Chopin/Shakespeare

Teatre Principal.- Concert extraordinari del 40è aniversari del Festival Chopin a càrrec del pianista sud-coreà Seong-Jin Cho. Extraordinari és un bon llinatge per a un altre nen prodigi que arriba amb el distintiu de guanyador del Concurs Internacional Fréderic Chopin de Varsòvia, que no és poca cosa, perquè entre molts d’altres de gran renom, un dels guardonats que figuren en lletres de motlle al seu il·lustre escandall va ser ni més ni menys que Maurizio Pollini. No és un premi qualsevol i acompanya tots els que l’han aconseguit com una senya d’identitat, com l’inici d’una carrera que marca fites que no s’assoleixen sense una immensa dosi de talent i de feina. Amb un cop d’ull al currículum de Seong-Jin Cho, queda clar que el pes de la púrpura chopiniana ha esdevingut lleugera fins a convertir-se en una segona pell. La seva naturalitat davant l’instrument, que de ben segur anirà creixent encara més, resulta aclaparadora i produeix la sensació d’estar davant un candidat a peanya. Per una altra banda, la selecció de peces tampoc no és gratuïta ni destinada a exhibir les virtuoses qualitats pianístiques com a espectacle en si mateixes. El programa sembla un políptic amb la sonata com a leit motiv, que es va iniciar amb l’ Humoresca en si bemoll de Schuman, que esbossa els trets fonamentals de la composició. Una peça d’una escriptura densa i alhora equilibrada, amb la qual Seong-Jin va exhibir una bona part de la seva tècnica, tan depurada com eficaç. Va continuar amb dos Scherzos dels quatre que va compondre Fréderic Chopin traient-los del seu hàbitat natural, que era on els havia col·locat Beethoven. Intensitat podria ser la característica de la lectura que en va fer el solista, molt dins l’estil Pogorelich. Per a la segona part, com era lògic amb el camí que havia traçat, arribaren les sonates. La primera, la número 1, d’Alban Berg, amb una interpretació farcida de passió, amb vehemència controlada i una inabastable exhibició de textures cap a la fuga final. Per finalitzar, la Sonata en si menor, de Franz Liszt, la que va posar punt final a la sonata romàntica, amb els quatre elements tradicionals, allegro, adagio, scherzo i finale difuminats en un sol moviment. La culminació d’un autèntic espectacle que va arrodonir amb el Nocturn pòstum, en do sostingut menor com a bis.

Teatre Principal.- Diuen que arribar a una taula per menjar amb una dosi extra de fam fa que tot ho trobis molt millor. Per això, amb la síndrome d’abstinència teatral que hem patit, tornar a veure el Ricardo III dels Kamikaze, sota la batuta de Miguel del Arco, amb Israel Elejalde de gran protagonista, semblava un bon test per esbrinar si amb el teatre passava el mateix. Val a dir que Miguel del Arco em sembla un dels directors més interessants de la seva generació, des de Veraneantes, de Gorki, i La violación de Lucrecia, amb Núria Espert com a única protagonista. I… tantes i tantes. Ricardo III, la primera gran tragèdia de Shakespeare, com la majoria de les obres del bard, permet infinites lectures, per la senzilla raó que la condició humana vessa intemporalitat i ningú com ell ho ha sabut transmetre millor des d’un escenari. No cal dir que és un repte, honor i habitualment glòria per a tots aquells actors que han tingut la sort i el talent d’exhibir el maligne gep del protagonista. Israel Elejalde tampoc no és una excepció i fa del darrer Gloucester que va regnar a Anglaterra una altra creació per emmarcar. Afegir-hi una porció d’humor dins un entrepà de paròdia contemporània té un perill evident. Com amb tantes altres coses, diu sempre un amic, el secret és la dosi i Del Arco no ha tingut mesura amb la sal gruixuda i, a moments, allargant innecessàriament les gràcies, el conjunt perd consistència. Tot i això, teatre de gran nivell, que amb les situacions més shakespearianes aconsegueix la màxima intensitat, els personatges transmeten la tragèdia del seu dissortat destí i un altre cop al final de l’obra al protagonista ningú no li canvia un cavall per un regne que ja no és seu.