Elisabet Casanovas: «'Chavalas' parla de l'amistat femenina des d'un lloc molt normal»

BarcelonaLes sèries Merlí, Benvinguts a la família i especialment Drama van consolidar pas a pas la carrera de l'actriu Elisabet Casanovas (Sabadell, 1994). Després d'un paper a Ardara (2019), ara és una de les protagonistes de Chavalas, el primer llargmetratge de Carol Rodríguez Colás. Casanovas és la Bea, una de les amigues de Cornellà de Llobregat que acompanyen la Marta (interpretada per Vicky Luengo) en el camí de reconciliació al barri.

Com vas construir el personatge de la Bea? 

— Recordo que els personatges de la Bea, la Soraya i la Desi calia que fossin l'acompanyament del personatge principal. Havien de funcionar com a contrast, i alhora havien de ser molt amigues. Ho vam treballar molt en assajos, amb improvisacions de festes i tot de coses que no surten a la pel·lícula. 

Quina feina té el teu personatge? 

— Una feina administrativa. Vol ascendir cada cop més, ha estudiat empresarials. En aquest aspecte sí que tenen alguna cosa en comú la Marta i la Bea, hi ha una ambició per la feina. Però la Bea ho fa sense deixar de viure a Cornellà, encara que agafi el cotxe cada dia per anar a la feina. És el que m'havia imaginat, que agafava el cotxe i tornava. 

¿La teva experiència personal té alguna cosa a veure amb el personatge? 

— En realitat, puc empatitzar amb tots els personatges. Amb el de la Bea tenim en comú que les amistats són molt importants. Però, evidentment, no deixa de ser una persona que no soc jo. Jo soc el canal que l'explica.

Tu ets de Sabadell. Coneixies Cornellà? 

— No. Però tot i no conèixer Cornellà com la Carol i la Marina Rodríguez, la directora i la guionista, hi havia alguna cosa essencial que podia reconèixer molt bé: el funcionament d'un barri o d'un lloc on tothom es coneix. Sempre dic que soc de Sabadell perquè la meva família hi viu, però en realitat he viscut en un poble i els amics els tinc a Cerdanyola del Vallès... Aleshores, no considero que sigui exclusivament de Sabadell. Tot i això, aquests tres llocs tenen aquesta cosa que tothom es coneix... La diferència és que no he rebut cap tipus d'estigma per ser d'un lloc, com sí que li passa a la Marta a la pel·lícula. Em sembla molt fort que encara passi i encara hi hagi classisme. 

Chavalas transmet la sensació que la consciència de classe, en el cas de les dones, és menys pel·liculera que en els homes, que els homes tendim més a exhibir que som classe obrera. 

— Pot ser. A mi la pel·lícula m'agrada per això, perquè es parla de l'amistat femenina des d'un lloc molt normal, que no se centra en la competència entre les amigues. S'explica una amistat molt real, molt natural, i no hi ha cap intervenció masculina que provoqui un gir de guió. Elles simplement són amigues i tenen una crisi. Per això vaig empatitzar tant amb la pel·lícula quan vaig llegir-ne el guió, perquè vaig pensar: "Aquestes amigues són com les meves, i es relacionen com em relaciono jo amb les meves amigues". 

Sense competitivitat. 

— Exacte, zero.  

T'agrada també que tant la directora com la guionista no estigmatitzin el barri?

— Seria impossible que elles dues estigmatitzessin el barri. Un estigma es produeix quan hi ha ignorància. I elles, simplement, parlen d'elles i d'una realitat que coneixen. Evidentment que se'n riuen de la gent que es pensa que a la perifèria només hi ha violència, i evidentment que fugen d'exotismes, perquè per a elles és la seva realitat. 

Quins projectes tens ara?

— Acabem d'estrenar al Teatre Romea Carrer Robadors, l'adaptació de la novel·la de Mathias Enard. Dirigida per Julio Manrique, la vam estrenar al Festival Grec al juliol. Ara serem al Romea fins al 19 de setembre. 

Quan es va estrenar Carrer Robadors, es va generar un debat sobre la representació dels personatges africans. Com ho heu entomat des de dins? 

— A mi personalment no em va venir de nou que es generés enrenou sobre el fet que el personatge protagonista no fos marroquí. En el fons tots érem conscients que podia passar. El que passa és que el Julio va apostar per explicar una història concreta, per un repartiment meitat i meitat i per un protagonista provinent d'una família catalana d'origen. Crec que està molt bé que surtin certs debats al voltant d'això, i em sembla necessari. Això no treu la feina que hem fet tota la companyia per explicar aquesta història que artísticament ha sigut molt cuidada i en què els actors d'origen àrab han tingut molta veu durant tot el procés. 

¿La teva generació, en general, és més sensible a aquests temes de representació? 

— Tu creus que som més sensibles? 

Quan va passar això de Carrer Robadors, com havia passat abans amb Àngels a Amèrica, les veus més interessants sempre eren les més joves. Potser perquè heu crescut en un ambient molt més divers que els altres. 

— No m'atreveixo a parlar per una generació sencera. Crec que no és que siguem més sensibles; a mi almenys m'agrada pensar que apostem per una cultura plural i lliure i per a tothom. 

A part de Carrer Robadors, tens algun projecte televisiu o cinematogràfic?

— El 29 de setembre s'estrena a Netflix una pel·lícula que vam rodar l'any passat: Fuimos canciones, amb María Valverde de protagonista.