Cesc Mulet: “L’audiovisual sempre ha estat en règim clínic, però des de la crisi som a l’UVI”

PalmaEl director i productor Cesc Mulet (Inca, 1957) va estrenar dilluns al CineCiutat el seu darrer documental: Bonet, Villaronga, Mesquida (i de cop el plaer d’escriure dins l’aigua). La projecció també va representar l’arrancada oficial de l’Atlàntida Film Fest 2018. Al capdavant de La Perifèrica, Mulet ha estat autor o corresponsable de molts documentals i sèries de televisió. Entre d’altres, destaquen Viure un rèquiem, El bisbe, l’arquitecte i el baldaquí, Toni Catany: el temps i les coses i La ciutat esvaïda.

Amb Bonet, Villaronga, Mesquida heu fet un poema audiovisual sobre l’amistat?

Depèn del que entenguis per poema, sí. Sobre l’amistat..., això potser no tant. Biel i Maria del Mar sí que són amics germans i es coneixen des de sempre, però Agustí va més per lliure. Jo crec que el documental és una lloança a no aturar-se mai, a les ganes de fer feina cada dia per treure endavant els projectes que vols fer. Això és el que els uneix.

Dic que pareix un poema perquè l’obra es construeix a partir de correspondències, d’associacions subtils o no explícites...

És el meu estil. Jo faig feina per associacions, no per històries. No m’agraden les frases de subjecte, verb i predicat. Jo ho mescl tot i de la manera que millor em sembla. També m’agraden molt els espais que hi ha entre les paraules. Inicialment, jo pens en imatges. El guió, per a mi, no és un text: és una superposició de colors, d’imatges, de músiques, de paraules... El desordre és ordre. Pot sonar contradictori, però m’agrada la contradicció.

El documental també és una reivindicació implícita de l’enorme talent que dona aquest país nostre, no?

Sí. I és un talent que cada vegada ho té més difícil per tirar endavant. De vegades pens en Mallorca i m’imagín una vinyeta de còmic en què es veu una planta que pensa: “Me cago en Déu sagrat, que difícil que és créixer en aquesta terra!”. Fixa’t que, per créixer, has de partir fora forçosament. És el que han hagut de fer, cadascú a la seva manera, Agustí, Maria del Mar i Biel. Tirar endavant projectes, aquí, és molt difícil, i més si són audiovisuals. Si mires tots els documentals que he fet, sempre hi ha una línia de força, un interès per uns personatges moguts per l’obsessió i la passió, que ho donen tot a la feina. Ser conseqüent amb el que vols, passar per damunt tots els obstacles per realitzar allò que aspires a realitzar: això és important. I jo ho tenc, com indica el meu llinatge: som com una mula, sempre cap endavant.

No és cap defecte!

No. Si no hagués estat així, no hauria fet res. Però també és molest. Agustí ho diu en el documental: “Només jo sé tot el que he anat deixant pel camí”. Però afegeix: “Entre quedar a casa somiant o fer feina dins la indústria renunciant a certes coses, m’estim més la segona opció”. Jo també.

Són tres personatges molt diferents.

Molt. Biel és un aparador ple de coses i un provocador meravellós. Amb Agustí, ens coneixem de fa molts d’anys i es va sincerar molt. Va contar coses dures -algunes coses que diu sobre el món del cine són molt dures- però alhora va parlar amb una gran tendresa. Ell, igual que les seves pel·lícules, és ple de clarobscurs. Maria del Mar, en canvi, és pura llum. Totes les seves cançons, fins i tot les contestatàries, tenen força i són lluminoses.

La Perifèrica ja té 21 anys. Han estat uns anys prolífics i m’imagín que intensos i complicats.

La Perifèrica té dos motors. Un queda clar des de la mateixa filosofia del nom, que és una declaració de principis i una eina de combat. Els centres no són l’important, ho són els satèl·lits. El que ens apassiona no són els titulars ni els protagonistes, sinó la lletra petita i els secundaris de luxe. Ara, sempre hem tingut vocació de marca i d’estil i hem volgut marcar territori. Una de les característiques que ens defineix és que consideram que el públic és intel·ligent i el tractam com a tal. Ens agrada que hi hagi una televisió d’entreteniment, però nosaltres no hi entram ni volem fer-ne.

Com definiríeu els tipus de documentals que feis?

Quan férem Viatge de paraules alguna gent em va dir que com se m’havia ocorregut fer un documental sobre un diccionari. Es pensaven que era un encàrrec, i no. Mai no són encàrrecs. Són obres que ja haurien d’estar fetes. Hi ha buits que ja haurien d’estar plens des de fa dècades i, com que no hi estan, nosaltres els omplim. Això no vol dir que no tinguis en compte les circumstàncies. Les efemèrides ajuden a tirar projectes endavant. Nosaltres ho vàrem tenir en compte quan férem Fra Juníper, l’home que caminava pel 300è aniversari del naixement d’aquest personatge.

Treballau entre la vocació autoral i l’obligació de cenyir-vos a les circumstàncies.

La Perifèrica és com un taller d’artesania. I tots cometem el pecat de l’autoexplotació. No sabem què són els horaris, aquí, i mai no hem mirat la relació entre els doblers, els esforços i els resultats. Hauríem d’haver tancat la primera setmana, si ho haguéssim mirat amb una perspectiva d’inversor. Tenim clar, però, que som artesans, i no és fàcil ser-ho quan el mercat et demana coses amb urgència. Davant el fast food, nosaltres oferim una línia de confitures: has d’esperar que la fruita sigui madura, l’has de bullir, l’has d’empotar... Sempre hem subsistit just, just. O injust, injust, si vols, perquè no hauríem hagut de passar tanta pena. Així i tot, érem tres quan començàrem, ara la societat mercantil ja som set i, de persones que se senten dels nostres i que nosaltres sentim com a pròpies, n’hi ha 300.

Heu contribuït a crear indústria.

És que nosaltres hem fet els nostres deures. Qui no els fa són les institucions i el capital illenc. Jo estic cansat de dir als hotelers i als que treuen profit de l’illa que s’impliquin en l’audiovisual, que hi posin doblers, que se la juguin. Nosaltres hi posam el fetge, la sang, la feina... Mira que hi he parlat vegades, amb hotelers, per explicar-los projectes i històries: no hi han volgut posar mai ni un duro. I és un error: perquè seria un benefici per a tothom, també per a ells. Ara hem participat en dos llargmetratges, La vida lliure de Marc Recha, que passa a Menorca, i Formentera Lady, de Pau Durà. Participaran en festivals. Això és positiu per a tothom.

Heu fet documentals sobre figures i temes de primer nivell mundial i coneguts fora del país. Pens en l’arquitecte Josep Lluís Sert, el fotògraf Toni Catany, l’arquitecte Antoni Gaudí, l’artista Joan Miró, Juníper Serra... Quin recorregut han tingut tant en l’àmbit estatal com internacional?

Vivim en un món amb un excés tan gran d’informació que tot dura poc. Documentals com els que nosaltres feim s’emeten, desapareixen, al cap d’un temps reapareixen... Nosaltres feim coproduccions amb TVE i TV3. La nostra assignatura pendent és ARTE, però és molt difícil. Hi ha moltes productores que hi presenten projectes. El millor és quan les idees surten de les mateixes cadenes. Després hi ha moments de glòria en què tot conflueix. És el que ens va passar quan presentàrem el projecte sobre Juníper Serra a TVE. N’hi havia un altre sobre Bartolomé de las Casas, però ens triaren a nosaltres perquè feia 300 anys del naixement de Juníper. Després hi ha vegades que tot es fa com no toca. El 2009 vàrem presentar un projecte per fer un documental sobre Toni Catany a TVE i TV3, i el rebutjaren. El 2013, quan Catany va morir, es posaren en contacte amb nosaltres i varen dir que els interessava. El primer que els vaig dir és que s’hauria d’haver fet amb ell viu.

Col·locar un projecte a la televisió pública estatal sovint deu dependre de factors extracinematogràfics.

Les comissions per triar projectes es fan cada tres mesos. S’hi presenten uns 90 projectes i se’n trien cinc o set. Mira si és difícil.

Com heu duit això d’haver de fer equilibris entre la voluntat autoral i la necessitat de cenyir-vos a unes certes condicions i circumstàncies?

Un s’adapta, però procura no tòrcer el coll. Jo em rebel contra les regles del joc. Crec que estan mal plantejades. Les audiències són una presa de pèl. No és vera que el públic sigui beneit o no estigui interessat en temes culturals. Per què els programes bandera d’IB3 han de ser Gent de la mar, Uep! Com anam? i Fred i calent? Són programes que s’han de fer, sí, però per què els programes bandera d’IB3 no poden ser els documentals o programes més creatius, fets amb més poesia? Dins el sector, a mi n’hi ha que em diuen ‘cultureta’. No m’ho prenc com un honor. Al contrari: és un horror. Perquè vol dir que la cultura, aquí, és una anomalia.

Quina importància té IB3 per a la indústria audiovisual del país?

IB3 és un error. Nosaltres volem i necessitam una televisió pública. Perquè ningú mai no xerrarà de nosaltres si no ho feim nosaltres mateixos. L’any 1982, quan vaig tornar de Barcelona, en temps de Gabriel Cañellas, ja vaig demanar que se’n creàs una. Vaig anar a veure Tòfol Soler, que degué fer els números i va veure que no sortien. Però quan al cap dels anys es va crear, es va fer sense definir bé com hauria de ser.

I com hauria de ser?

La programació hauria de començar a les cinc de l’horabaixa i acabar a la 1 h. I es tractaria de fer una tele no convencional. No tenim pressupost per fer tele convencional. Es tractaria de condensar la programació i que fos boníssima. Es tractaria de fer una televisió del coneixement. Que despertàs les ganes de veure-la. No es pot fer una televisió per a tothom. Les televisions públiques no són perquè s’hi emeti Master Chef.

Com ha quedat la indústria de l’audiovisual de les Balears després de la crisi econòmica i el canvi en les formes de consum dels espectadors?

Nosaltres sempre hem viscut en règim clínic, des dels inicis, perquè ningú no creu en la indústria audiovisual, aquí, ni les institucions ni el capital. Sempre ens hem hagut de medicar, però amb la crisi entràrem a la UVI. I no és que nosaltres necessitem els doblers públics i els altres no. Tots els sectors necessiten els doblers públics: l’automobilístic, el turístic... No és només el sector cultural. Com estam ara? Continuam en situació extrema, encara a la UVI. I voldríem poder tornar a planta. Bé, no: el que voldríem és poder sortir de l’hospital, però és molt difícil. Fixa’t que Televisió de Mallorca va tancar el desembre del 2011 i a La Perifèrica se li deuen 73.000 euros. El mateix passa a altres productores i autònoms.