Maite Esteve: "A Catalunya i Espanya tenim una mirada molt esbiaixada del que és el mecenatge"

BarcelonaA la Fundació Catalunya Cultura han viscut dies trepidants. L'aprovació de la llei del mecenatge, per la qual han lluitat una dècada, inclosa en els reials decrets llei que volia aprovar Pedro Sánchez, va penjar d'un fil per la negativa inicial de Junts. Finalment, però, va tirar endavant. "Hem trencat un immobilisme legislatiu en matèria de mecenatge que va a favor de l'interès general, que feia molta falta. Hem aconseguit que tot l'arc parlamentari permetés fer un pas endavant en el camp del mecenatge", explica la directora de la Fundació Catalunya Cultura, Maite Esteve (Girona, 1975).

Creu que la llei fa curt en algun aspecte?

— El que primer cal és celebrar que s'hagi aprovat, i que l'1 de gener del 2024 entressin en vigor uns incentius fiscals superiors als que portàvem lluitant des de l'any 2002. Evidentment, com que ens havíem unit molts sectors, cadascun tenia la seva idiosincràsia. ¿És la llei que tots volíem? No. ¿És la millor llei que s'ha pogut negociar? Sí. Perquè tenim uns incentius fiscals que et permeten deduir el 80% de la primera aportació de 250 euros que fas. A partir dels 250 euros la deducció és d'un 40% i a partir del tercer any de fidelització, d'un 45%. Amb això fem un pas endavant considerable. I pel que fa a l'impost de societats, passem a una deducció del 40% i del 50% si hi ha una fidelització. Però nosaltres hauríem demanat apujar més la base i apujar més els percentatges. Hi ha esmenes a fer, perquè han quedat algunes coses pendents, com equiparar el conveni de col·laboració a la donació, perquè popularment i mentalment es confon molt el que és el patrocini, el mecenatge, els convenis d'empresa i les donacions. Hem fet un pas endavant, perquè fins ara la donació havia de ser pura i simple i ara la persona que fa una aportació pot tenir un retorn. Veurem si som capaços d'aixecar el consens parlamentari per aconseguir-les.

Un dels grans canvis del mecenatge ha sigut el de les plataformes de micromecenatge com Verkami, que fan un reconeixement als mecenes i els donen recompenses.

— La societat avança contínuament, però a vegades la legislació es va quedant enrere. Això passa amb moltes lleis, no només amb la de mecenatge. Aquest mecenatge de reconeixement o recompensa seria aquest retorn. I també hi ha els temes de la feina pro bono i de l'IVA per la donació de prestació de serveis gratuïta. És a dir, l'Estat cobra l'IVA d'una donació que consisteix en la prestació de serveis a cost zero. Això ha quedat pendent, i és una cosa per la qual lluitarem.

Per què creu que aquesta llei no hi era abans?

— Perquè políticament costa molt. És una llei que requereix molta valentia, perquè necessites una democràcia molt madura per donar potestat al ciutadà perquè esculli on vol fer la seva inversió.

Lamenta que els mecenes no acostumen a tenir el reconeixement que es mereixen.

— A Catalunya i Espanya tenim una mirada molt esbiaixada del que és el mecenatge; sovint es diu que és només per a rics o per desgravar. Encara pensem en el mecenes com aquella figura adinerada que no sap què fer-ne, dels diners. Estem molt lluny d'això. Hi ha una manca de reconeixement als mecenes. A la llei espanyola això ha quedat curt, i a la catalana ho demanarem. El mecenatge és el que permet que moltes entitats sense ànim de lucre aguantin l'estat del benestar. Amb l'arribada de la democràcia, l'Estat comença a sostenir, per exemple, el món de la cultura a través de subvencions. Però això, al llarg dels anys, ha minvat i fa que el sector que està acostumat a viure amb subvencions o es perd o es fuga. Hem d'acostumar-nos a aquesta mirada anglosaxona de la contribució i del sentiment de corresponsabilitat i de comprendre que és cosa de tots sostenir el país en els nivells que nosaltres el vulguem. No podem deixar que l'administració sigui responsable de tot. Per què? Perquè és impossible. Les entitats sense ànim de lucre o les fundacions beneficien milions d'usuaris als quals l'Estat no pot arribar, com les persones afectades per malalties. Al final, el que fem aquestes entitats sense ànim de lucre és sostenir l'estat del benestar a un nivell molt més alt del que podria sostenir-se només a través de l'administració pública.

Després de l'aprovació de la llei del mecenatge espanyola, volen que la Generalitat legisli el mecenatge en la part de l'IRPF que pot gestionar.

— Catalunya és de les comunitats autònomes més solidàries i no comprenem que no existeixi aquesta llei autonòmica. Vivim encara de tot el que la burgesia i l'empresariat van fer pel patrimoni i la cultura catalana segles enrere. Què seria ara Catalunya sense tot aquell llegat? La Marató de TV3 és el gran exemple de solidaritat. Però, una vegada més, això està en mans de qui governa, i des de la fundació hem entregat a tots els partits polítics una proposta de llei del mecenatge que s'està discutint; tenim un gran consens entre els partits que no governen i ara estem en converses amb el Govern.

Per a vostè un exemple d'un país on se senten orgullosos de la seva cultura és França.

— Els francesos viuen la seva cultura com la millor del món. I llavors es crema Notre-Dame, i en pocs dies tenen tots els diners que calen per reconstruir-la. Quan es va cremar el Liceu, malgrat que va sortir de la burgesia, qui el va reconstruir va ser en gran part l'administració. A França no va passar això amb Notre-Dame, sinó que es barallaven per participar-hi i poder dir que han col·laborat a reconstruir el patrimoni.

¿Tenen un calendari per a l'aprovació de la llei del mecenatge catalana?

— El nostre ideal seria que s'aprovés aquesta legislatura, perquè anem molt endarrerits.

A Catalunya la col·laboració publicoprivada ha donat fruits com el Macba, i les aportacions que han fet institucions com la Fundació La Caixa i la Fundació Vila Casas als museus públics. Com creu que l'aprovació de la llei del mecenatge afectarà els consorcis publicoprivats?

— Aquí també hem de fer molta feina i hem d'aprendre a no dependre'n. Hem de ser cada vegada més sostenibles, i això passa perquè cada vegada puguis tenir més fundrising [captació de recursos] i que cada vegada depenguis menys dels recursos públics. Òbviament, hi ha institucions en què és molt més difícil. En la cultura hi haurà una part que necessitarà inversió pública, només faltaria, però sí que hem de fer un exercici per aprendre a no dependre de l'administració.

¿L'aprovació de la llei del mecenatge pal·liarà la fuga de talent?

— Això ho hem de fer des dels territoris. Crec que ho salvaria més una llei autonòmica, perquè la cultura va on hi ha els diners, i aniria a un territori dins l'Estat més donat a invertir en cultura. Hi ha dos pols molt importants que són Màlaga i Madrid, que mouen molts diners i en capten, perquè la cultura és un gran captador de recursos.

Perquè els mecenes tinguin més reconeixement, ¿a Catalunya i Espanya s'hauria de fer una missió pedagògica com la que van fer a França quan van aprovar la seva llei del mecenatge?

— A França el gran canvi es va produir perquè van ensenyar a comprendre què significa el mecenatge per a tothom, perquè el mecenatge reverteix en tothom, perquè estiguem millor, perquè la nostra societat estigui millor. El mecenatge només va al bé comú.