El cercador de paraules

PalmaAntoni Maria Alcover Sureda, ‘l’Apòstol de la llengua catalana’, el creador del Diccionari català-valencià-balear, el recopilador dels 24 volums de les Rondalles mallorquines, el primer president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans –i l’únic mallorquí, fins al recent nomenament de Nicolau Dols–, editor, historiador, arquitecte i vicari general, s’apagava, a casa seva del carrer Sant Roc, número 3, a Palma, el 8 de gener del 1932, a prop de complir els 70 anys. D’això en fa aquest dissabte 90, aquest mateix any 2022, tot just iniciat, en què en farà 60 de la culminació del Diccionari –el 1962, a càrrec del seu continuador, Francesc de Borja Moll. 

Havia nascut el 2 de febrer del 1862 –enguany se’n compleix, també, el 160è aniversari, i la Institució Antoni Maria Alcover de Manacor li dedica cada any una setmana d’activitats entorn d’aquesta data– a Santa Cirga, possessió del terme manacorí. Fou capellà un oncle seu, Pere-Josep Alcover, i seria jesuïta un dels seus germans, Miquel. Ell va completar els estudis amb els viatges a l’estranger, les lliçons de filòlegs de prestigi i una quantitat ingent de lectures. 

La resta de la família eren pagesos, i la seva aparença i maneres serien tota la vida de ‘pagesot’ –amb una certa semblança a Mussolini; la qual cosa, afegida al seu tarannà apassionat i fins i tot colèric, contribuiria a la seva caricaturització. “Per elevats que fossin els estudis que cultivà, per altes que fossin les relacions socials i les dignitats que assolí dins la jerarquia eclesiàstica”, escriu Francesc de Borja Moll, “no se sabé desprendre mai de la seva atàvica i temperamental rustiquesa, no deixà mai de ser un autèntic pagès”.

Fou a casa seva, recull l’escriptor Gabriel Janer Manila, on aquell nin que “ben segur que va aprendre a parlar ben aviat –les paraules havien de ser la seva dèria durant tota la vida–” es va impregnar de la màgia de les rondalles, les narracions tradicionals, transmeses oralment. Els Alcover eren carlins –partidaris del ‘Don Carles’ corresponent, un plet dinàstic que generà unes quantes guerres– i això, juntament amb la posició de bona part de l’Església, propiciaria la seva posició dretana.

Ja al Seminari destacà pel talent literari –també era un bon dibuixant– i per les habilitats per a la polèmica per escrit. Com recull Moll, amb denou anys comença a col·laborar a El Tambor, de marcada bel·ligerància contra els ‘mestissos’ –els catòlics moderats. Descobreix El liberalisme és pecat, de Fèlix Sardà, i en queda enlluernat. Combatria també a les pàgines de La Aurora, el lema de la qual ja es tota una declaració d’intencions: “Surt cada dissabte per donar ventim i altres erbes an es qui s’ho guany”. 

Defensor del vot popular 

Aquell radicalisme inicial, com no, s’aniria suavitzant amb el pas del temps: quan el 1907, a Alemanya, li demanen “si no sabia jo com s’elegeixen els diputats i com se fan les majories, essent cosa sabuda que es fan així com volen els que comanden”, respon que “allà on tot el poble va a les urnes i se fa valer els seus drets, com havia succeït recentment a Catalunya amb Solidaritat Catalana”, una coalició per l’autonomia, de carlins a republicans, “no sortien els diputats que el Govern volia, sinó els que volia el poble; i que no hi ha cap govern que pugui lluitar amb el poble i ofegar la voluntat d’aquest”. 

Amb una capacitat de feina descomunal –s’aixecava cada dia a les quatre del matí i només es concedia una hora diària de descans, per fer una passejada–, el jove Alcover inicià la recopilació de les Rondalles mallorquines –arribarien a ser 24 volums– en el seu temps lliure, recollint-les dels llavis de la gent del poble. Després les recreà amb un llenguatge d’excepcional riquesa i vivacitat, que les ha mantingudes, fins als nostres dies, com el monument de la cultura popular illenca i que les ha salvades de la desaparició. Havia començat a escriure en castellà, seguint el model del contista de Bilbao Antonio de Trueba. Però el seu company de seminari Josep Miralles –més tard bisbe de Mallorca– li llevà aquesta idea del cap i l’animà a fer servir la llengua pròpia. 

De la vida quotidiana al seminari en són testimoni les cartes, en forma de gloses, que enviava a la família. Janer Manila recull com, el 1884, una poesia antiliberal d’Alcover, la Cançó dels bons catòlics, li valgué que el cronista Josep Maria Quadrado el deixàs de saludar –si bé, el 1919, el mossèn li dedicaria una biografia, a manera d’homenatge. N’hi hauria moltes més, d’enemistats –ja que la diplomàcia, malauradament, no era una de les seves virtuts. Alguna d’elles –quina?–, tan ferotge com per fer esclatar un petard de dinamita a la porta de casa seva, el 1906, segons conta Moll; afortunadament, sense conseqüències. 

El 1886 fou ordenat sacerdot. La condició d’eclesiàstic resulta inseparable de tota la seva vida i obra, fins al punt que, com apunta Moll, “allò que el preocupava era la netedat moral de les rondalles. Mossèn Alcover era inflexible en matèria de castedat i vetava sense contemplacions tot allò que pogués despertar pensaments d’ordre sexual”. 

El 1898 –l’any de la guerra de Cuba–, Pere-Joan Campins fou designat bisbe de Mallorca i el nomenà vicari general –el ‘número dos’ de la Diòcesi. En un dietari, l’infatigable capellà registra la diversitat d’assumptes dels quals es va haver de fer càrrec: com s’havien de batejar els fills d’una parella adúltera; un expedient a un capellà que, estant suspès, continuava celebrant missa; una disputa sobre unes obres, amb la mare de dos religiosos pel mig; tràmits per a l’adquisició de béns per a l’Església...

Els consells de Gaudí

Els filòlegs Miquel Guijón i Llorenç Mas recullen com va ser Alcover l’encarregat de transmetre a Antoni Gaudí la proposta del bisbe Campins d’intervenir a la Seu, iniciativa amb la qual un grup de canonges no estava d’acord -si bé ara és un dels seus al·licients. Consta que Gaudí va acompanyar Alcover, el 1902, a visitar les obres de l’església de Son Carrió, amb plànols del mossèn, “i nos donà molt bones instruccions”, apunta Alcover mateix. El vicari general va fer d’arquitecte, també, a Son Negre, Son Servera, Portocristo i Calonge. 

Amb tot allò ja n’hi havia, de feina, més que per omplir una vida. Però no era prou per a aquell “home de combat”, com el definí Moll. El 1901, la Lletra de convit traçava, amb tot detall, les línies del futur Diccionari català-valencià-balear, una tasca sobrehumana que aniria alimentant amb les cèdules de paraules i expressions de la mítica calaixera –més de tres milions–, gràcies a les seves ‘eixides’ o expedicions filològiques, a les aportacions dels col·laboradors i, sobretot, a l’ajuda de Francesc de Borja Moll, qui culminaria l’obra del Diccionari el 1962 –enguany fa 60 anys.

Algunes d’aquelles rutes a la recerca de paraules portarien, més tard, conseqüències insospitades. En esclatar la I Guerra Mundial, relata Moll, “en el Rosselló recordaven que Alcover”, declarat germanòfil, “hi havia estat l’any 1906 acompanyat d’uns alemanys”, uns filòlegs, “que feien moltes preguntes a la gent del país, cosa que fou interpretada com un cas evident d’espionatge”.  

Arran del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana del 1906, que ell presidí, Alcover visqué el seu moment de glòria, qualificat com a “apòstol de la llengua catalana” per Enric Prat de la Riba, president de l’efímera Mancomunitat de Catalunya. El 1911 es convertia en primer president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Tot es va torçar amb la mort de Prat; la seva substitució per Josep Puig i Cadafalch; el desacord amb Pompeu Fabra i, molt probablement, una certa actitud despectiva dels “instituters” –com Alcover els deia– cap a aquell capellà pagesot de poble, i de centralisme barceloní cap als parlars perifèrics, que el mossèn tant reivindicava, tot i la seva defensa numantina de la unitat lingüística.

Quan, mancat d’ajuda de l’Institut –que el va destituir–, va aconseguir la del govern central per al Diccionari, fou qualificat directament de “traïdor” pel líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó –que, per la seva banda, acabaria donant suport al cop d’Estat del 1936. Alcover no quedà enrere i va anar publicant successius ‘manifests’ –“en plena febre de manifestomania”, diu Moll–, en els quals disparava tota l’artilleria contra el catalanisme polític i periodístic –“el Rei Herodes i els Caifassos de la Lliga Regionalista”–, l’Institut i Fabra –si bé amb aquest es reconciliaria, encara que el mossèn acceptà de fer-se càrrec de la càtedra de llengua catalana que li va llevar la dictadura de Primo de Rivera.

Ni tan sols els darrers anys d’Alcover serien pacífics. A les dificultats per treure endavant l’empresa del Diccionari –a Catalunya pocs volien saber res d’ell i la subvenció de Madrid es va tallar–, s’hi afegiria el plet, del 1918 al 1923, sobre l’edició de les obres de Ramon Llull, que, segons relata Moll, suposà un fort enfrontament amb el també escriptor i capellà Salvador Galmés. Encara el 1929, en el setè centenari de la conquesta de Mallorca, tingué forces per organitzar les activitats commemoratives. 

Havia quedat molt tot sol, havia aplicat a l’obra del Diccionari “quanta pesseta guanyava”, apunta Moll –i n’havia vist sortir el primer fascicle, el 1926–, i “malgrat el seu optimisme innat (...) anava adonant-se de la gran capvallada que havia presa”. Per sort, allà hi era Francesc de Borja Moll, aleshores de vint-i-nou anys, que continuaria una tasca que, encara avui, constitueix una de les grans obres de la cultura en llengua catalana.