Peter Ross: "Hi ha cementiris on se celebren casaments"

BarcelonaEl periodista i escriptor escocès Peter Ross passava molt de temps als cementiris quan era petit. Li encantava jugar entre les tombes i imaginar-se les vides que havien tingut els morts. Ja d'adult, la tomba del comediant i cantant Mark Sheridan, cèlebre per la cançó Do like to be beside the seaside, va ser el detonant per escriure Una tumba con vistas. Historias y glorias de cementerios. Editat per Capitan Swing i traduït al castellà per Isabel Hurtado de Mendoza, el llibre és ple d'històries: més d'amor que no pas mòrbides. Ross explica qui és Phoebe Hessel, que es va disfressar d'home i se'n va anar a la guerra, i recorda Lilias Adie, acusada de bruixeria. Es passeja pel cementiri de Milltown, a Belfast, on es ret homenatge als republicans que van morir lluitant contra els britànics, i per Crossbones, a Londres, on fa segles enterraven a les prostitutes. Arriba als llocs més recòndits del Regne Unit buscant tombes. Al llarg del llibre planeja una pregunta: quin futur poden tenir els cementiris quan tres quartes parts de la població opta per la incineració.

Va acabar d'escriure el llibre el març del 2020, en plena pandèmia. Com el va influir tot el que va passar aquella primavera?

— Vam parlar molt sobre si publicar-lo o no aleshores. Hi havia una gran mortaldat, i molta gent tenia por de morir. Vam decidir fer-ho malgrat que hi hagués persones que no es veiessin capaces de llegir-lo amb tot el que passava al seu entorn. Molts lectors em van dir que llegir-lo els va reconfortar, fins i tot els que havien perdut un familiar. Crec que va ser perquè en realitat no és un llibre sobre la mort sinó sobre la vida i sobretot, i d'això me'n vaig adonar quan ja l'havia escrit, sobre l'amor. Els morts hi són presents, és com si els tinguessis molt a prop. No és necessàriament una cosa que tingui a veure amb la religió.

Diu que els cementiris són parcs per a introvertits. Què el fascinava quan era petit?

— Les imatges, les escultures... em fascinava resseguir amb el dit pedres tan antigues, ficar-los a les conques dels cranis de pedra... Anava al cementiri de Stirling (Escòcia). Eren finals dels 70 i principis dels 80. Aleshores estava una mica abandonat i tenia la sensació que també era un espai de llibertat, una mica perillós. M'agradava llegir les làpides i preguntar-me què volien dir aquelles paraules o quines històries havien viscut els qui hi havia enterrats. Algú pot considerar que és morbós o estrany, però per a alguns adults els cementiris tenen alguna cosa fascinant.

I com el va inspirar Mark Sheridan?

— Puc veure la seva tomba des de casa. Ell era molt famós, al Regne Unit tothom coneix Do like to be beside the seaside. El 1918 estava de gira per Glasgow i es va disparar un tret en un parc públic. Em vaig començar a fer moltes preguntes sobre ell, i a partir d'aquí vaig voler saber quines històries més hi havia als cementiris del Regne Unit.

Tres quartes parts de la població britànica que mor és incinerada. Cada vegada hi ha menys persones que vagin als cementiris a tenir cura dels seus morts. Quin futur els espera als cementiris?

— Els cementiris estan a càrrec dels ajuntaments i moltes vegades no tenen prou pressupost per mantenir-los. És bastant inevitable el canvi: deixaran de ser llocs on s'enterra la gent i on poder visitar els qui estimes i es convertiran en espais històrics i educatius. Algú fa poc me'ls va descriure com a parcs amb valor afegit. És a dir, podràs trobar tot el que trobes als parcs convencionals amb avantatges extres com històries i vides interessants, el coneixement de la història local... El problema és que es necessita finançament. Al Regne Unit cada vegada es creen més organitzacions que treballen per aconseguir finançament. El cas més interessant és el d'Arnos Vale (Bristol). S'hi celebren casaments, s'hi fan obres de teatre, projeccions de pel·lícules... Al cementiri de Sheffield (Yorkshire) hi ha un Airbnb.

Alguns voluntaris organitzen rutes per recordar els morts. És el cas de la visita Queerly departed al cementiri de Brompton. ¿És una manera de donar-los una segona oportunitat?

— Sí, a Brompton no és que els treguin de l'armari i simplement els reclamin com a membres pòstums de la comunitat gai. Intenten explicar la seva història amb tota la complexitat. Com van viure una època de molts perjudicis i no van poder gaudir obertament de la seva sexualitat. De manera àmplia moltes de les rutes i visites que s'organitzen als cementiris donen una segona oportunitat als morts. És allò que no et mors fins que el teu nom es pronuncia per última vegada. És una manera de fer-los ressuscitar, en el sentit que algú s'interessa per qui van ser. La nostra curiositat els fa ressuscitar. Hi ha rutes que parlen de LGBTQ, però també de dones o de persones de color. És una manera de donar veu als qui històricament han estat silenciats. El que jo tenia clar és que no volia fer un llibre sobre homes blancs i poderosos, per això també dedico un capítol als enterraments musulmans.

Al llibre parla també d'una dona acusada de bruixeria, Lilias Adie. Ara li volen donar un enterrament digne.

— Va morir a la presó. Era una dona gran i suposo que va ser per les tortures, perquè si hagués estat executada l'haurien cremat i n'haurien fet desaparèixer les cendres. És l'única dona acusada de bruixeria de qui se'n conserva la tomba al Regne Unit, però van robar-ne el crani. Com que va ser acusada de bruixeria la van enterrar a la sorra, en un lloc on quan hi ha marea l'aigua la cobreix. No van tenir cap misericòrdia amb ella. Ara volen donar-li un enterrament digne.

Parla de Crossbones, on eren enterrades les prostitutes. Com ha estat recuperat?

— A l'Edat Mitjana hi enterraven les prostitutes. En època victoriana hi enterraven els més pobres en fosses grans i sense cap mena de làpida. També a la noia de qui parlo, que va morir molt jove i amb els ossos totalment deformats per culpa de la sífilis. Aquest espai va ser abandonat i oblidat durant molts anys. El van redescobrir a la dècada dels 90 durant les obres del metro de Londres i se'n van investigar les restes. Ara no s'utilitza com a cementiri, però és un espai de memòria. Allà es recorda i es ret homenatge als més marginats. Tenen David Bowie com a àngel de la guarda.

En la seva recerca ha conegut voluntaris i enterramorts. Un d'ells parla amb els qui saben que moriran aviat i volen saber com anirà tot.

— Sí, és un cas només: Victor Herman. És com s'espera que sigui un enterramorts: fa gairebé dos metres i té un aspecte una mica tètric. Em va semblar increïble el que em va explicar: com porta la gent al lloc on seran enterrades i els explica com ho farà. Allà s'estiren i miren al cel i s'imaginen allà. El Victor és una persona amb un gran tacte, extremadament amable i delicat. Molt pragmàtic. Quan m'ho explicava tot em sentia molt segur i molt tranquil: si m'havien d'enterrar, podia confiar plenament en ell.