Com mostrar de manera festiva el desig i la sexualitat lèsbics

Hi ha poc a retreure a una pel·lícula tan honesta com Dos chicas a la fuga, que assumeix des del seu inici –una gràfica i còmica escena de sexe lèsbic– la seva naturalesa de proposta lúdica, gamberra i explícitament queer escrita a quatre mans per Ethan Coen i la seva dona, Tricia Cooke, muntadora de bona part de les pel·lícules que Ethan va dirigir amb el seu germà Joel. Cooke va editar El gran Lebowski, el film dels Coen més proper a aquesta pel·lícula: en tots dos casos, un lleuger fil narratiu amb ecos de ficció criminal és l'excusa per embastar una successió de situacions rocambolesques i de personatges secundaris delirants.

Tot i que el cinema dels Coen hi és molt present, és la visió personal de Cooke, una creadora obertament bisexual, el que domina en una ficció que homenatja el cinema de sèrie B dels seixanta i, en particular, les pel·lícules sexploitation de Russ Meyer o Doris Wishman. És en el diàleg amb aquesta tradició fílmica, en l'apropiació en clau queer dels seus codis, on Dos chicas a la fuga s'erigeix en una ficció insòlita a l'hora de mostrar sense pudor i de manera absolutament festiva el desig i la sexualitat lèsbics. Potser l'afer entre la descarada Jamie (Margaret Qualley, desbordant) i la seva amiga, la tímida Marian, no acabi de funcionar, però és difícil no entregar-se a una pel·lícula que conté escenes que semblen sortides de l'imaginari eròtic sàfic, com aquella en què les jugadores d'un equip de futbol femení s'enrotllen alegrement les unes amb les altres.