Céline Sciamma: "No permetrem que hi hagi violadors a les barricades"

BarcelonaEls ulls de Céline Sciamma (Pontoise, França, 1980) espurnegen quan parla de les revoltes que s'estan produint aquests dies a França, on té ganes de tornar. La directora de Tomboy i Retrat d'una dona en flames ha sigut aquests dies la convidada estrella del Festival D'A, que li ha lliurat un premi honorífic per la seva "trajectòria com a cineasta compromesa amb l'autoria i el cinema independent".

L'última vegada que va venir a Barcelona els carrers cremaven per les protestes contra la sentència del Procés. Ara torna a Barcelona i els carrers que cremen són els de França. ¿Ha pres part en les protestes del seu país?

— Sí, en totes, fa dos mesos que hi participo, fins i tot portant el meu cos allà on és l'acció, perquè la lluita ha canviat i s'està expandint per culpa de la reforma de la llei del treball. Així que estic provant noves estratègies que no havia experimentat abans.

Vostè té una llarga tradició d'activisme polític. Què hi ha de nou en aquestes lluites?

— Que abans va passar el Me Too. Potser aquesta revolució funcionarà perquè es farà amb les feministes. La Revolució Francesa també la van fer les feministes, les dones van desfilar per Versalles. Olympe de Gouges va escriure la Declaració dels Drets de les Dones. Les dones fem possibles les revolucions, però després ens fan apartar a un costat. No vam tenir el dret a votar quan ens tocava. I quan el Maig del 68 va portar la revolució sexual, ens van convertir en objectes sexuals. En canvi, ara vegi que els treballadors, les feministes, la gent sense papers i els migrants estan units. I els abusos que sempre s'han produït en el món de l'activisme d'esquerres ja no seran tolerats, ja no callarem. No permetrem que hi hagi violadors a les barricades.

I què pot fer una cineasta en una revolució, no ja com a ciutadana, sinó com a creadora?

— Jo estic rodant molt. No m'ho esperava, però he fet petites pel·lícules que ja estan servint a la causa, sense dir que són meves. Ja hi ha molta gent gravant les protestes perquè tothom vegi la brutalitat policial, però estic pensant molt en què puc aportar jo al moviment, i crec que el meu accés a la part joiosa de l'activisme. Si jo filmo les feministes en les protestes, com que confien en mi, s'obriran com no ho farien amb un canal de televisió qualsevol. Una altra cosa que podem fer els artistes, i jo ho intento, és cedir el nostre poder. L'última reforma del treball no ens va afectar, i això està dissenyat així perquè la lluita no accedeixi als mitjans d'entreteniment i així separar els artistes del conflicte.

Com han reaccionat els artistes a les protestes?

— Al principi no es van sumar gaires a la vaga, però ara sí perquè el govern ha anat massa lluny amb la brutalitat policial. Adèle [Haenel] ens va donar exemple a tots anant a la universitat fa un mes per mobilitzar els joves, i va ser assetjada per l'extrema dreta i pel ministre de Treball, el mateix que ha fet la reforma, que la va titllar de dona pija jugant a la revolució. Fem el que podem, també donem diners a les caixes de resistència per ajudar els vaguistes, que estan perdent un munt de diners.

Adèle Haenel va dir l'any passat que abandonava el cinema perquè era “una indústria reaccionària, racista i patriarcal”. Hi està d'acord?

— Sí, sempre estic d'acord amb ella! [Riu] Sempre segueixo el seu exemple perquè és una visionària. Ella va anar a la vaga abans que ningú del món del cinema, perquè el seu gest era com fer vaga de la nostra indústria.

I com es podrien fer pel·lícules sense formar part d'aquesta indústria en la qual no creu?

— Encara no ho sé, però el primer pas és fer un pas enrere i pensar-hi. I això és el que estic fent, buscar solucions i alternatives. De fet, Petite maman serà la meva última pel·lícula en el sistema convencional del cinema.

Ja era una pel·lícula molt minimalista. ¿Les vol fer encara més petites?

— No ho sé, només sé que no vull tornar a passar pel procés de produir d'aquesta manera. I no es tracta només de la manera d’aconseguir els diners, és també com gestiones el temps. Per què rodar una pel·lícula ha de ser un exercici atlètic? Per què s'ha de rodar en sis setmanes consecutives? Per què no rodar dos dies al mes i editar durant tres dies? Ara no es pot, el sistema no ho permet. Jo he gaudit treballant així, però vull provar de fer coses diferents perquè aquests cicles de treball tenen un gran impacte en la teva vida. I estructurar la feina d'una altra manera també crea noves imatges. Estic llegint molta poesia aquests dies i estic aprenent molt, reflexionant sobre la relació entre la poesia i el cinema.

Fa la sensació que, quan Adèle Haenel i vostè van marxar indignades dels premis César, no només protestaven pel premi a Polanski, sinó que estaven escenificant la distància que sentien respecte al cinema francès.

— Vam marxar de l’habitació per sempre, això segur. Però no és només una cosa que vam fer, també és una cosa que ens van fer a nosaltres. Crec que la gent no va votar per aquest director, van votar per ells mateixos, o per protegir una cultura i silenciar una veu. La nostra reacció va ser l’única possible. Però és cert, aquell moment va significar moltes coses, més del que nosaltres pensàvem, perquè en realitat no ho vam pensar gaire. Simplement vam tenir prou força per moure les cames i marxar, però no va ser fàcil. Entenc que molta gent es quedés en xoc a les butaques.

Què li va semblar que Jeanne Dielman de Chantal Akerman fos triada la millor pel·lícula de la història a l’enquesta de Sight & Sound?

— Era el meu vot.

No vaig saber trobar la seva llista.

— Vaig fer la llista al meu telèfon i al final no la vaig enviar, però era la número 1. Així que no em va necessitar per guanyar. No m’agrada fer llistes, soc molt dolenta. M’interessa més el següent descobriment, no torno a veure les pel·lícules gairebé mai, ni tan sols quan era més jove. És un tipus de relació que no m’interessa tenir amb les pel·lícules.

Carla Simón va lliurar-li el Premi D’A. ¿Coneix el seu treball?

— I tant. Vaig veure la seva primera pel·lícula quan es va estrenar. Compartim distribuïdor i em va parlar d'ella amb entusiasme. "Tens una amiga allà", em deia. I així és com em sento quan veig les seves pel·lícules, però també quan parlo amb ella. I també m’agrada la seva productora, la María Zamora. Compartim moltes coses en la manera d’entendre el cinema, especialment pel que fa al procés creatiu i la relació amb els productors. Per a mi és com família.

Si expliqués la història de com es va convertir en la persona que és, quina seria la primera escena?

— Crec que seria el naixement del meu germà, quan jo tenia set anys. El meu primer record és dels tres anys, el naixement de la meva germana. Però el començament de la meva història com a cineasta, és a dir, com a cuidadora i artista de l’entreteniment, va ser el moment en què em vaig convertir en la germana gran d’un trio. I Petite maman parla sobre això i explica el meu origen. Hi ha una escena en què les nenes juguen a ser un detectiu i una comtessa, que és, bàsicament, la primera pel·lícula que vaig fer: jo interpretava el detectiu i la meva germana la petita comtessa. Així que simplement vaig refer una pel·lícula que vaig fer amb deu anys, però amb un equip professional.

¿Té alguna història de la seva vida personal que no voldria deixar de convertir en pel·lícula abans de retirar-se?

— Sí, però ja l’he explicat. Per això em sento feliç amb la idea de buscar noves aventures. El meu projecte més ambiciós era Retrat d’una dona en flames i la meva pel·lícula més personal Petite maman. No carrego amb cap frustració. Totes les pel·lícules que he fet són transformatives, però especialment les dues últimes, més i tot del que jo volia. El seu impacte en la meva vida personal és tan gran que sento que he fet la meva feina i puc descansar.