatge neutral no existeix. Qualsevol discurs es regeix per una intencionalitat més o menys òbvia que busca manipular el lector. L’escriptora austríaca i premi Nobel Elfriede Jelinek ho sap i ho denuncia constantment al seu blog, on absorbeix històries de l’actualitat i les comenta donant veu a punts de vista que difereixen de la lectura hegemònica per, així, trencar-la. La crisi dels refugiats i la resposta d’Europa són un dels temes recurrents del blog de l’escriptora, que tres anys enrere va començar a escriure sobre aquesta qüestió.

Fascinats pels textos de Jelinek, el director escènic flamenc Guy Cassiers i la coreògrafa Maud Le Pladec els han vestit de teatre i dansa per convertir-los en un espectacle. El resultat és Grensgeval (El cas de la frontera), una obra multidisciplinària en què ressona l’eco més crític de l’escriptora. L’espectacle, que s’estrena avui a l’Estat, es representa en una única funció al Teatre Municipal de Girona dins el festival Temporada Alta.

“Fem servir el llenguatge de manera deliberada per protegir-nos a nosaltres mateixos”, afirma Cassiers. Grensgeval busca transmetre aquesta idea a través de cinc actors i setze ballarins. Els primers hi encarnen diferents veus i personalitats europees davant la crisi dels refugiats, “des del que no es vol enfrontar a la situació fins al que hi empatitza”, diu Cassiers, que ha volgut “treballar amb mentalitats diverses que formen una àmplia paleta de colors”. Interpretar els refugiats correspon als ballarins, que ho fan des de la part més física de l’home. “No era adequat buscar la identificació dels ballarins amb els refugiats, perquè no volíem centrar-nos en el desenvolupament psicològic dels personatges. Els ballarins representen un moviment sobretot físic i reflecteixen com la identitat s’adopta o es perd molt ràpidament”, argumenta Cassiers.

Per explicar la relació entre els uns i els altres, Grensgeval es fragmenta en tres parts. La primera plasma la situació dels refugiats al vaixell, en què, segons el director, “Europa els veu des de lluny i reflexiona sobre ells com si fos Déu”. Els actors, per tant, ostenten el control de la situació mentre que els ballarins tenen els moviments limitats pel pes, real i metafòric, que carreguen a l’espatlla. La segona part del muntatge mostra un canvi de diàleg. “Quan els refugiats arriben a Europa i els europeus han de compartir el territori es genera una confrontació -explica Cassiers-. Les disciplines exploten i res té sentit a escena”. Per acabar, l’obra posa el focus en l’aïllament dels refugiats que esperen el seu destí, l’acceptació o l’expulsió del país d’acollida, en espais específics. Cassiers apunta: “És un moment de pèrdua d’identitat, en què no podem diferenciar els actors i els ballarins”. Tot plegat transcorre en paral·lel a les projeccions d’imatges sobre els refugiats i a referències de pintors com el Bosch, que el director utilitza “per parlar de l’ambigüitat”.

“Europa no pren posició”

Més enllà de retratar les reaccions europees davant la crisi dels refugiats, Grensgeval aprofundeix en l’impacte de la força del llenguatge i del llenguatge de la força. “El llenguatge manipula la gent i, en conseqüència, la seva visió de la realitat. Jelinek ens confronta amb aquesta problemàtica”, diu Cassiers, que equipara la situació amb la de Catalunya. “Jelinek parla de la immobilitat d’Europa a l’hora d’assumir responsabilitats. És el mateix que passa amb Espanya. Europa no pren posició ni facilita el diàleg”, lamenta el director. L’espectacle és alhora una crítica a la sobreinformació i “a la dificultat de la societat per digerir-la”. Amb tot, ni Jelinek ni Cassiers eximeixen els individus de la seva responsabilitat. Segons el director, Grensgeval vol confrontar l’espectador “amb l’actitud hipòcrita dels europeus”: “Ens amaguem a casa nostra per no veure què està passant a fora”.