De 'La caza' a '¡Ay, Carmela!': cinc pel·lícules de Carlos Saura

BarcelonaCarlos Saura ha mort als 91 anys a causa d'una insuficiència respiratòria. Deixa un immens llegat de mig centenar de pel·lícules. El cineasta va modernitzar el cinema espanyol amb un reguitzell d'obres mestres. Va saber retratar la societat espanyola dels últims anys del franquisme i la seva transformació cap a la democràcia, però també va explorar universos familiars claustrofòbics i opressius, i va portar al cinema la seva passió per la música, sobretot pel flamenc però també per la jota o els fados. Va ser un cineasta compromès, admirat per les avantguardes europees de la dècada dels 60 i 70, que va trencar esquemes en ple franquisme i que mai va deixar d'imaginar nous universos.

La caza (1966)

No és la primera pel·lícula de Carlos Saura, però sí la que el va donar a conèixer al món. Presentada al Festival de Berlín del 1966, on la va defensar apassionadament Pier Paolo Pasolini, va emportar-se l'Ós de Plata a la millor direcció. El jurat va valorar "la valentia i la indignació amb què presentava una situació humana característica del seu temps i la seva societat". No devia ser fàcil estrenar un film com aquest en plena dictadura franquista. "El clima de violència que reflecteix no és exclusivament espanyol sinó del món sencer. El tema de La caza és un problema internacional, per l'agressivitat que hi ha al món, la inutilitat de la guerra, la inutilitat de la mort, i la inutilitat mateixa de la caça, perquè actualment no es caça per necessitat sinó per oci", va dir Saura en una entrevista. El film va tenir l'admiració de les avantguardes del moment i Sam Peckinpah va dir que li havia canviat la vida.

Ana y los lobos (1972)

En aquest film, Saura va tornar a criticar el règim franquista que encara imposava la seva censura. És una al·legoria força cruel. L'Ana és una institutriu que va a treballar en un casalot on viu una mare amb els seus tres fills. L'Ana simbolitza l'exterior, una mirada curiosa i ànsies de llibertat. La casa simbolitza l'Espanya franquista i la mare i els fills que hi viuen tots els tabús d'aquella Espanya fosca i reprimida.

Deprisa, deprisa (1981)

La Transició no va ser un conte de fades i Saura ho explica molt bé en aquest film, on els protagonistes són una banda de delinqüents juvenils de l'extraradi madrileny que davant la manca d'expectatives es guanyen la vida amb el tràfic de drogues. Saura va guanyar l'Ós a la millor pel·lícula al Festival Internacional de Berlín amb Deprisa, deprisa, on mostra una generació que es fa gran en una societat en plena transformació.

El amor brujo (1986)

Amb El amor brujo, Carlos Saura tanca la trilogia que havia començat amb Bodas de sangre (1981) i Carmen (1983). Saura torna a treballar amb Antonio Gades i Cristina Hoyos, que es posen a la pell dels dos amants, en aquest film on el flamenc i la veu de Rocío Jurado tenen un paper protagonista. Amb aquesta trilogia, el cineasta encetava també un nou recorregut dins el cinema musical. No tenia res a veure però amb el cinema musical s'havia vist fins aquell moment, ni per l'estètica, ni per al protagonisme que donava als ballarins i a la música.

¡Ay, Carmela! (1990)

Més enllà de la història de dos còmics pobres i molt cansats, interpretats per Carmen Maura i Andrés Pajares, que actuen per a les tropes republicanes fins que són fets presoners pels franquistes, la pel·lícula volia ser un crit contra l'oblit. Poc després de la seva estrena, Saura explicava que l'havia fet "per una certa obligació moral de no oblidar": "Existeix molt poc material fílmic, fins i tot literari, sobre la Guerra Civil, mentre ens extasiem mirant pel·lícules sobre el Vietnam", va dir el cineasta. El film s'inspira en l'obra de teatre del mateix títol de José Sanchis Sinisterra.