'Chocolate', la llegenda continua

Tomeu Canyelles, amb el seu llibre titulat Ahir enterràrem un nin a Ciutat, rescatà de l’oblit José Esteves de la Concepción Chocolate. Dues edicions, la segona revisada, confirmen que encara hi ha molta gent que recorda aquell nin de tretze anys que un dia, com un espontani a una plaça de toros, va pujar a l’escenari del Selva Rock i de cop i volta es va convertir en llegenda. Poc temps després el trobaren mort, sota la murada, a baix de la Seu. “Mort misteriosa d’un al·lot” deia un dels titulars del diari, a primera plana. De sobredosi, deia la versió oficial de la policia. És a l’adjectiu on Rafel Gallego ha clavat el seu acorador dramatúrgic, amb la manifesta intenció, o no, de desvelar el misteri, mitjançant una sèrie d’entrevistes que una periodista fa a quatre personatges que conegueren de prop el personatge. El Rubio, el seu amic, el seu germà, amb qui va viure bona part de les seves peripècies. Una activista amb qui va coincidir quan un grup d’ecologistes, àcrates, hippies, artistes, comunistes… varen salvar l’illa de la Dragonera dels especuladors. Un capellà a qui primer li havien dit que havia estat un marine nord-americà i, posteriorment, un home, molt drogat, li havia confessat que ell havia estat qui havia mort Chocolate, és el tercer testimoni. El quart, un músic que havia actuat al Selva Rock, allà on es va donar a conèixer, tot i que ja formava part de la tribu de Deià, amb els Kevin Ayers, Joan Bibiloni o l’artista Mati Klarwein, entre molts d’altres. 

Amb aquests elements i qualcun més, Gallego ha plantejat una història que deambula entre el documental i el thriller, amb Joan Carles Bellviure, Toni Gomila i Lluqui Herrero, interpretant tots els personatges de l’obra, inclòs el protagonista. Sota la subtil batuta de Rafel Duran aquesta història, produïda per Offline Producciones, ha passat del paper a l’entarimat del Teatre Xesc Forteza, amb el pati de butaques ple de gom a gom, del qual ben segur que ningú n’ha sortit gens decebut. Això sí, segurament amb no poques preguntes al sarró, per una mort amb molts punts i racons obscurs per aclarir. L’escenari, pràcticament buit, cinc cadires, una escala i una pantalla rodona on es van succeint les imatges que, de manera molt eficaç, van contextualitzant alguns dels moments que va viure el protagonista i que donen suport i consistència a la història. Mentrestant, els tres actors es van transformant i passen de ser els personatges principals a alguns secundaris, amb una fluïdesa i claredat que mai no crea cap dubte, ni de qui són ni en quin moment es troben. Tot i que l’estructura està completament oberta, mentre es va succeint i alternant els diferents episodis sense cap ordre cronològic, mai no es confonen ni trepitgen. Per una altra banda, no cal dir que Bellviure, Gomila i Herrero broden i fan absolutament creïbles totes i cadascuna de les seves intervencions, sense cap necessitat de semblar-se ni gens ni mica als diferents personatges que interpreten, sense ni tan sols canviar el seu vestuari. Una gorra, una bufanda i una jaqueta vaquera són tots els estris que utilitzen per a una interpretació impecable. Encara que impecable és tot, la història, la interpretació, la dramatúrgia… Però sobretot, el que queda clar, tal com es va dir de Kobe Bryant, és que “Els herois venen i van, però les llegendes són per a sempre”.