Chema Madoz, el ‘germà’ fotògraf de Joan Brossa

BarcelonaL’artista portuguesa Helena Almeida (1934-2018) va dir d’ella mateixa que havia sigut una model tota la vida: va posar per al seu pare, que era escultor, i més endavant va fer d’ella mateixa la protagonista de les seves fotografies. Si el fotògraf Chema Madoz (Madrid, 1958), conegut pels seus muntatges amb objectes amb un aire surrealista, hagués de donar un Nobel de la fotografia el donaria a Almeida, a qui considera “un referent”. Ara la Fundació Foto Colectania ha reunit l’obra de tots dos en una exposició amb la qual celebra el vintè aniversari i que estarà oberta fins al 18 de setembre.

La raó per la qual han triat Almeida i Madoz és perquè van ser els dos primers artistes de la col·lecció, i per l’entesa fantàstica que han tingut amb ells. “Són l’exemple més clar de la complicitat que hi ha hagut entre els artistes i el projecte de Foto Colectania”, afirma el president de la fundació, Mario Rotllant. El títol de la mostra, Helena Almeida / Chema Madoz. Dissenys habitats, és un homenatge a Almeida perquè va titular com a Dissenys habitats el primer treball en què va fer servir la fotografia. També vol evocar els processos creatius dels artistes. “El títol també és una referència a l’accepció renaixentista del disseny, és a dir, no és només els esbossos en un paper, sinó el procés mental per traslladar la imaginació i la creativitat de l’artista a l’obra”, afirma Pepe Font de Mora, el director de Foto Colectania i comissari de la mostra. “És un exercici fascinant en el qual Almeida i Madoz són mestres indiscutibles”, subratlla.

Helena Almeida i Chema Madoz són dos fotògrafs molt diferents, però els agermana el seu perfeccionisme i com juguen amb la realitat i la representació. També van estar units durant un temps per la figura humana, però Madoz va deixar d'immortalitzar personatges quan corria el risc d’haver descobert una fórmula, i va convertir treballar només amb objectes en un “desafiament” estimulant creativament, com diu ell mateix. “Em vaig plantejar que amb els objectes havia de treure alguna cosa que per a mi pogués suposar una comprensió més gran de la realitat. Vaig tenir la confiança que la gent també trobaria aquest valor afegit, i al començament treballava amb un marge molt limitat, només amb els objectes que tenia a casa”, diu l’artista, que després d’un temps es va adonar que aquella nova manera de treballar li obria moltes més possibilitats de les que s’hauria pogut imaginar.

A Chema Madoz li fa molta il·lusió exposar conjuntament amb Helena Almeida. “D’una manera o d’una altra sempre he seguit el seu treball. No crec que hi hagi un fil conductor evident que permeti crear un vincle directe entre tots dos, però sí que hi ha notes, punts, que d’alguna manera ens permeten establir una certa relació”, explica. El recorregut comença amb les fotografies d’Almeida, en què es pot observar la presència omnipresent del seu cos i la relació estreta que hi ha entre la fotografia, la pintura i el dibuix en la seva obra, com als esbossos d’O perdâo, on l’artista va pintar damunt la imatge del seu rostre fins a gairebé fer-lo desaparèixer.

El dibuix és també present en la part dedicada a Chema Madoz: ja es poden veure alguns dels quaderns d’esbossos i alguns dels objectes que apareixen a les fotografies, com un ganivet embenat, un altre amb la fulla mil·limetrada com si fos un regle i un pal de billar amb una mira telescòpica que el fa semblar un rifle de caça d’alta precisió. La presència d’aquests dibuixos i aquests objectes és extraordinària, ja que a Madoz no li agrada gaire incloure’ls en les seves exposicions. “El que m’interessa és la representació, més que l’objecte en si, perquè la reproducció és més ambigua i suposa una reelaboració de la realitat”, adverteix l’artista.

Les imatges de Chema Madoz són molt precises. A l’exposició es pot veure una taca d’aigua damunt una taula feta amb un fil, un collaret de gotes d’aigua, un desguàs enmig d’un tros de terra desèrtic i el motlle de fusta d'un peu al qual li han sortit arrels. Però el que és important són l’enginy i la ironia: en una de les imatges més conegudes hi ha una escala de fusta arrepenjada damunt un mirall, per la qual cosa sembla que s’hi pugui baixar. També es pot pensar que dins el mirall hi ha un altre món misteriós ple de sorpreses. “Aquesta imatge va aparèixer quan estava a punt de creuar un semàfor i vaig veure com, a l’altra banda del carrer, un treballador col·locava l’escala damunt el vidre d’un aparador. L’escala s’hi va reflectir i, per art de màgia, va aparèixer dins l’aparador”, diu Madoz.

És inevitable recordar la sorpresa que li va suposar a Madoz descobrir l’obra de Joan Brossa i la relació que van tenir. “Quan vaig començar a treballar amb els objectes se’m va obrir la mirada, vaig ser conscient que se m’obrien moltes possibilitats. I en la meva estupidesa em vaig pensar que estava fent una feina única, i amb el pas del temps vaig conèixer la feina dels surrealistes i els treballs de Joan Brossa en una exposició a Madrid”, recorda Madoz. A Brossa també li va agradar molt la seva feina i li va confessar que després de dècades havia trobat un “germà”. “Potser jo m’embolico més en el que és poètic i la seva mirada és més rebel contra l’Església i l’exèrcit, que havien marcat la seva vida, però hi ha una relació clara”, diu. Malgrat tot, a Madoz no li agraden les etiquetes, i defensa que el seu treball és més “ambigu” que els dels surrealistes i el seu afany d’anar “del que és més petit a l’universal”, conclou l'artista.