Nosaltres (i) els catalans

PalmaEns diguérem catalans per la nostra ascendència majoritària i per la llengua; si bé amb institucions i trajectòries diferenciades i, fins i tot, amb enfrontaments. Ha estat i és una relació complicada: indiscutible pel que fa a l’idioma, la cultura i la història comunes, i espinosa quant a altres qüestions, com la política, els sentiments identitaris i la bona –o no tan bona– relació entre veïns –“com més amics més endins”, diu la cançó de Tomeu Penya–, que ara recordam quan es commemora la Diada de l’Onze de Setembre.

Que la població de les Illes fou substituïda per la conquesta cristiana no és gaire qüestionable: ja ho determinava Antoni Maria Alcover el 1920. I el mateix pel que fa a un quimèric ‘mossàrab’ que aquells haurien parlat, en el qual es basa el separatisme lingüístic. Així que les Illes foren repoblades “per bona gent de catalans, con negun lloc pot ésser bé poblat”, com diu de Menorca, a partir del 1287 -la darrera a ser conquerida-, Ramon Muntaner. Així com –puntualitza l’historiador Miquel Àngel Casasnovas– per mallorquins, aragonesos, valencians, provençals i italians.

A les Pitiüses, preses el 1235, els pobladors “procedien majoritàriament de Catalunya i, més concretament, de les comarques gironines”, però també n’hi havia d’aragonesos, occitans i italians. A Mallorca, l’historiador Álvaro Santamaria calcula, per a la porció urbana de Nunó Sanç, 39,71% de catalans, 24,26% d’occitans, 16,19% d’italians, 7,35% d’aragonesos i alguns navarresos, francesos, castellans i flamencs. “Tots nosaltres duim encara per llinatges els noms de poblacions catalanes d’on vengueren els nostres avantpassats”, emfatitza Alcover.

El fet que, majoritàriament, la nova població fos d’origen català suposava que, en bona lògica, aquest fos l’idioma que farien –i feim– servir, i que es digués “catalans”, per extensió, als illencs. També és cert que els argentins o els uruguaians són majoritàriament d’origen espanyol, parlen espanyol i han compartit amb Espanya segles d’història, però no es diuen espanyols, si bé existeixen uns vincles inqüestionables. Ens digueren catalans no tan sols dins la Corona d’Aragó, sinó el breu temps –de 1276 a 1343– d’existència del regne privatiu, com ha recollit el medievalista Antoni Mas a Llengua, terra, pàtria i nació (Documenta Balear). Eren “catalans sota dues jurisdiccions diferents o senyories diferents: la del rei d’Aragó i la del rei de Mallorca”.

Els interessos econòmics

Un motiu essencial per denominar-se ‘catalans’, assenyala Mas, era diferenciar-se dels habitants de segona categoria: esclaus, jueus i estrangers. L’historiador Francesc Sevillano hi afegeix un motiu més prosaic: denominar ‘catalans’ “a tots aquells que parlaven la mateixa llengua” servia “com a pretext per a confiscar naus i mercaderies” sota sobirania del rei de Mallorca. El testament de Jaume I, creant la corona mallorquina per al seu fill Jaume II, havia trencat el mercat únic no tan sols pel que fa a les Illes, sinó als territoris continentals, com l’anomenat Rosselló, que –tot i que francès des del 1689– mai no ha deixat de ser català. Apunta l’historiador Pau Cateura que els interessos del “patriciat mercantil de Barcelona” foren determinants en la reintegració a la Corona d’Aragó.

Com que Mallorca mai no va tenir Corts pròpies –com Aragó, Catalunya i el País Valencià–, assistir a les catalanes hauria estat una prova de la pertinença a aquest territori. Un suposat document de Pere el Cerimoniós del 1365 estableix que la corona mallorquina és “part de Catalunya”, que els mallorquins han de ser tinguts “per catalans” i que han de participar en les seves corts. El problema és que, com revela Mas, és fals. Les Illes estigueren vinculades esporàdicament al Parlament català i sempre reivindicaren la seva condició de territori equiparable a la resta en autogovern.

La catalanitat, o no, de les Balears, depenia que servís, o no, com a argument a les seves relacions amb les institucions del Principat. El 1366, recull Mas, el Gran i General Consell de Mallorca es negà a pagar la part d’un subsidi que els havien encolomat les Corts catalanes, argumentant que aquestes no el podien “obligar en res”. Mallorca i les Pitïuses no se sumaren a la revolta de Catalunya del 1462 contra Joan II, però sí Menorca: el seu vincle amb els catalans seria –és– preferencial.

Causa essencial de desavinença, al segle XV, fou que el deute públic –galopant– dels illencs estigués en mans dels catalans –sobretot barcelonesos–, fins al punt que els jurats –ara regidors o consellers– de Mallorca atribuïen als creditors “no tant interès com odi”. Aquesta dependència, observa Ricard Urgell, director de l’Arxiu del Regne, “feia créixer les tensions i ressentiments”. “Per als catalans de Mallorca (...) els catalans de Barcelona eren primordialment els creditors”, explica Santamaria.

Ni les Germanies del XVI a Mallorca i País Valencià obtingueren un ressò comparable a Catalunya, ni la revolta d’aquesta del 1640 rebé suport de les Balears. Sí que patiren, en canvi, totes dues, el càstig de la Nova Planta borbònica del XVIII, i indubtablement es detectava una germanor entre les elits de tots dos territoris en produir-se, al XIX, la reivindicació de la llengua, la cultura i l’autogovern. “La primera de les nostres mancomunitats ha de ser amb Catalunya”, escrivia Gabriel Alomar el 1903. Mossèn Alcover, en les seves antípodes, es referia el 1912 a tot l’àmbit de la nostra llengua com “bons catalans” i “bon fills de la Pàtria”.

El batle de Felanitx Pere Oliver, de qui Adia acaba de recuperar La catalanitat de les Mallorques, refusava el 1916 els “prejudicis i odis” entre els territoris de “la gran Catalunya”. Joan Estelrich, secretari de Francesc Cambó i diputat de la Lliga, subratllava el 1917 que “balearisme vol dir, essencialment, catalanisme insular –digne complement del catalanisme continental”. En canvi, Josep Maria Quadrado, assenyala l’historiador de la literatura Joan Mas i Vives, desconfiava de la Renaixença per “ficar-la al mateix sac” que el catalanisme.

Sols o amb Catalunya?

Quan es perfilava la possibilitat de recuperar l’autogovern, Francesc Cambó oferia als mallorquins “o sumar-se a l’Estat Català (...) o continuar units a l’Estat Espanyol unitari”. A Menorca, el republicà Pere Ballester, recull l’investigador Josep Maria Quintana, refusava formar regió amb Mallorca, “de la qual rebem perjudici”, i proposava constituir-la amb Catalunya, i l’autonomista Joan Timoner demanava la “catalanització radical” de Menorca, que “no fou secundada per ningú”. Però els menorquins tampoc no volgueren adherir-se a la proposta d’estatut d’autonomia balear. El socialista mallorquí Alexandre Jaume expressava com el “nostre ideal” la “reincorporació (...) a l’antiga nacionalitat catalana”.

Ben al contrari, Llorenç Villalonga assegurava: “Per instint sap Mallorca que, si s’unís a Catalunya, seria absorbida per aquesta (...) Tendiria a anul·lar-nos”. I El Heraldo de Madrid advertia que a les Illes cercaven “la unió amb València i Catalunya, per renéixer la mal anomenada ‘nacionalitat catalana’”. L’estudiós del nacionalisme Gregori Mir apunta “el temor” dels conservadors illencs “d’esser absorbits per una Generalitat que als seus ulls representava tots els perills possibles”: el diputat de dreta Lluís Zaforteza proposava “separar les Illes Balears del districte universitari de Catalunya”.

De poc abans del cop d’estat del 1936 és el Missatge als mallorquins, de col·laboració del món cultural català, que reconeixia que “aquests llaços tan estrets entre Mallorca i Catalunya solament són sentits per les seleccions intel·lectuals de banda i banda”. La Resposta als catalans illenca afirmava la “fidelitat a una pàtria natural que és, per damunt de tota política, la terra on és parlada la mateixa llengua nostra”.

El fracassat desembarcament de Bayo el mateix 1936, bàsicament català –“La Catalunya pairal no vol conquistar-te, vol alliberar-te”, assegurava el mallorquí Antoni Sbert, conseller de Cultura de la Generalitat– i els bombardeigs mutus tampoc no contribuïren a la bona entesa. Conta el periodista Antoni Janer a l’ARA Balears que una delegació d’Esquerra Republicana Balear brindava amb el president Lluís Companys per “la reintegració de la Mallorca nova després d’alliberada a Catalunya”. Pere Capellà escrivia: “Jo soc balear, / jo soc de Mallorca, / català insular”.

Per la seva banda, afegeix Janer, “el franquisme bé s’encarregà d’atiar un anticatalanisme que fins aleshores era del tot superficial entre la població”. Climent Garau, expresident de l’Obra Cultural, contava que des d’Òmnium els havien ofert la biblioteca ambulant ‘Bus en ruta’ i “no ens atrevírem a acceptar-lo per aquella por tan arrelada de no ser acusats de treballar per Catalunya i no per Mallorca”.

Com a alternativa a la denominació de “catalans” s’ha fet i es fa servir el terme de Països Catalans, documentat per primera vegada a la Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia, del valencià Benvingut Oliver, el 1876, i que el regionalista Guillem Forteza denominava “la nostra pàtria” el 1917. L’enquesta de Gadeso del 2013 d’identitat dels illencs, sobre el territori amb el qual ens sentim més identificats –s’havia de triar entre l’illa, les Balears o els Països Catalans–, només es decantaren per aquesta darrera opció un 3% a Menorca, un 2% a Mallorca, un 1% a Formentera i un 0% a Eivissa. Així que en la nostra catalanitat semblam –com en tantes coses– discrets.