Miyazaki torna als cinemes en el seu castell màgic i antibel·licista

BarcelonaUna figura estranya pren forma enmig de la boira. Sembla un mecanisme a vapor, una fusió impossible de metall, fusta i maons que camina imponent entre les muntanyes deixant un rastre de fum i misteri, mentre, en primer pla, les ovelles pasturen a la vall. Amb aquesta seqüència sense paraules, una de les millors presentacions de personatge de la filmografia de Hayao Miyazaki, comença El castell ambulant, la pel·lícula del 2004 que aquest divendres torna als cinemes per celebrar el vintè aniversari de la seva estrena.

Però en realitat no calen excuses per recuperar un Miyazaki: fa un parell d’estius es va reestrenar La princesa Mononoke (1997) amb motiu del 25è aniversari i el mes passat va ser el torn de Nausicaä de la Vall del Vent (1994), que celebrava 40 anys. El catàleg Ghibli manté una vitalitat enorme que confirmen el recent Oscar guanyat per El noi i la garsa o la Palma d’Or honorífica de Canes a l’estudi japonès. I no importa que les pel·lícules de Ghibli estiguin disponibles a Netflix o al 3Cat –és una de les apostes de la programació estiuenca del canal SX3–, el públic se les estima tant que les vol tornar a gaudir en pantalla gran i compartir-les amb les noves generacions, com passava a finals del segle XX amb els clàssics de Disney, que la companyia reestrenava periòdicament.

El castell ambulant no és només un clàssic de Miyazaki, sinó un dels seus films més singulars, començant pel seu origen, que es troba en una novel·la fantàstica del 1986 de l’autora britànica Diana Wynne Jones. Com al llibre, la protagonista és la Sophie, aprenent en una botiga de barrets a qui una bruixa transforma en anciana i que surt a la recerca d’un atractiu mag, en Howl, per intentar trencar l’encanteri. La novel·la de Wynne Jones està plena d’humor i de referències a l’imaginari dels contes de fada, però Miyazaki en prescindeix i porta la història al seu terreny. “En el fons Miyazaki és molt seriós; no li interessa la lleugeresa de la novel·la i en fa una adaptació molt lliure –assenyala el periodista Francesc Miró (Oliva, 1992), autor del llibre Biblioteca Studio Ghibli. El castillo ambulante, publicat per Héroes de Papel el 2021–. A la novel·la la guerra és un conflicte de fons, però Miyazaki la potencia per introduir el seu pensament humanista al film”.

En el discurs antibel·licista d’El castell ambulant hi ressona la ràbia que el mateix Miyazaki sentia durant la producció del film, que va coincidir amb la invasió i ocupació de l'Iraq per part dels Estats Units; una ràbia que ja es feia notar el 2003 en el missatge que va enviar al guanyar l’Oscar per El viatge de Chihiro (2001): “Sento no poder-me alegrar de tot cor per aquest premi”. Segons Miró, l’enuig de Miyazaki “transforma la història del llibre de manera molt bèstia”, en un tercer acte “molt caòtic i que, formalment, sembla gairebé inacabat”. El motiu? “Perquè les coses són així quan irromp la guerra; tot deixa de tenir sentit”, argumenta el periodista, que veu en la “destrucció total de pobles sencers” d’El castell ambulant connexions amb el terratrèmol d’El vent s’aixeca (2013) o fins i tot amb La tomba de les lluernes (1988), d’Isao Takahata. “Miyazaki defensa que, fins i tot quan tens poder i traça per matar, com el personatge de Howl, podem negar-nos a ser instruments de destrucció”, apunta Miró.

Estètica 'steampunk'

La creació d’El castell ambulant també va ser conflictiva. Inicialment, el director havia de ser Mamoru Hosoda, però el futur autor d’Els nens llop i de Mirai, la meva germana petita no es va entendre amb Miyazaki i el fundador de Ghibli va acabar agafant les regnes del projecte i imposant la seva visió. Miró creu que queda molt poc de la pel·lícula que volia fer Hosoda. “El seu projecte era més fidel a la novel·la que el de Miyazaki i mantenia la idea de dos mons paral·lels, el màgic i el normal, un tema que després apareix molt a la filmografia de Hosoda –diu Miró–. Miyazaki, en canvi, combina els dos mons en un de sol, perquè li interessen altres coses”. Per exemple, imaginar el món de la novel·la en clau steampunk, l’estètica retrofuturista que imagina una Anglaterra victoriana passada pel filtre de la ciència-ficció. “Al llibre, de fet, el castell és de pedra i amb potes, i a la pel·lícula una andròmina steampunk molt influïda per l’estil de l'il·lustrador Albert Robida –diu Miró–. Miyazaki s’estava provant a si mateix i, de fet, l’animació del castell va ser tan complexa que va fer servir eines digitals, però no per substituir l’animació tradicional, sinó per potenciar-la”.