Cécile McLorin Salvant, la cantant que està fent història en el món del jazz

No hi ha al món del jazz una cantant com Cécile McLorint Salvant. I pocs artistes hi ha en el panorama musical actual com ella, capaços de convertir un concert en una meravella inesperada que supera les expectatives, fins i tot quan les condicions no són les millors. "Estic superant la laringitis. Fa quatre dies no tenia veu ni per parlar", va dir la cantant de Florida diumenge quan ja havia interpretat dues peces a la sala 2 de L'Auditori. És cert que va obviar alguns dels reptes vocals del magnífic disc Ghost song, sobretot els que demanen enfilar-se a les notes altes, però, tret d'alguna tos discreta fora de micro, res no va fer pensar que no estava en plenitud de facultats.

En visites anteriors, McLorint ja havia justificat els elogis i els premis Grammy, però aquesta vegada va anar encara més enllà, tant per la tria del repertori com per la manera com va interpretar peces tan diverses com La route enchantée, de Charles Trenet; No love dying, de Gregory Porter, i la impressionant Gracias a la vida, de Violeta Parra, amb què va tancar una actuació d'una hora i mitja en què va cantar en anglès, francès, castellà i occità, "la llengua dels meus ancestres per part de mare", tal com va informar ella mateixa. L'ovació, amb el públic dret va ser prou eloqüent.

Una teatralitat singular

Canta acompanyada d'un quartet eficient, unes vegades donant més protagonisme al pianista Glenn Zaleski i altres al guitarrista Marvin Sewell, i amb interessants aportacions del bateria Keita Ogawa tocant el caixó. En qualsevol cas, ho aborda tot amb un so nítid i precís, ofrenant el cant als déus de l'afinació. Però Cécile McLorint Salvant no canta perquè el públic digui "mira que bé que canta", sinó per transmetre l'emoció justa, com la vulnerabilitat i el ressentiment que posa en joc a Obligation, que va fer a un duo amb el so del contrabaix de Paul Sikivie: un dels moments musicals del 2022. És única i, per tant, no nota el pes de la història escrita per les grans vocalistes del jazz perquè crea des d'un altre lloc, com si estigués construint la seva pròpia tradició. Pot remenar estàndards i recórrer a l'inesgotable abeurador de L'òpera de tres rals, de Bertolt Brecht i Kurt Weill, i fer-ho amb una teatralitat singular, sense exagerar el gest i, sobretot, sense reproduir tics superficials d'alumna aplicada. Em comptes d'influències, posa ànima i cos en cada fraseig.

Als 33 anys, Cécile McLorint Salvant està en disposició de fer història, i el Festival de Jazz de Barcelona ens està permetent ser-ne testimonis.