Celebracions i al·licients

PalmaPer quarta vegada en deu anys el Liceu reposa el muntatge signat per Moshe Leiser i Patrice Caurier. Senzill, minimalista, però sobretot japonès, per tant, molt autèntic, probablement molt semblant al que es va utilitzar a l’estrena milanesa. Un fracàs estrepitós, com ho conta Alexandra Wilson a El problema Puccini, com ja ho havia fet Arnaldo Fraccaroli a Giaccomo Puccini se confía y cuenta. El mestre de Lucca el va haver de retocar una mica, eliminar-ne algunes coses, com l’arribada del conco borratxo, recol·locar el cor A bocca chiusa i incorporar-ne unes altres, com la ja famosa Addio fiorito asil, l’ària de l’inútil i estèril penediment de Pinkerton, quan res ja no té remei. En qualsevol cas, la que ha perdurat en el temps és la que es va estrenar a Brescia, mesos després de la desfeta al temple per excel·lència, la Scala, i aquesta és la que interpretà un repartiment de luxe, encapçalat per Sonya Yoncheva com a Cio-cio-San, Matthew Polenzani com a Pinkerton, Annalisa Stroppa com a Suzuki i Lucas Meachem com el cònsol Sharpless. Dirigí l’orquestra Paolo Bortolameolli.

Bortolamelolli va arriscar en la potència i va fer sonar l’orquestra al límit i sense interferències dignes de menció. Per la seva banda, Sonya Yoncheva va triomfar de valent en el paper protagonista, tant musicalment com dramàticament. Bona tessitura i color, com per assolir la dimensió escènica del tràgic personatge, amb tot un seguit de registres, que van des de la felicitat de la jove enamorada, quinze anys, fins a la dona desesperada, passant pel neguit de qui espera, de qui s’enganya davant el més que evident i no vol veure ni escoltar. Aquí, la Yoncheva cantà amb tots els seus atributs, des de la delicadesa fins al sentiment, Un bel di vedremo, el patró de platí i iridi que d’alguna manera mesurà bona part del resultat final de la seva intervenció. Polenzani, per la seva banda, va ser un poderós Pinkerton arrodonint amb l’esmentada Addio fiorito asil, que sens dubte apaivaga la cruel indiferència del seu personatge. La Suzuki d’Annalisa Stroppa va ser el més impecable de tots tres, tot i que el seu paper és el més modest pel que fa a la durada, però, en canvi, té molta incidència dins el context de la història. Lucas Meachem com a Consul va aportar sobrietat i equilibri a la seva intervenció. L’únic hàndicap el trobam en aquesta quarta reposició de la producció de Leiser i Caurier, eficaç i adient, però que, d’alguna manera, resta al·licients a la celebració centenària de Puccini.