31 FAM: “El català a la música està molt polititzat: s’associa a trompetes i indepes”

PalmaSón els al·lots de Sincero, un tema amb el qual es varen colar al top 13 d’Espanya el 2018. Així es varen donar a conèixer sis joves de Sabadell, quan encara no tenien nom de grup ni la majoria d’edat, i que ara són 31 FAM. Quatre vocalistes i dos productors formen aquesta boy band de música urbana que té l’eclecticisme com a bandera, tant en els gèneres que combinen als seus àlbums –trap, dancehall i reggaeton– com en la llengua amb què s’expressen –català, castellà i anglès en una mateixa cançó–. Dos dels seus membres, Bandam i Koa, han recalat a Mallorca uns dies per gravar el seu proper senzill i videoclip –La vida va bien–, que veurà la llum el 29 d’octubre.

Kid Pi, Koalekay, Lil Didi, Joey C, AAA i Bandam. Cal posar-se un nom en anglès o dir-se per les inicials per fer música urbana?

— Realment cadascú pot fer el que vulgui. Alguns van triar el nom –com Bandam–, altres van agafar el malnom –com Koa– i d’altres s’ho van pensar més –com Lil Didi i AAA–. Al principi no teníem idea de res, ho fèiem tot un poc de broma. Va ser del primer que se’ns va ocórrer i va quedar així.

Com neix 31 FAM i d’on ve el nom?

— Vam començar a ajuntar-nos per fer música a casa d’un dels productors del grup, Joey, que era al número 31 del carrer. I FAM pel nom del grup de WhatsApp, que era ‘Família’. També ens van començar a dir que havíem de cercar un nom perquè al principi ens coneixien com “els de Sincero”, el primer senzill. Es va fer viral a Musicaly i va entrar en el top 13 d’Espanya.

Quan vàreu començar no éreu ni majors d’edat. Com heu duit el fet de ser tan joves?

— Ho hem gestionat bé, perquè tenim les coses bastant clares i la gent que ha estat al nostre costat ens ha ajudat i ens ha dut pel bon camí. Tot i que el nostre mànager també era jove, sabia el que feia. Érem nois de 16 i 17 anys i de cop ens volien fitxar. Sabíem que es volien aprofitar de nosaltres. 

És una responsabilitat ser referents d’un públic tan jove?

— Ens poden escoltar nois de 12, 15 o 20 anys. No fem coses fora del que és normal. Ara hi ha una hipersensibilització: o ets d’un extrem o d’un altre. Però pensem que la gent ens veu tan normals que s’identifica amb nosaltres. Som com qualsevol xaval que estudia, s’enamora, surt de festa...

Com és treballar en un grup amb sis membres?

Al cap i a la fi són sis caps: de vegades va bé i de vegades va malament, perquè has de posar-ho tot en comú entre tots sis. A l’hora de compondre, surt tot sol, tant si canta un com si cantem tots sis. Però els productors ajuden molt: fan una base i ens diuen qui creuen que hi quedaria millor i anem provant. Pot passar que un no quedi bé o que trobi el tema massa personal. Ho fem molt pensat, però continua sent orgànic. Com que les lletres se les escriu cadascú, al principi era un xou. Però ara es posen més en comú i hem après a fer-les.

En un mateix tema combinau castellà, català i anglès. Hi ha coses que s’expressen en una llengua o una altra?

— És segons com se senti més còmode cadascú. Si penses en català, parla en català i canta en català. Has de transmetre. El que passa és que el català a la música està molt polititzat: s’associa a música de trompetes i indepes. Això ho volem canviar. Fem música urbana igual que la pot fer Rels B, que és de Mallorca i canta en castellà. Ens encanta arribar a un lloc que no sigui Catalunya i que diguin que la nostra música és l’hòstia. Per exemple, quan anem a Madrid canten les cançons, encara que sigui en català. Els agrada la música i ja està.

Heu reflexionat sobre el que suposa això per a la llengua?

— Creiem que hem ajudat molt. Abans estava la P.A.W.N. Gang, que van ser els primers a fer música urbana així. Però nosaltres hem fet més el boom a l’hora de fer que la gent s’hi atreveixi. Si vols cantar en català, fes-ho, no cantis en castellà pel que diran o per arribar a algun lloc. Hem obert la porta i amb això estem molt tranquils.

Com està l’escena de la música urbana en català?

— No és gaire gran. Ens comparen amb The Tyets i Lildami, però no té res a veure, això no és trap. La gent que duu els mitjans té l’edat que té i no viu el mateix que nosaltres. D’això ens queixem molt. Per exemple, el Premi Enderrock està molt bé, però els que el decideixen són gent que no sap què és el trap i no han consumit trap en la seva vida. I l’escena que donen a entendre que hi ha no és realment tan gran.

També mesclau gèneres musicals –trap, dancehall, funky i RnB– i, a part, cada un de vosaltres té el seu estil. Quin tret us defineix?

— Fem el que fem i cantem com cantem, es nota que ho fem nosaltres. Sigui una balada o reggaeton: sabràs que és 31. No només pel procés creatiu, també tècnic: a l’hora de gravar, masteritzar o mesclar, produir la cançó... Tot ho fem nosaltres. No treballem amb altra gent i això es mantindrà. L’essència és al grup i en haver-ho fet tot només nosaltres des d’un principi. Això, i que ens estimem.

Per què vàreu triar el trap com a gènere predominant?

— Pots expressar el que sents en cada moment. Si estàs fet una merda, ho dius. Si estàs superbé, ho dius. Si estàs enamorat, també. Hi ha molta gent de la nostra edat que té problemes: han tingut una relació, estan a l’uni o no saben què fer amb la seva vida. No tot són rialles. Si un dia et retxes, et posaràs un tema d’un artista que tingui una lletra o una melodia que sigui d’aquest estat d’ànim.

Com es fa perquè no soni tot al mateix en el trap?

— El fet de ser sis membres, amb dos productors i tres vocalistes, fa que no sigui monòton. Hi ha poca gent que pugui fer un àlbum de 16 cançons sense col·laboracions. Però nosaltres podem fer quatre cançons de tots, tres amb només dos i una individual de cada un. 

Jetlag és el vostre darrer disc i va sortir en pandèmia. Com va ser el procés?

— Volíem fer un segon volum de la mixtape que vam treure abans de la pandèmia, Valhalla, però després vam pensar que seria millor esperar a l’estiu i treballar un any i mig en un àlbum més extens. Ho hem fet amb molta calma. Make It Rain INTRO, Un Plan B i El Nostre Últim Ball van sortir durant la quarantena, però la resta es va anar gestant al llarg de l’any. Ha estat com posar-ho a foc lent, que queda més bo.

Quin projecte us ha duit a Mallorca?

— Estem preparant un videoclip per a un tema nostre, La vida va bien, que volem treure a finals d’octubre. Vam pensar que els nostres videoclips estan bé, però sempre són el mateix. Per això vam decidir venir a Mallorca per gravar, que és un lloc molt guapo. A més, la gent veu que som per aquí i potser espera que fem concerts, però no. Així quan tornem ho agafaran amb més ganes.