Cerdanyola, una altra ciutat que es queda sense cinema

Cerdanyola del Vallès12 de març del 2020. L’expansió del coronavirus comença a ser preocupant i els treballadors del cinema El Punt ja no hi aniran l’endemà. Sabien que el tancament definitiu era qüestió de mesos –s’havia venut per a sorpresa de tots el juliol del 2018– i, tot i això, els va agafar amb el peu canviat. Hi van tornar uns dies després per trobar-se tots a la sala 11, una de les grans, on el propietari els va confirmar que ja no tornarien a obrir. El dilluns 27 d’abril es va acabar de fer públic que Cerdanyola del Vallès ja és una de tantes ciutats i pobles catalans sense cinema (9 de cada 10 el 2018, segons un informe de l’Acadèmia del Cinema Català).

El Punt (abans Kursaal), el local obert l’any 1944 per Pere Sallent i Marina Renom, que sempre s’havia mantingut com a empresa familiar, tanca després de concretar-se’n la venda a una promotora immobiliària. Adeu a un cinema de 75 anys de vida que havia sigut un dels referents de la comarca i un punt de trobada per a la gent del poble. Hola a més pisos nous.

“Recordo quan hi havia dos preus, el de les butaques de baix i el del galliner, que deixàvem ple de pipes mentre rèiem amb Cantinflas”, explica el Fernando, que es va instal·lar a Cerdanyola a finals dels seixanta. A l’inici eren 500 butaques de fusta i una única sala. Més endavant, amb la tercera generació familiar, la que se n’ha encarregat els últims trenta anys, el cinema es va convertir en un multisales primer amb tres pantalles (1982), després amb vuit (1990) i, finalment, amb onze (1994). “Vam ser el tercer multisales que es va inaugurar a Catalunya”, recorda l’últim propietari que ha tingut El Punt, Pere Sallent, net del fundador. Ell havia voltat per moltes sales d’Anglaterra i els Estats Units. “Em va quedar molt clar que aquest era el futur. I també que ho eren les crispetes”, explica. La primera màquina de crispetes, la veritable font d’ingressos dels cinemes, va arribar a la ciutat als vuitanta. Al costat del posagots als braços de les butaques.

Tot i el descens d’espectadors de les últimes dues dècades, el cinema de Cerdanyola –ubicat al costat de l’estació del tren i a tocar de Ripollet– no ha perdut diners des que als anys 90 es va convertir en multisales, per primer cop amb pel·lícules d’estrena que arribaven a la ciutat gràcies a l’acord de Sallent amb Columbia, una de les distribuïdores més importants del món. A diferència, per exemple, de les dificultats de principis dels 80 amb l’eclosió dels videoclubs o de les que abans havien viscut els pares de Sallent, que havien hagut de muntar una pensió al seu domicili a la dècada dels cinquanta, quan la mort de l’avi els va deixar en herència un cinema que no acabava de rutllar (Cerdanyola només tenia aleshores 4.000 habitants).

El 1962 la cosa començava a canviar –es va aixecar un nou edifici– i el 1968 el cinema es va modernitzar a fons incorporant un projector de 70 mm. La família va arribar a tenir diversos cinemes a la comarca, des de Montcada i Reixac fins a Ripollet –que es van vendre o tancar als 80–, i Sallent havia anat invertint en diferents sales en les últimes dècades, les més importants a l’Alzira (Castelló) i, sobretot, al centre comercial Splau, a Cornellà de Llobregat. Ara se les ha venut totes.

L’any passat van passar pel multisales de Cerdanyola 330.000 persones, un 60% de fora de la ciutat, calcula Sallent. Les cues a les matinals de diumenge o els dies de l’espectador han continuat deixant persones fora si no havien sigut previsores per comprar les entrades anticipades per internet. “El vaig vendre perquè el rendiment econòmic era insuficient per evitar la decadència del cinema”, explica Sallent, que reconeix que va ser una decisió “dolorosa” però que calia una forta inversió per adaptar-se a les noves necessitats.

La necessitat de reinventar-se

Alguns usuaris donen fe de la falta de reformes últimament: “De vegades havien de tancar sales si plovia fort per les goteres”, diu Jaume Guinot, un dels clients assidus. Una projecció es va arribar a fer amb els espectadors –aquell dia eren pocs i tots habituals– amb paraigües dins la sala. També havia costat fer accessible el cinema –amb moltes escales i sense ascensor–. Abans que s’instal·lés la màquina per ajudar a pujar les escales, els acomodadors pujaven a pes les persones en cadira de rodes. Un dia ara fa gairebé vint anys, en última sessió, tothom va sortir de la sala 9 –la més alta–, es van apagar els llums i ningú es va adonar que hi quedava algú, que aleshores roncava perquè la pel·lícula no devia ser gaire bona. Quan es va despertar, va comprovar que no hi havia ningú al costat i que no el sentien. Es va resignar a passar la nit allà, però, per sort, en un atac de memòria sobtat qui l’havia ajudat a pujar va acabar tornant de matinada.

El boom d''Avatar'

Competir amb les grans multisales dels centres comercials havia obligat El Punt a reinventar-se. “Preníem les decisions per subsistència”, destaca Sallent, que ja no veu el perill en els altres cinemes sinó en el sofà de casa i les plataformes de vídeo per streaming. Als noranta van arribar les sales fidelitat, equipades amb butaques reclinables però al mateix preu per al client. També havien ofert durant una època un lloguer gratuït d’una pel·lícula en DVD per cada entrada, i es van adaptar abans que ningú al 3D, quan semblava que marcaria tendència. “Quan es va estrenar Avatar érem la primera sala de Catalunya amb 3D digital. Hi havia gent que venia de Lleida només per veure-la”, narra Joan Ramos, cap dels operadors de vídeo, que hi va entrar a treballar l’any 2000 com a acomodador per pagar-se la carrera de dret. “Avatar va ser el gran boom, però després el 3D no ha funcionat”, diu Rosa Barquín, directora del cinema els últims dotze anys. Ella hi va arribar com a taquillera. Frozen, les sagues de Star Wars i d’El senyor dels anells, Ocho apellidos vascos i Torrente han sigut altres èxits de taquilla, “però cap com Avatar”.

I si hi ha hagut moments bons, el més dolent que recorden és l’atracament d’ara fa uns anys, quan tres encaputxats van entrar amb martells a les mans exigint els diners de la caixa forta mentre els clients encara eren dins les sales en l’última sessió de la nit. La violència amb què van colpejar alguns dels treballadors és ben present encara en les converses entre ells.

El Joan ha sigut testimoni directe dels grans canvis en el format i la qualitat de les pel·lícules. Ara les majors ja les envien per satèl·lit, però abans arribaven bovines amb metres i metres de pel·lícula que s’havien de muntar. “Tot i que m’havien advertit que em passaria, confiava que no me’n caigués cap a terra, fins que va arribar Alejandro Magno”, fa memòria. 75 quilos de pel·lícula –més de tres hores de metratge– tirats per terra. “Vam estar tota la nit muntant-la i la vam salvar empalmant per aquí i per allà”, explica, tot i reconèixer que “potser hi havia cinc o sis minuts de la pel·li que no es veien del tot bé”. “En dec haver vist un miler, durant aquest temps”, explica: cada dijous una estrena durant els últims vint anys. Ara creu que els cinemes haurien d’apostar per projectar també les sèries que estan triomfant més.

La competència

La sala Kursaal i el Savoy competien fins als vuitanta per la clientela de Cerdanyola. “Era una competència molt dura”, recorda Sallent, que va acabar comprant el Savoy per ampliar el negoci. Abans, en aquella sala adjacent també s’hi podien veure pel·lícules i, fins i tot, algun concert. El 1979 Lluís Llach va actuar al Savoy. Sí, en un cinema. Cerdanyola no ha anat mai sobrada d’equipaments culturals i l’Ateneu no es va inaugurar fins al 1983, així que es va aprofitar l’escenari que hi havia al cinema. “No teníem cap altra alternativa, perquè el casal parroquial era molt petit”, explica Encarna Abella, que va ser una de les promotores d’aquell concert. Llach va omplir, tot i que potser no recordarà aquell dia per la qualitat del seu repertori. “Feia molt fred i el camerino era una habitació indecent en la qual vam posar una estufeta. Ell i la Laura [Almerich] estaven morts de fred”, recorda l’Encarna.

Aleshores ella era una de les integrants d'un grup que es feia dir Ateneu perquè precisament en reivindicava un per a la ciutat. I, a més del concert de Llach, organitzaven cinefòrums al casal parroquial, que també programava la família Sallent. Aquest equipament va ser, de fet, la seu de moltes entitats culturals en el tardofranquisme i l'inici de la democràcia. I, en certa manera, també la competència del Kursaal. "Nosaltres no podíem portar pel·lícules si abans no s'havien estrenat al cinema", fa memòria l'Encarna, tot lamentant que els propietaris no els hi posessin sempre les coses fàcils: "La llei marcava que el monopoli del cinema el tenien ells". L'Encarna recorda com, entre moltes d'altres, van projectar Las tentaciones de Benedetto, però allà altres entitats culturals hi havien portat sessions dobles de tants contrastos com La Ventafocs i La Guerra de les Galàxies la mateixa tarda.

Un punt de trobada

“Durant tots aquests anys ha sigut un punt de trobada, no només per anar al cinema, també per veure els partits de futbol o per accedir a internet”, narra el Jaume. Fins i tot s’hi va intentar fer un restaurant, però no va funcionar. “La gent volia menjar en cinc minuts perquè començava la pel·lícula”, explica Rosario Zafra, vinculada en dues fases a El Punt des de l’any 1998. També hi va haver un Bocatta i un lloc de nachos, tot i que les crispetes han sigut sempre el menjar preferit dels cinèfils.

Les sessions de les 18 h i les 20 h del cap de setmana continuaven sent les fortes, i la Setmana Santa, el Nadal i l’estiu les millors èpoques. En un bon cap de setmana podien passar per les onze sales 7.000 persones –a Cerdanyola n’hi viuen 58.000–. Entre setmana, quan l’aforament es reduïa, El Punt havia apostat per portar el cinema d’autor –sempre doblat, perquè la versió original no ha estat dins el catàleg– i per reduir els preus. L’últim gran invent va ser la targeta El Puntàs –amb 400 usuaris fixos més els ocasionals–, una tarifa plana de pel·lícules per 21 euros al mes. “El primer mes que me la vaig fer amb la meva parella vam anar a veure 17 pel·lícules”, recorda el Jaume, habitual dels dissabtes en sessió doble. “En tot aquest temps he vist pel·lis molt bones, però també autèntics bunyols, com Cats”, diu.

Però el Jaume es queda curt si se’l compara amb el Paco, la Palmira i l’Elisa, un matrimoni de gent gran i una amiga seva que viuen a Montcada i que, de dilluns a dijous –els divendres tenien partida de dòmino– i molts caps de setmana, anaven al cinema a veure-hi tota la cartellera. “Recordo que per Nadal van arribar a convidar tota la plantilla a dinar”, explica la directora d’El Punt. “Ens van agafar molt carinyo i ho van fer tres o quatre vegades. Si no ho van poder fer cada any com volien va ser perquè la seva salut no els hi va permetre”, afegeix la Rosario.

Com en tots els cinemes, les parelles també hi han anat a estimar-se –de vegades tant, que l’equip de seguretat havia d’advertir-les que hi havia coses que millor que les fessin a casa– i els amics a passar-hi estones que no sabien com omplir.

I ara què?

“Em fa molta pena, però m’he d’adaptar a la nova situació”, diu la Rosario. La vintena de treballadors que formaven la plantilla han passat a estar a l’atur després de mesos d’incertesa. “Fa temps que estudio per fer oposicions”, apunta el Joan. “A mi m’apassionava la feina al cinema, però auguro un futur en què només sobreviuran les grans cadenes”, lamenta la Rosa. Tots ells s’havien habituat a respondre la mateixa pregunta: “Quan tancareu?” Ara ja tenen resposta, i significa un canvi profund en les seves vides. Però també en les de bona part de les persones de la ciutat, que veien el cinema com un equipament propi. “Per a mi era especial. Fa anys que visc a Granollers, però al cinema continuava anant-hi a Cerdanyola”, diu el Jaume. “Per a mi era com el bar de tota la vida”, conclou.

Cerdanyola es queda sense cinema i el seu alcalde, Carlos Cordón, assumeix que es tanca “un episodi molt important per a la ciutat”. “No només era un cinema, sinó un lloc on molts hem crescut i ens hem relacionat”, subratlla. Des de l’Ajuntament s’ha acabat acceptant una reforma del pla urbanístic –no exempta de polèmica– que venia de l’executiu anterior perquè, a més dels habitatges que preveu construir-hi el promotor, també es redefineixi l’espai al voltant de l’estació de Renfe, amb una nova plaça i zona verda. Cordón reconeix que poc podia fer el consistori en un traspàs entre particulars i assumeix el repte de buscar noves possibilitats d’oci familiar per a una ciutat en la qual pràcticament no en queden.

Frozen 2 va ser l’última pel·lícula que va anar a veure l’alcalde a El Punt amb la seva filla. L’última de la Rosario va ser 1917. La Rosa recorda Paràsits i el Jaume Mientras dure la guerra. El Joan va tancar el seu cicle d’estrenes amb Bloodshot, l’últim film d’acció d’un Vin Diesel que es fa gran. La següent ja no la podran anar a veure a Cerdanyola.