Cate Blanchett: “Tothom és menyspreable, però alguns ho dissimulem millor”

Enviat especial a Sant SebastiàLa perfecció en persona s’ha manifestat aquest dissabte al Festival de Sant Sebastià, que Cate Blanchett ha visitat per rebre el Premi Donostia i presentar Rumours, la irregular sàtira de Guy Maddin, Evan Johnson i Galen Johnson sobre una trobada del G-7 on l’actriu interpreta la cancellera alemanya i n’és una de les productores. Rumours ha passat sense pena ni glòria pel festival, però ha servit d’excusa per portar Blanchett al certamen basc: “Que et premiï una cultura que no és la teva és molt important per a mi, i particularment si és amb Javier Bardem i Pedro Almodóvar [els altres dos Premis Donostia d’aquesta edició], dos dels artistes de cinema més genials que hi ha”.

Almodóvar i Blanchett, de fet, van estar a punt de treballar junts en l’adaptació que el manxec havia de dirigir del Manual per a dones de fer feines de Lucia Berlin i a la qual finalment va renunciar. Blanchett, que n’era la productora, assegura que segueix en contacte amb Almodóvar (“Sempre estic parlant amb el Pedro”) i que entén que “un autor ha d’anar on ha d’anar”. “Ell fa les coses a la seva manera i jo ho respecto”, afegeix per tancar el tema. Al capdavall, ella també té les seves prioritats: “El meu gran amor és el teatre, on tens una relació molt directa i agraïda amb el públic. En el cinema no passa, sobretot si treballes amb serveis d'estríming; amb ells no hi ha manera de saber quanta gent veu la teva feina”.

Un dels més personatges més durs que interpretat l'actriu va ser el de Lydia Tár, la directora d’orquestra abusiva que interpretava a la pel·lícula Tár. “M’aterria, era una muntanya tan gran que no sabia com escalar-la, però gràcies al teatre he après a convertir la por en emoció –diu Blanchett–. Tant de bo ho poguéssim fer també en clau geopolítica”. L’actriu s’ha resistit a definir Tár com una “persona menyspreable”. “Al capdavall tothom és menyspreable, però alguns ho dissimulem millor –afirma–. De fet, potser les estructures que protegeixen persones menyspreables són pitjors que la persona en si. El temps dirà si la Lydia era o no una persona menyspreable”.

Blanchett també ha recordat els seus inicis, quan no era perseguida pels directors ni els festivals. “Després de l’escola d’art dramàtic molts companys van trobar feina, però jo no. Ningú em tenia en consideració com a actriu. Quan era jove no sabien què fer amb mi perquè tenia un aspecte estrany. Ni jo mateixa sabia què fer amb mi!”. Finalment, una gran agència de càsting es va fixar en ella i la va fitxar, però per llegir el text amb els actors que venien a fer audicions. “Hi anava tres o quatre cops per setmana i els escoltava parlar dels actors abans i després de la prova –recorda–. I em vaig adonar que sovint l’elecció té a veure amb l’altura o l’aspecte... No era una qüestió personal. De les dones també es parlava d’una certa manera que, n'estic segura, cada vegada és menys habitual”.

Intrigues de poder al Vaticà

En la secció oficial s’ha projectat un dels títols que farà més soroll durant la pròxima temporada de premis. Es tracta de Cónclave, el nou treball d’Edward Berger, el director alemany que el 2022 va triomfar als Oscars amb el drama bèl·lic Res de nou a l'oest, i que ara canvia de registre per explicar la complexa xarxa d’intrigues que es desplega al Vaticà quan la inesperada mort del Papa posa en marxa els protocols per a l’elecció d’un nou pontífex. Cónclave és un thriller cristià estructurat a partir del pols entre les diferents faccions ideològiques de l’Església, i té el seu centre moral en el personatge del cardenal Lawrence (Ralph Fiennes), l’encarregat de supervisar el procés d’elecció del nou Papa i, per tant, subjecte a tot tipus de pressions. Crisis de fe, escàndols sexuals i sospites de corrupció s’entrelliguen en una història que avança trepidant i a cop de girs cada vegada més sorprenents i delirants. Una bona pel·lícula amb vocació popular que potser no ofereix prou arguments per guanyar una Conxa d’Or, però que segur que pescarà nominacions als Oscars.

A Soy Nevenka, l’altre plat fort de la secció oficial, Icíar Bollaín s’inspira en la història real de Nevenka Fernández, la regidora de Ponferrada que el 2001 va denunciar l’alcalde (del seu partit, el PP) per assetjament. La fórmula recorda la de l’anterior treball de la directora, l’excel·lent Maixabel (2021), però Bollaín no aconsegueix que la pel·lícula aporti elements cinematogràfics que donin sentit a la decisió d’adaptar una història ja coneguda. De fet, el visionat de l’estupenda minisèrie documental Nevenka (2021) fa innecessari veure la pel·lícula de Bollaín, que almenys proporciona el seu primer paper protagonista a Mireia Oriol, vista a la sèrie Les de l’hoquei.