‘Els catalans als camps nazis’ torna a les llibreries

BarcelonaLa gestació d’ Els catalans als camps nazis és plena d’encontres. El més important va ser el 6 d’octubre del 1972, en la presentació del llibre Los SS tienen la palabra de Vincenzo i Luigi Pappalettera a l’Institut Italià de Cultura de Barcelona. La periodista, escriptora i assagista Montserrat Roig (1946-1991), que havia descobert el món concentracionari nazi am b K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913 - l’Hospitalet de Llobregat, 1974), va seure, sense saber-ho, al costat de l’escriptor i deportat manresà: “Em vaig girar i vaig veure un home miop, de rostre ample i somriure trist”, escriu Roig.

“Van quedar l’endemà mateix i en moltes més ocasions i van tenir llargues converses”, recorda l’historiador manresà Joaquim Aloy. Amat-Piniella, que havia sobreviscut a l’infern de Mauthausen, li va passar molta bibliografia i molts contactes, i li va obrir tot un món que ella ignorava. És a Amat-Pniella a qui dedica Els catalans als camps nazis (Edicions, 62): “A ell, al seu encoratjament, al seu relat, a la seva vida, dec l’existència d’ Els catalans als camps nazis... Fou precisament la seva vida, la idea que ell em donà d’en Pere Vives, de l’Arnal... les converses que tinguérem sobre altres coses, les obsessions compartides com Catalunya, el socialisme o la literatura, el que em portà a escriure aquest llibre”, hi diu l’escriptora. Roig va publicar aquesta obra monumental i pionera el 1977 i, aquest setembre, 40 anys després, Edicions 62 en publica una nova edició que reprodueix fil per randa les edicions anteriors. L’únic canvi és una àmplia introducció de Rosa Toran.

Un món millor

Roig, que va morir abruptament quan tan sols tenia 45 anys, estava convençuda que el món podia ser millor i que es podia fer alguna cosa per millorar-lo. De fet, en una de les moltes cartes que va intercanviar amb Amat-Piniella, escriu: “Sinó perquè a tu, vulgues o no, tampoc no t’agrada aquest món que t’ha tocat viure. I voldries transformar-lo”. “La publicació del llibre va tenir un impacte brutal, va ser com una bufetada, perquè per primera vegada la deportació s’historiava, es quantificava i es documentava amb llistes de noms i cognoms”, explica l’editor Jordi Cornudella. L’advocat i polític Josep Benet va ser l’impulsor del llibre i qui va fer l’encàrrec a Roig. “En Benet m’ha suportat molts vespres barcelonins, quan jo em descoratjava i li deia que l’empresa era massa complicada, que jo no era historiadora, que no me’n sortiria pas. La veritat és que tant en Benet com jo, una mica innocentment, havíem pretès d’escriure aquest llibre-reportatge en només tres mesos! I hi hem estat tres anys”, escriu Roig. L’escriptor i editor Josep Maria Castellet [aleshores dirigia Edicions 62] va acollir el llibre amb totes les ganes del món”, diu Cornudella. Va ser un èxit: entre el 1977 i el 1995 se’n van fer vuit edicions. L’última reedició va ser el 2003.

“És un llibre molt demanat que actualment no es trobava -assegura la historiadora i membre de l’Amical Mauthausen [una associació que no es va poder legalitzar fins després de la publicació del llibre, l’any 1979], Rosa Toran-. La diferència més important amb altres estudis que s’han fet és que Roig va tenir l’oportunitat de tractar amb molts supervivents. Inicialment potser va topar amb algunes reticències, però la gent s’hi va bolcar molt. Hi ha 50 testimonis [només set no van contestar les cartes o no la van rebre], i s’esplaien molt -explica Torán-. La principal dificultat és que no sabia res del tema: no era historiadora ni especialista i conèixer tot el que va passar va ser un xoc emocional molt fort”.

El 1977 hi havia un autèntic desig de saber. “Un dels grans mèrits del llibre és que amb ell molts van ser conscients que hi havia deportats en molts pobles de Catalunya. Per a un deportat o per a la seva família, l’aparició del llibre va ser importantíssima perquè era un homenatge, un reconeixement”, diu Aloy. Roig va fer un gran esforç perquè no s’oblidés i, al llarg de la seva vida, va denunciar qualsevol indici de feixisme.

Denunciar la impunitat

En l’acte d’homenatge que es va fer a Amat-Piniella a Manresa el 1985, i que va recuperar l’Associació Memòria i Història de Manresa a la web Memoria.cat, Roig lamenta la impunitat dels genocides: “Jo només voldria recordar que dels 1.500 botxins que van passar per Mauthausen, responsables de la mort de 127.000 persones, que de 100.000 SS responsables directes de la mort de milions i milions de persones, només 600 van ser condemnats a mort. Que avui dia la gran majoria dels SS viuen lliurement a Alemanya amb el seu propi nom”. “Roig sempre va estar al costat dels deportats i va mantenir el compromís fins al final. Ho va fer denunciant l’acollida de criminals nazis per part de l’Espanya franquista i les múltiples cares del feixisme. Per això els deportats l’estimaven tant”, diu Aloy.

El professor d’història del dret de la UPF Alfons Aragoneses va coordinar i dirigir la base de dades de la deportació espanyola als camps nazis del Memorial Democràtic. El recompte, el més complet fins ara, eleva el cens a 8.964 deportats republicans espanyols als camps nazis. “Quan Roig va fer la recerca no era tan fàcil accedir als arxius alemanys i francesos, i a més la documentació estava menys ordenada o no estava ni tan sols estava classificada -diu Aragoneses-. No només va fer una gran feina periodística i científica, sinó que va construir un lloc de memòria, un memorial en paper”, afegeix.

“De tota manera, cal dir que és un llibre obert, una obra que haurà de ser continuada, revisada i ampliada. Em consideraria prou satisfeta si algun historiador s’hi engresqués, després de la lectura, i en fes el llibre decisiu des del punt de vista historiogràfic”, escriu Roig. Han passat 40 anys. “Després del cop d’estat de Tejero hi va haver silenci polític i no es van desenvolupar polítiques de recuperació. És amb la generació dels nets que hi ha més demanda social per saber”, detalla Aragoneses. “Ara hi ha una sensibilitat diferent. Hi ha hagut treballs parcials d’investigadors però no una obra tan àmplia i d’aquesta envergadura. Recuperar Els catalans als camps nazis és un doble acte de justícia”, diu Cornudella.

Els testimonis

Dolors Gener

Deportada a Ravensbrück

A les nits senties els crits de les invàlides, els plors dels nens, les passes de les seves mares que els duien a fora perquè tenien ganes de vomitar. Moltes d’aquelles criatures que xisclaven a la nit l’endemà apareixien mortes. Ens feien formar a la plaça de l’Appell en files de cinc. I també hi posaven els morts, al nostre costat, en formació. Els nens petits eren cadavèrics i esgarrifava sentir-los plorar de gana.

Jaume Arnaud

Deportat a Mauthausen

Els gossos giraven al nostre voltant i bordaven. Sorgien lamentacions, planys, de cada rengle. Alguns homes queien i eren abatuts allà mateix. El camí fou llarguíssim, penós, interminable. Durant tres hores ens vam arrossegar al llarg d’un caminet de muntanya abrupte i rocós. El camp va aparèixer finalment en tombar el camí... arribava el nostre calvari a la seva fi? Malauradament, no feia sinó començar. La columna s’havia aturat davant d’una portalada immensa. Sobre l’arc hi havia una creu gammada sobremuntada per una àguila.

Francesc Teix

Deportat a Mauthausen

Va venir un intèrpret alemany que s’havia apuntat per a lluitar voluntari amb en Franco. Aquell home ens va engegar un discurs: Sabeu on heu entrat? Això és un camp de tercera categoria. Sabeu que vol dir? Si no voleu morir de qualsevol manera, mireu cap allà. Els focus van il·luminar els filferrats. Hi havia tot d’homes atrapats, enxampats als fils recargolats. Us ho dic de debò -va continuar l’intèrpret-. Suïcideu-vos, és el millor que podeu fer.

Tomàs Salaet

Deportat a Mauthausen

Va arrambar en Companys en un racó, i vinga guitzes a la panxa, a la cara, a tot arreu. El va rebentar. Jo vaig haver de presenciar aquella mort, sense poder fer res pensant que després aniria per mi. Em va amenaçar, però com que jo era paleta i em necessitava, no em va fer res.

Joaquim Amat-Piniella

Deportat a Mauthausen

Vaig presenciar la mort d’una colla de jueus holandesos, devien ser uns cinc-cents. No en va quedar cap, de jueu. Ni un. Els mataven de la manera més espantosa que et puguis imaginar. Hi havia de tot, joves i vells. En general els mataven simplement a garrotades. I els que resistien, perquè això durava dies, aleshores els gasejaven.

Joan Pagès

Deportat a Mauthausen

Al cementiri de Mauthausen hi deu haver uns mil cinc-cents cadàvers de presos que no han pogut ser identificats i tots els qui hi moririen hores abans de l’alliberament o hores després. El percentatge dels qui moriren després és terrible. Hi arribaren a morir un cinquanta per cent diari dels que morien abans en un dia. Eren cadàvers vivents, molts dels qui rebien les forces alliberadores, gent depauperada, desfeta per la fam i les malalties, pel treball, una humanitat fatalment condemnada.

Joan de Diego

Deportat a Mauthausen

Tot el que he sofert m’ha fet estimar la vida... De vegades, si penso en la mort, em veig dient als companys: espereu-me que ara hi tornaré... Perquè hi ha coses extraordinàries que encara em queden per a veure.