'El cazador de recompensas': el 'western' a l'era del #MeToo i el #BlackLivesMatter

Els westerns de Walter Hill perfilen la difícil vigència d’un gènere nascut per exaltar els orígens de la nació nord-americana. El 1980, Pistolers de llegenda perfilava un Hollywood encara disposat a celebrar el mite d’una figura tan insurgent com la banda dels bandits James. Més endavant, el 1995, Wild Bill, un retrat de la decadència del pistoler James Butler Hickok, semblava perfilar en clau agònica el crepuscle definitiu del gènere. Tanmateix, amb Geronimo, que adoptava la perspectiva dels nadius americans, i amb la seva participació en la sèrie Deadwood, que injectava un realisme psicològic als mites del Far West, Hill s’aferrava a la supervivència del western.

Ara, amb El cazador de recompensas, en la qual Christoph Waltz interpreta un pistoler que accepta l’encàrrec de rescatar una dona de bona família (Rachel Brosnahan), Hill reviu el western amb una estranya barreja de neoclassicisme i postmodernitat. Perviuen les cavalcades pel desert, els tirotejos i les partides de pòquer, però el relat respon a una enrevessada estructura fragmentària. D’altra banda, l’estètica digital, de marcat alè monocromàtic, panseix i desdibuixa el retrat històric. Un llast que es pot arribar a apreciar com una virtut, en el sentit que Hill apel·la a la realitat contemporània quan reivindica el rol dels immigrants en la construcció de la nació americana i celebra l’empoderament femení en les circumstàncies més adverses.