Chicuelo: “Jo era més de Camarón que de La Banda Trapera del Río”

Barcelona“Potser el desembre serà millor que l’agost, però l’any ha sigut fatal per al tema artístic, musical i cultural. Fatal”. La frase és de Juan Gómez, Chicuelo (Cornellà de Llobregat, 1968). Però la pandèmia no atura aquest guitarrista flamenc, un dels grans tresors musicals del país. Aquest diumenge estrena el projecte Caminos al Teatre Coliseum de Barcelona, al concert de cloenda del Festival Mas i Mas.

A finals de gener del 2020, Marco Mezquida i tu vau rebre el Premi Ciutat de Barcelona pel disc No hay dos sin tres... i poc després va arribar la pandèmia.

— No crec que fos un auguri del desastre, però quina mala sort, perquè l’any pintava molt bé. Teníem un munt de feina a Espanya, a Europa i fins i tot a Nova York i a Sud-amèrica... i tot es va esvair.

I ara sorprens amb l’espectacle Caminos, amb el Taller de Músics.

— Em venia de gust fer una cosa nova, per a mi però també per a la música, perquè una formació amb violoncel, bateria, ball i guitarra no crec haver-ne vist mai cap. I això ja convida a pensar que el que passi soni diferent. Millor o pitjor, això quedarà a criteri del públic, però almenys serà diferent.

Què t’atreia d’aquesta formació?

— D’ells m'atreia que són grandíssims músics tots, i això fa que tot sigui molt més fàcil. M’atreia el repte de compartir espai amb el violoncel·lista Martín Méndez i tocar amb ell per alegrías; de tocar per bulerías amb el bateria David Gómez... I després hi ha la Karen Lugo, una artista increïble que pot ballar el so d’una mosca. Tots són grandíssims músics i tenim ganes d’oferir alguna cosa sense cap més pretensió que ser feliços.

Quina mena de repertori fareu?

— Una mica de tot. La base són ritmes de flamenc, però amb parts molt lliures. Hi ha uns tangos de Màlaga però els comencem amb una divisió del temps molt més lent, com si fos del món clàssic. Fem un homenatge a Django Reinhardt, però portant-lo cap a mi perquè no puc deixar de ser qui soc mai, ni pretenc tocar el que ell tocava. També faig una granaína amb la Karen, un torcebraç de guitarra i ball molt bonic i elegant. Hi ha uns tanguillos i una cançó de bressol. I acabem amb un zapateado que es titula Caminos, com l’espectacle.

Durant l’entrevista ens acompanya un equip de rodatge...

— És cosa del Luis Gibert, que ens ha proposat fer-ne un documental. Havia de ser sobre la preparació del concert, però vam començar a parlar i la cosa s’ha anat fent més gran.

I hi expliques gaires coses, sobre els teus inicis?

— Per sort més que per una altra cosa jo ja tinc uns anys, una experiència i una carrera al darrere, i plasmar en un documental tot el que he fet seria molt pesat. Així que en fem un resum, però sí, hem anat on vaig començar, que és casa meva, amb el meu germà. Després amb la primera persona que em posa la mà a la guitarra, el mestre Casimiro González, que avui és lutier. D’aquí saltem al Tablao de Carmen, que és on vaig començar a tocar amb artistes com Sara Baras, Eva Yerbabuena, Joaquín Grillo i Belén Maya. Totes les que avui són figures de la dansa van passar per allà i jo vaig acompanyar-les. Després apareix a la meva vida Mayte Martín, i això va marcar un abans i un després.

I eres molt jove, tenies 25 anys.

— Sí, però el primer disc de la Mayte, Muy frágil (1994), el vam fer quan ja portàvem un temps tocant junts. Amb ella tot era molt fàcil. Va ser una connexió instantània. I al documental també hi ha el Taller de Músics, i arribarà el moment en què apareixerà Marco Mezquida, amb qui porto tres o quatre anys fent coses molt boniques, treballant molt, gravant i sent molt feliç.

Li veus més recorregut, al projecte amb el Marco?

— No hi veig final. Amb ell hi ha una connexió especial, molt especial, en tots els sentits, en el musical i en el personal.

Òbviament, Cornellà apareix al documental, oi?

— Sí, i tant. Hem anat a la Torre de la Miranda, a Sant Ildefons, un lloc al qual vaig dedicar un tema al segon disc. És on m'he criat, he jugat i m’he educat.

De Sant Ildefons era La Banda Trapera del Río. Hi vas tenir contacte?

— La Banda Trapera és més de la generació del meu germà Pepe, que és cinc anys més gran que jo. A més, jo era més de Camarón, del Tío Borrico, de la Niña de los Peines... 

La teva generació se situa entre La Banda Trapera i Estopa, uns altres il·lustres de Cornellà.

— Sí, però els Estopa no els conec personalment, ni hem coincidit. Amb Jordi Évole, que és més de la meva quinta, sí que tenim contacte i una amistat, però amb Estopa no.