El CCCB recorre les tres vides d’Agnès Varda
L'exposició obre les portes a l’univers fotogràfic, cinematogràfic i artístic de la directora de 'Cleo de 5 a 7'
Barcelona“Ella s’estimava la gent”, sol dir Rosalie Varda sobre la seva mare, Agnès Varda (Ixelles, Bèlgica, 1928 – París, França, 2019). El CCCB també s’estima Varda i, fins al 8 de desembre, acull una gran exposició que recorre totes les facetes de l’univers creatiu d’una de les directores més importants de la història del cinema, precursora de la Nouvelle Vague i pionera en la incorporació de les eines digitals. Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar és una exposició concebuda per la Cinémathèque francesa i adaptada per al CCCB amb l’assessorament de la crítica Imma Merino, especialista en Varda. “No és una exposició sobre una cineasta del passat, Varda està plenament viva”, afirma Jordi Costa, cap d’exposicions del CCCB, que subratlla que “el cànon del cinema del segle XXI que ha publicat Sight & Sound arrenca precisament amb Els espigoladors i l’espigoladora, que l’any 2000 obria una nova etapa en la carrera de Varda”.
La comissària de la mostra, Florence Tissot, defensa la singularitat d’una retrospectiva que cobreix “per primera vegada el conjunt de la carrera de Varda” o el que la mateixa Varda anomenava les seves tres vides: “La primera com a fotògrafa, la segona com a cineasta i la tercera com a artista audiovisual”. Vides que, com veiem a l’exposició, es creuen sovint, com aquella fotografia que fa als anys 50 d’una patata en forma de cor que reapareix l’any 2000 com a concepte a Els espigoladors i l’espigoladora i que el 2003 es presenta a la Biennal de Venècia a la instal·lació Patautopia. Entre les quatre instal·lacions incloses a la mostra destaca Les vídues de Noirmoutier, una pantalla-mosaic amb testimonis de viudes de l’illa de Noirmoutier, on Varda i el seu gran amor, Jacques Demy, anaven sovint. Mort Demy, Varda s’incorpora com una més de les vídues.
Varda i Catalunya
La mostra s’obre amb un vídeo creat per la cineasta Mercedes Álvarez (El cielo gira) com a introducció poètica a l’obra i figura de Varda, que dona pas a l’àmbit dedicat a les imatges, el seu primer amor. “Va ser una fotògrafa absolutament brillant que es deixava travessar per tota la història de l’art”, afirma Costa. L’exposició del CCCB amplia la de la Cinémathèque i aprofundeix en les relacions de Varda amb l’art català, que coneixia bé: va retratar Dalí i Miquel Barceló, que també va fer un retrat en lleixiu de la directora. A la mostra s’inclouen aquestes peces i s’exposen per primera vegada les fotos que Varda va fer durant la seva visita a Catalunya per fotografiar Dalí. També hi ha, per cert, la polaroid que li va fer Andy Warhol quan van dedicar-li un reportatge al primer número d’Interview, i els còmics que va dibuixar sobre ella el també cineasta i amic Chris Marker. I, seguint amb vinyetes, també s’exposen les que va dibuixar la pionera de l’underground Isa Feu mentre veia les pel·lícules de Varda.
Les pel·lícules són, tanmateix, la columna vertebral de l’exposició, que recorre la filmografia de Varda a través d’objectes, fotografies i muntatges audiovisuals i ofereix tres sales de projecció per veure curtmetratges o fragments de pel·lícules. Varda va tenir èxits comercials com Sense sostre ni llei (1985) i fracassos com Les criatures (1966), clàssics que no haurien de faltar en les històries del cinema com Cleo de 5 a 7 (1962) i La felicitat (1965) i títols a redescobrir com Lions love (...and lies) (1969) i la pionera de l’autoficció Documenteur (1981). Si “despertar el desig de veure” era el motor artístic de Varda, l’exposició del CCCB provoca en el visitant l’anhel similar de perdre’s en les imatges de la directora, una sensació que reforça cap al final del recorregut la vitrina que reuneix cinc premis de la cineasta: el Lleó d’Or de Venècia, la Palma d’Or honorífica de Canes, l’Ós d’Or honorífic de Berlín, el Cèsar honorífic i l’Oscar honorífic. Poca broma.