Joan Veny i Clar: "El català és una llengua respectuosa amb les formes dialectals"

Palma“Vaig néixer a Campos (Mallorca) el 22 d’agost de 1932 (l’any que moria l’admirat Antoni M. Alcover), a les cinc i mitja del matí d’un dia que s’augurava tòrrid”. Així comença el llibre Memòries d’un filòleg norantí, de Joan Veny i Clar. Editat per Lleonard Muntaner, el volum va presentar-se divendres a Campos. “Feia devers quatre anys que no hi venia”, assegura el filòleg, però el motiu valia el viatge. Ja fa anys que l’editor li havia proposat d’escriure unes memòries, però Veny i Clar havia refusat la proposta. Va ser quan va començar a evidenciar la “pèrdua de records” que la considerà. Malgrat aquesta confessió que fa, escoltant-lo, veient-lo gesticular i parlar amb alegria i lucidesa, no fa l’efecte que siguin 90 els anys que fa que passeja, estudia i fa feina.

“Em plau rompre una llança a favor del concepte positiu d’aquesta fase final de la vida, d’aquesta curva senecta, que deien els antics (‘vellesa corbada’)”, deis a la presentació de les vostres memòries. S’intueix que estau bé. Hi estau?

— Bé, realment, tothom em diu que estic molt bé, que estic fet un jovenot. Això em produeix una gran satisfacció. Fins i tot tenc un nebot del qual vaig ser padrí de fonts, que vol dir ‘padrí jove’, i m’encanta sentir quan em telefona i em diu, precisament, padrí jove. Em dona una tranquil·litat i una esperança de vida extraordinària. Realment em trob amb una certa lucidesa, que m’ha permès continuar fent feina aquests darrers anys. He fet treballs importants: aquest any han sortit les memòries, una història lingüística sobre els nostres peixos... Tot això continuarà, si Déu em presta vida, com deien en llatí i diuen, encara, alguns francesos.

Memòries d’un filòleg norantí no és només un enfilall de records. És el llibre d’un mestre, qui el llegeixi aprendrà sobre fonètica, lèxic, escriptura. Quan sentiu el mot ‘memòria’, què us ve al cap: una escena, un record o bé la informació lingüística de la paraula?

— Tot. La paraula mateixa i el conjunt immens de records. Bé, aquells que he retingut, perquè molts han anat desapareixent. El cervell no resisteix sempre el pas cruel del temps. Els records m’han donat vida i ha estat un plaer redactar-los. Quan l’editor em va proposar d’escriure aquestes memòries, li vaig dir que no, devia tenir 82 o 83 anys. Però amb el temps vaig veure que se m’esborraven els records.

Aleshores vàreu decidir que era hora de deixar-los escrits.

— Vaig pensar en aquella invitació i em vaig posar a redactar-los. He tardat un any o dos a petrificar els records. Crec que poden servir a alguns que han seguit la meva trajectòria per conèixer la visió que tenc de la llengua, que és una llengua participativa i no és només la del català central, sinó de tots els dialectes de la llengua, i en especial el balear i el mallorquí. Sempre he insistit que hi ha llengua col·loquial, parlada, i una llengua estàndard, normativa, literària, comuna... com es vulgui dir. Són dues facetes de la mateixa llengua, i això és una cosa que alguns no han entès. Aquí, a Mallorca, deim ‘moix’ en lloc de ‘gat’. Això vol dir que són llengües diferents? No té gens de sentit.

Pensau que hi ha la creença errònia que l’estàndard és el català central?

— Totalment. Una gran part de la meva obra està destinada a demostrar que la perfecta convivència de les dues modalitats de llengua, la parlada i la llengua estàndard, és un fet indiscutible. Això arranca amb el gran codificador de la llengua, Pompeu Fabra, contra qui alguns han dit que va promoure una llengua basada en la modalitat estrictament central. Això no és veritat.

Potser es creu això perquè s’hi assembla més?

— És clar que hi ha un gran pes de la modalitat central, sobretot per la gran quantitat de poetes escriptors d’aquella procedència, però si analitzam el contingut del Diccionari General de la Llengua Catalana de l’any 1932, de Pompeu Fabra, comprovarem que hi ha una quantitat ingent de mots que no s’usaven en el català central, sinó a la perifèria. Hi ha mots del valencià, el lleidatà, el rossellonès, tot i que pocs, i del balear. Ara tenim en vies d’iniciació un projecte que farà veure la quantitat d’elements dialectals que varen entrar en el diccionari de Fabra. Ell no els va conèixer sobre el terreny; ho va fer gràcies a obres anteriors, sobretot de Marià Aguiló, que és el gran filòleg mallorquí, l’hauríem de celebrar cada dia.

La modalitat estàndard de la nostra llengua és, per tant, i com heu dit abans, participativa.

— El català és una llengua composicional, respectuosa amb aquestes formes dialectals que els mitjans de comunicació tenen la possibilitat de fomentar, atès que, per exemple en mallorquí, hi ha formes estrictament mallorquines que tenen prestigi i són utilitzades. Són paraules que són productes de proximitat, més aromàtiques, properes, entranyables i val la pena que no les abandonem, sinó que les cultivem.

Ben prest, a les memòries, anau amollant espurnes de la vostra opinió, com ara que els topònims de les Illes s’haurien d’escriure en salat.

— Evidentment. En el balear tenim un article que ens caracteritza, el derivat d’ipsu/ipsa, unes formes que hem de mantenir en el nivell col·loquial, i d’això no n’hi ha dubte. Però quan passam a una llengua general, estàndard, hauríem de seguir la tradició: fins al segle XVIII i XIX, durant segles i segles, els que pronunciaven es cavall i sa cadira, quan ho escrivien, ho feien amb l’article literari. No ens hem inventat el doble ús de l’article, i pens que és una tradició que cal respectar. Ara bé, el cas de la toponímia és especial: els noms de lloc formen part del patrimoni d’un poble, de les persones... I jo crec, sincerament, que val la pena de mantenir l’article salat, d’acord amb el sentir de la gent. A un nivell més alt, de gent culta i coneixedora de la realitat parlada, la balança també s’inclina per aquesta posició.

Els professors que vàreu tenir no surten gaire ben parats. N’hi ha alguns, especialment dos, que sí que mencionau amb admiració i respecte: Antoni M. Badia i Martí de Riquer. Vós heu estat professor de francès, a Lleida i Barcelona. Com us agradaria que us recordin, com a mestre?

— Record que quan era infant, en aquesta mateixa casa [a Campos, on va néixer], al fons, el meu pare era ferrer i hi feia feines. Jo l’ajudava, però també tenia mossos. Els mossos s’hi adreçaven dient-li mestre, i aquesta paraula m’impressionava. Poc pensava jo que, després de l’ensenyament universitari, tindria alumnes que també em dirien mestre. M’escriuen antics alumnes i em posen “estimat amic i mestre”. És una satisfacció profunda que em recordin amb simpatia com a director d’alguns dels seus treballs. Jo gaudia quan algun alumne a qui li proposava un treball el desenvolupava, i ho feia amb gran qualitat; em generava una satisfacció total.

Quantes llengües parlau?

— Poques, i em sap greu. Català, castellà, llatí perquè és la base per ser filòleg... Si no saps llatí i ets filòleg, ja pots plegar. Ara molta gent prescindeix del llatí, i arriben, en qüestions d’interpretacions històriques, amb resultats una mica discutibles. Sé francès, n’he estat professor durant 18 anys. El professor Badia ens va insistir molt a aprendre alemany i en vaig fer alguns cursos. En sé prou per traduir algun article, però no puc dir que en sàpiga. La gran bibliografia de la lingüística està en alemany. Friedrich C. Diez és el gran pare de la lingüística romànica. Vaig anar a veure la seva tomba a Bonn i va ser un moment emocionant. El que vaig oblidar és l’anglès, i això sap greu.

Sovint deis que el català és una llengua amb personalitat. Per què?

— Que té personalitat vol dir que té elements diferents de les altres llengües, sobretot de les d’adstrat com el castellà, l’aragonès, l’occità... Joan Coromines va fer una llista de paraules llatines que només s’han conservat en català. Podem presumir de tenir mots fidels del llatí, però també de la capacitat d’innovació i renovació. La tenen totes les llengües, però el català ho ha tingut de manera molt marcada.

Heu treballat el català com una llengua tan important com qualsevol altra. Pensau que hi ha complexos respecte de la nostra llengua?

— Existeixen. Durant el franquisme hi va haver un intent de reducció a una dimensió estrictament folklòrica de la llengua, incapacitar-la com a llengua culta capaç de tots els usos. Això es va haver de superar, i es va fer gràcies a l’Institut d’Estudis Catalans i la força del poble. S’ha treballat intensament contra els desitjos unitaristes del govern central, i a poc a poc s’ha anat guanyant terreny i usos que abans estaven prohibits. Una prohibició que no és de mig segle, això ve des dels Borbons. A principis del segle XVIII el català estava prohibit en l’àmbit culte. Avui en dia, tot i que es parla de la decadència de l’ús social de la llengua, quan un mira la quantitat d’obres que es publiquen en català, realment, s’ha de treure el capell. És una llengua de gran vitalitat.

És com un miracle?

— Certament.

Què sentiu cada vegada que veis fer servir la llengua com a arma política?

— No podem separar-nos de la política, naturalment. Una cosa és tenir un estat i una altra tenir una autonomia que no té les regnes a les seves mans. Vivim segons els dictats que ens autoritzen o ens prohibeixen des del govern central. No és estrany que, arran d’aquestes imposicions i vetacions, hi hagi hagut reacció del poble demanant la independència de Catalunya; des del punt de vista social, hi ha hagut una resposta massiva que amb els anys, segons sembla, va baixant. Per què? Crec que els nostres governants tenen més interès pels partits que pel país, i això no és propi dels grans estadistes: els grans estadistes posen per davant el país, primer, i el partit, després. Això ha fet mal a les aspiracions del poble. Els partits haurien de fer una reflexió sobre això.