L'avinguda de la Catedral es desborda amb el concert de Rosalía

BarcelonaL’expectativa per veure Rosalía amb Raül Refree a les festes de la Mercè era gran, però ni les prediccions més optimistes podien haver endevinat que el públic desbordaria l’avinguda de la Catedral de la manera com ho va fer diumenge. Durant l’últim any, la 'cantaora' de Sant Esteve Sesrovires s’ha guanyat una merescuda fama a través del boca-orella, gràcies a tots els que han assistit hipnotitzats a algun dels seus concerts, en llocs més petits. El seu disc de debut, 'Los ángeles', ha sigut aclamat per la crítica i les seves col·laboracions amb C. Tangana l’han acostat al públic més jove, però és a l’escenari on enamora sense pal·liatius. Rosalía ja era Rosalía abans de la Mercè, però, per a molts, diumenge va néixer una estrella.

Amb la gent amuntegada, estirant el cap o enfilant-se a llocs alts per veure alguna cosa, l’avinguda de la Catedral recordava aglomeracions com la que va provocar Lou Reed l’any 1998 al mateix escenari, amb l’única diferència que aquesta vegada no van volar les cadires. Calia fer molt silenci per estar atent a 'Si tú supieras, compañero', que comença gairebé com un xiuxiueig. La sòbria posada en escena (dues cadires, dos focus, veu i guitarra) era més que suficient perquè Rosalía omplís tot l’escenari amb la seva imponent presència escènica. Vestida de blanc i amb el temple de fons, recordava la figura d’un àngel.

Al seu costat, Raül Fernández, un músic que s’ha acostat al flamenc des del rock, reforçava l’heterogeneïtat d’una proposta que casa avantguarda amb tradició. El rascat inicial de 'Catalina' va ser saludat amb una ovació i, durant l’hora i escaig que va durar el concert, l’entusiasme del públic va anar a més. Rosalía cantava asseguda, gesticulava o s’aixecava, dosificava la dinàmica de la seva veu amb total autoritat, exaltava l’ànim amb els moments més intensos i melismàtics i al final d’algunes cançons li donava la mà a Fernández, agraïda.

La temàtica de les cançons, sobre la mort, va fer que un mantell de gravetat sobrevolés l’actuació. Rosalía es va mostrar molt concentrada en la seva feina i no va voler fer concessions al públic més enllà del seu art, simplement es va mostrar agraïda i visiblement emocionada per la resposta rebuda. Va ser Raül Fernández qui va demanar la paraula per dir, també amb veu emocionada: “Tal com estem, espero que aquest concert hagi sigut una petita bombolla d’oxigen com ho ha sigut per a mi”. Sense dir res, ho van dir tot i, sí, va ser una bombolla d’oxigen: diumenge la música va fer la seva funció màgica i sanadora.

La rumba simfònica de Petitet

Després, va ser Petitet qui va prendre possessió de l’avinguda de la Catedral, un escenari religiós per a un músic a qui Déu li ha fet un regal: portar la seva rumba simfònica al Gran Teatre del Liceu el 17 d’octubre vinent, com li va prometre a la mare el dia que va morir.

El concert, que va servir d’aperitiu a aquesta gran cita, va invocar clàssics de Peret ('Una lágrima', 'Pensant en tu'), Lolita ('Sarandonga') i Miguel de Molina ('La bien pagá'), però sobretot es va convertir en una emotiva vetllada sobre l’esperit de superació d’un gitano del carrer de la Cera determinat a fer grans coses malgrat la seva malaltia, la miastènia greu. Joan Ximénez Valentí no és petit sinó tot el contrari: té un so tan gran com els seus propòsits.