Fa 75 anys, Charlot va aprendre a parlar

BarcelonaA Sunset Boulevard, Billy Wilder va fer un sinistre retrat de les antigues glòries del cinema: les grans cares que van triomfar amb el mut, icones de l'esbojarrada dècada dels 20, que no van poder suportar la revolució que El cantor de jazz va liderar el 1927, quan va proclamar l'arribada del sonor. Wilder va triar una de les estrelles caigudes en l'oblit, Gloria Swanson, per fer una paròdia de si mateixa a través del personatge de Norma Desmond –una actriu grillada que anys enrere havia estat una llegenda. Com Swanson, molts altres noms de la cartellera –Buster Keaton o Lillian Gish, entre d'altres. I Chaplin anava pel camí de patir la mateixa sort. Durant molt de temps, es va aferrar a l'antiga escola. Ben agafat al bombí i al bastó, es va protegir de l'evolució tecnològica. Avui fa 75 anys, es va rendir. O això és el que molts van pensar.

Temps moderns –escrita, dirigida i interpretada pel propi Chaplin– és una pel·lícula sonora, però no té diàlegs. Tan sols s'hi escolten unes quantes paraules que substitueixen els intertítols. Chaplin va saber beneficiar-se dels avantatges que brindava l'àudio, sense defraudar els seus seguidors. L'home més famós del món es podia permetre fer el que li vingués de gust, encara que la resta del planeta funcionés en un altre sentit, i que els Marx ja s'haguessin atrevit a donar paraules a l'slapstick. I així, arribats al número musical –l'escena més mítica de la pel·lícula–, Charlot va cantar en un idioma inventat, en un esperanto que es reia dels diàlegs ampul·losos i grandiloqüents que esgarrapaven la força original de les imatges. Un cop més, va saber riure de tothom. I tothom va riure amb ell.