Cate Blanchett posa llum a una jornada fosca a Venècia
Todd Field i Alejandro G. Iñárritu deceben amb les seves noves pel·lícules
Venècia¿Poden un actor o una actriu justificar una pel·lícula? ¿És possible que l'erràtica tasca d’un director o directora es vegi compensada per una presència actoral fulgurant? Aquest escenari hipotètic s'ha fet realitat per partida doble en la jornada d'aquest dijous de la Mostra de Venècia, on la presència de l’australiana Cate Blanchett i del mexicà Daniel Giménez Cacho han il·luminat, respectivament, Tár, de Todd Field, i Bardo(o falsa crónica de unas cuantas verdades), d’Alejandro G. Iñárritu, dos títols que, més enllà del seu embolcall glamurós i del seu caixet autoral, no han elevat el concurs pel Lleó d’Or.
“Lydia Tár és un niu de contradiccions”. Així ha descrit Blanchett, en la roda de premsa veneciana de Tár, la directora d’orquestra que protagonitza la nova pel·lícula de Todd Field, que torna a posar-se darrere de la càmera setze anys després de l’estrena de Jocs secrets. Amant de les històries dramàtiques amb un punt escabrós, Field es posa en mans de Blanchett per retratar una dona que, després d’escalar fins a l’esglaó més alt del món de la música clàssica –és la directora de l’Orquestra Filharmònica de Berlín–, es veu perseguida per fantasmes del passat i per uns dimonis interiors que afloren en un univers on les fèrries jerarquies donen peu als abusos de poder.
“Tár és com un conte de fades, perquè no hi ha cap dona dirigint una de les grans orquestres del món”, apunta Blanchett revelant una de les tecles del zeitgeist contemporani que la pel·lícula toca amb determinació. Al film també hi ha lloc per a la diversitat sexual –Tár s’enorgulleix d’haver triomfat en un món masculí malgrat ser lesbiana– i pels judicis públics en l’era d’Internet. En una de les primeres escenes, la protagonista renega de la cancel·lació dels genis de la música clàssica per raons vinculades a la seva vida privada o al seu privilegi d’arrel heteropatriarcal.
Curiosament, Tár acaba atrapada en un xoc d’interessos entre el director i l’estrella. D’una banda, Blanchett exhibeix el seu talent actoral –el domini del tempo en l’execució de cada mirada, cada gest, cada inflexió de la veu– per dotar de complexitat i humanitat un personatge abocat a un clarobscur existencial. I mentre, de la banda de Field, és fàcil percebre en la mirada del director i guionista una inclinació al moralisme en el subratllat de les flaqueses de la protagonista.
Iñárritu es mira el melic
Després de l’elèctrica i punyent meditació sobre l’ego dels artistes que va orquestrar a Birdman (o la inesperada virtut de la ignorància), Alejandro G. Iñárritu torna sobre les seves passes a Bardo, una lànguida i redundant sessió de psicoanàlisi fílmic en què el cineasta emmarca les seves neurosis en un marc pretesament monumental. Emmascarant la seva figura rere l’alter ego del periodista i documentalista Silverio Gama (encarnat pel sempre intens Daniel Giménez Cacho), i escudant-se darrere d’un trencadís tel autoparòdic, el director de Biutiful ofereix tres hores d’angoixades reflexions sobre l’èxit, la creació artística, la vida familiar i la noció de pàtria. Segons explica Iñárritu, que viu a Los Angeles des del 2001, “Bardo és una exploració de l’absència que sento cada dia com a emigrant". "Quan vaig tornar al meu país per fer aquesta pel·lícula, Mèxic se’m va aparèixer com un vell amic que havia canviat molt. I la meva gent em deia que jo també havia canviat”, diu.
Seguint el model autoficcional que Federico Fellini va establir amb 8 ½ i Amarcord, Iñárritu fa transitar al protagonista de Bardo pels límits de la realitat, la memòria, els somnis i la seva pròpia obra, amb la qual cosa dona peu a un joc metaficcional en què, sovint, l’espectador es descobreix perdut en un laberint de ficcions. Plantejada com un exorcisme autoficcional, com la ganivetada confessional d’un cineasta que dubta –del seu talent, de la història i del present de la seva nació, de l’imperialisme ianqui–, Bardo acaba llastrada per la incontinència i els deliris de grandesa d’Iñárritu, que necessita demostrar el seu geni en cada pla, en cada ampul·lós moviment de càmera, en cada rampell emocional... Hi ha uns pocs moments en què Bardo pren un cert vol poètic, però els anhels creatius del cineasta acaben asfixiats per la seva incapacitat per mirar més enllà del seu melic.