De la catequesi de Wenders a l’infern de Panos Cosmatos

Enviat especial a CanesAmb un pla aeri que travessa els núvols comença el documental sobre el papa Francesc que va presentar ahir Wim Wenders a Canes. ¿El cel sobre el Vaticà? En realitat és el cel de l’Úmbria, on va viure sant Francesc d’Assís, amb qui Wenders identifica la figura de Jorge Mario Bergoglio, el papa Francesc. La pel·lícula recorda els documentals que feia Oliver Stone sobre figures com Castro: està plantejat des de l’admiració genuïna i es limita a posar la càmera al servei del protagonista. I per si la posició del director alemany no quedés clara, el documental es titula Pope Francis: a man of his word [Papa Francesc: un home de paraula].

I de paraules no en va escàs el papa argentí: fent honor a la seva fama de vers lliure, s’esplaia sobre la seva idea d’una “Església pobra i per als pobres”, critica “l’Alzheimer espiritual” i el materialisme de la cúria romana, i proclama el seu rebuig a “l’economia de la desigualtat”. “Mentre l’Església posi la seva esperança en les riqueses, Jesús no hi serà -diu-. Serà una ONG que ajudarà els pobres, però sense Jesús”. El documental alterna una entrevista exclusiva en què el Papa mira a càmera com si estigués fent un sermó a l’espectador amb sermons reals de Francesc arreu del món, tant en grans estadis com en presons.

Per completar la catequesi, Wenders contraposa les paraules del pontífex amb imatges de fidels emocionats i hi intercala estampes en blanc i negre de la vida de sant Francesc d’Assís. A Bergoglio també se li escapa alguna frase que trenca el mite del papa modern i d’esquerres (“els moviments masclistes i feministes”), però el que més destaca és la condemna total dels abusos infantils comesos per sacerdots, el missatge de tolerància i respecte pels gais (“¿qui soc jo per criticar-los?”) i l’ecologisme militant (“hem despullat i maltractat la Mare Terra i tots en som culpables”). L’home parla i parla i Wenders escolta, però en cap moment se li acut contrastar el discurs del Papa amb la realitat actual de l’Església catòlica. “L’home de paraula” del títol deu ser per la loquacitat del religiós, però no pel compliment d’unes promeses que ni tan sols formula. Wenders, en resum, ha escrit l’hagiografia del Papa sense ni tan sols esperar-se a la seva mort.

Nicolas Cage i ‘heavy metal’

Per als cinèfils, la salvació del purgatori de Wenders va ser l’infern de Panos Cosmatos. El director italocanadenc és fill de George Pan Cosmatos, que als 80 va dirigir per a Stallone Rambo 2 i Cobra. Però el seu fill tira més cap al terror visceral, les atmosferes hipnòtiques i els colors saturats dels giallos d’Argento. Mandy, presentada a la Quinzena de Realitzadors, és un malson de 100 minuts amb un Nicolas Cage impressionant al capdavant, un film d’una densitat sensorial que recorda el Nicolas Winding Refn de Només Déu perdona i un imaginari que agermana l’univers de Hellraiser i el de Rob Zombie. Un festival absolut per als fans de Sitges que comença recreant-se en la plàcida vida domèstica d’un llenyataire (Cage) i la seva nòvia (Andrea Riseborough) per després fer esclatar l’infern quan una estranya secta satànica convoca uns motoristes sorgits de l’avern per raptar la noia. Aquí comença una pel·lícula de venjança hiperbòlica que remet tant en l’estètica com en els paisatges sonors de Jóhann Jóhannsson -és un dels últims treballs que va fer el músic islandès abans de morir- a la fantasia heavy metal definitiva.

Les famílies heterodoxes i elegides de Hirokazu Koreeda

El Japó va plantar ahir la seva bandera a la competició de Canes. Després de la fallida incursió en el thriller judicial El tercer assassinat (2017), Hirokazu Koreeda torna al drama familiar amb Shoplifters. Com a De tal pare, tal fill (2013) i a La nostra germana petita (2015), el director japonès explora la naturalesa dels vincles familiars confrontant-los amb els escollits lliurement a través de la història d’una nena maltractada per la mare que és acollida per una colla de personatges que viuen amuntegats a casa d’una dona gran i roben als supermercats per completar l’economia domèstica. Una família de supervivents que Koreeda evita idealitzar i ens descobreix gradualment al llarg del film, rebaixant la seva tendència al subratllat dramàtic i la catarsi emocional. Shoplifters és més a prop de la cruesa de Ningú sap (2004), en el sentit que despulla les relacions familiars de sentimentalisme, però alhora dona alguna lliçó magistral sobre com s’ha d’estimar un fill. Potser aquest film de Koreeda no farà plorar Spielberg, però el reconciliarà amb els fans de la seva primera etapa i podria rascar algun premi de guió o direcció.

L’altra representant japonesa de la jornada, Asako I & II, ens presenta la història d’una noia profundament marcada per una relació adolescent amb un noi que la va abandonar i va desaparèixer sense deixar rastre. Anys després, l’Asako coneix un noi que és clavat al seu vell amor i després d’alguns dubtes decideix tirar endavant amb la relació. Ryusuke Hamaguchi, que debuta en la competició oficial, s’acosta a la història de l’Asako des d’un romanticisme pudorós, contingut i un pèl anímic que recorda en la imatge dels personatges i el ritme parsimoniós els anime romàntics.