Charlie Rivel, un gran pallasso però un pobre home

MadridL'home que va néixer el 23 d'abril de 1896 a Cubelles (Garraf) va ser "sempre desconsiderat" amb les dones, fins al punt que a la seva filla li deia "puttana" per sortir amb les seves amigues després de divorciar-se del danès Albert Schumann, el 1970, malgrat que ella va ser la seva "cara blanca", el pallasso "espavilat" que el va ajudar amb la rèplica a l'escenari en els últims deu anys de la seva vida.

Però el seu menyspreu més gran va ser que en el seu testament sols es va referir als seus tres fills homes –Valentín, Carlos i Juan– com si Paulina (Barcelona, 1921) no hagués existit mai, explica el seu nét de 63 anys, Jacques, sense que l'al·ludida hi estigui present. Ell és l'"àngel de la guarda" de la que va ser l'amazona més "glamurosa" del segle passat i amb ella viu des de fa cinc anys a Cubelles, d'on és "molt, molt difícil" de treure-la. Per això, fill i mare s'admiren mútuament per haver "sobreviscut" al viatge que van fer en cotxe per assistir a la inauguració de l'exposició que, a través d'ella, recorre un segle de circ protagonitzat per les famílies Rivel i Schumann.

"Durant la vida he estat acròbata, equilibrista, ballarina, música i amazona. Sóc de la vella escola i, des de molt petita, -va debutar amb 6 anys imitant a Josephine Baker- vaig aprendre a fer de tot del meu pare i de la meva mare (Carmen Bustos)", resumeix l'homenatjada.

Aquesta diminuta dona, d'1,60 metres d'estatura i 48 quilos, diu que, encara que admet que s'ha "encongit" molt "últimament", no oculta els seus 90 anys encara que tot en ella, des de la seva tensa pell a la seva juvenil melena, fa pensar que té, com a mínim, 20 anys menys. "Em cuido", resol coqueta malgrat que acaba de superar una greu pulmonia, que no hi veu gens per un ull i que ha perdut gairebé el 90 per cent d'audició. Li agrada explicar que quan es va incorporar pel seu matrimoni amb Albert al circ dels Schumann, la "troupe" estable europea més prestigiosa dedicada als cavalls, estava tot "molt antiquat".

"Vaig inventar unes acrobàcies i coreografies amb música inspirades en pel·lícules com Gigi o My fair lady i la gent es va tornar boja. Em vestia com una princesa. Vaig refinar-ho tot i que encara ho van criticar dient que allò no era circ, al públic li entusiasmava", rememora feliç. Els Schumann, assegura Paulina, "eren el millor del món i com que no hi havia televisió ni pel·lícules, la gent anava molt al circ. Jo ara ja no sóc important, encara que ho vaig ser molt", presumeix de nou, admirada que els periodistes li estiguin "donant tant la llauna".

Es va retirar a la mort del seu pare, el 1983, i ho va fer contenta perquè ja es cansava molt. "Tinc l'esquena torta d'haver cavalcat tant, encara que això també em va donar bons músculs, que són els que m'aguanten ara" i riu mentre es palpeja orgullosa l'abdomen. En una entrevista posterior, Schumann, que fins als 20 anys va treballar en el circ per dedicar-se després a ajudar els joves en els centres d'acollida i a estudiar psicologia, revela que molts dels atributs de la seva mare es deuen a "l'exigència despòtica" del seu pare -mort el 2001-, que la portava sempre al límit.

"A mi no m'agradava ni ell ni aquell ambient, perquè era molt autoritari", aclareix Jacques, el germà del qual, Benny, es dedica al circ als Estats Units.

Charlie Rivel, assegura, que era d'una generació anterior a la del seu pare "i, per això, més autoritari, però limitat i primari. Les noies per a ell no eren res. Era molt masclista i molt dolent en tots els sentits, pegava als seus fills, i fins i tot a mi, amb el cinturó, encara que va ser un professional d'una gran intel·ligència i talent." ."Els Rivel eren un família estúpida i destructiva, encara que els Schumman tampoc eren gaire intel·ligents. Jo no sóc ni Rivel ni Schumann, sóc Jacques",