Christina Rosenvinge: "La cosa 'petarda' i la política haurien d'anar més de bracet"
Música
BarcelonaDes que va publicar el disc Un hombre rubio (2018), Christina Rosenvinge (Madrid, 1964) ha multiplicat l'activitat en diversos camps artístics. Va publicar un interessant llibre de memòries, Debut. Cuadernos y canciones (2019); va protagonitzar Karen (2021), la pel·lícula de María Pérez Sanz sobre l'escriptora danesa Karen Blixen, i va tirar endavant un espectacle teatral sobre la poeta Safo de Lesbos que va tenir un apèndix discogràfic, Los versos sáficos, publicat el 2023. Rosenvinge actua el divendres 24 de maig a la Torre d'en Nadal de Vilassar de Mar, dins la programació del Festival Floral que impulsa Judit Neddermann.
Què et va semblar quan Judit Neddermann et va proposar actuar al Festival Floral, on tots els concerts són de dones?
— Em va semblar fantàstic. Crec que calen iniciatives d'aquesta mena. Espero que en algun moment deixin de fer falta, però encara calen, sí.
Com serà el concert? Tindrà res a veure amb l’espectacle Los versos sáficos?
— No, és molt diferent. Hi porto un altre format, molt petit: només l’Amaia Miranda i jo. Es tracta de fer una cosa molt diferent que posi en valor l'esquelet de les cançons i sobretot les lletres, que el que queda quan treus els arranjaments funcioni i tingui un valor per si mateix. D'altra banda, fer-ho així té una cosa molt bona: la gent no està esperant que els aclaparis sonorament, i aquest format íntim et permet tocar cançons que normalment o no es toquen o passen desapercebudes.
Com et relaciones amb un repertori que moltes vegades no ha estat l'habitual als teus concerts?
— Bé, és tot un tema, això. L'altre dia en parlava amb algú, a propòsit del que estem preparant per a un disc nou. Em deia que fes el que volgués. Però la cosa no va així. En cap moment som lliures de fer el que volem realment. Quan compons hi ha una intenció sostenible i depens de les condicions materials: compons el que creus que podràs tocar. Si per a una cançó et cal portar una secció de corda a l'escenari, doncs potser no compons aquesta part perquè no es podrà tocar mai així. Per tant, estàs limitat. Durant molt de temps, quan volíem tocar a festivals, fèiem cançons que poguessin sonar en un festival. I en el meu cas també ha passat que he fet molta música intimista perquè componia a casa sense poder fer soroll. Això em portava a fer música intimista que després havia de fer créixer d'alguna manera en directe. En qualsevol cas, per a aquest concert he triat cançons que no toco gairebé mai i altres cançons que, tot i ser cançons de banda, sonen molt bé en aquest format més nu.
La teva naturalesa de cantautora rock juga a favor de les cançons. No ha de ser tan complicat despullar-les.
— Bé, hi ha cançons del disc Un hombre rubio que són difícils de tocar sense bateria o sense banda. I també n'hi ha que tenen bases electròniques que si les treus és molt difícil tocar-les.
Contra la épica, una de les cançons que vas incloure al disc de Los versos sáficos, és una incursió en el techno-pop, una via que no havies explorat últimament.
— Sí, de fet la firmo amb la bateria i la teclista de la banda [Xerach Peñate i Irene Novoa], perquè vaig fer una línia de baix i una melodia, però era fonamental tot el tema de programació, que no és la meva especialitat. I elles hi van aportar canvis estructurals que van ser molt importants.
Això de "contra l'èpica" té fins i tot un contingut polític, no?
— Sí, i en té més ara. Tot i que és una cançó que està feta abans del 7 d'octubre [l'atac de Hamàs a Israel i el posterior bombardeig israelià a Gaza], tot plegat ja estava en l'aire. Safo té un poema pacifista, un fragment, de fet, en què diu que, per als homes, són bells els batallons de soldats, una esquadra de naus, un exèrcit a cavall; i per a ella l'únic que és bell és el que una estima. Per tant, no pot haver-hi bellesa en la destrucció. Està parlant contra l'èpica grega del guerrer. I la cançó és una mena de malabarisme: intentar fer una cançó festiva que pugui sonar a l'Orgull, que fos alhora petarda i política. La cosa petarda i la política haurien d'anar més de bracet.
L'obra de Safo de Lesbos, la primera poeta d'Occident, va quedar silenciada durant molts segles. Creus que el cristianisme va contribuir de manera conscient a marginar-la?
— Hi va contribuir decididament. Els textos de Safo no ens van arribar per diversos motius, i un és que una part es van cremar perquè eren considerats immorals. Safo tenia una obra extensíssima, i va ser una poeta molt influent entre els clàssics. La seva obra ens podia haver arribat completa, com ha passat amb l'Odissea o la Ilíada, però, un cop triomfa el cristianisme, una dona que lloava Afrodita, la deessa de l'amor i el desig, i que celebrava la sexualitat entre les dones, resultava massa subversiva. Però no només va ser una qüestió moral, també hi havia una qüestió masclista, i la van convertir en un personatge paròdic.
Fa uns mesos explicaves a Muzikalia que no havies tocat mai tant com en els últims cinc anys. No n'era conscient...
— Sí. És que abans no havia tocat tant com altra gent. El fet d'haver tingut dos fills i viure un temps fora d'Espanya hi ha contribuït, però no és només per la maternitat, sinó també pel fet de no estar dins de l'estructura de la indústria musical, de no ser una artista més arquetípica. He fet discos que han tingut gires ridícules. No he tocat tant ni m'han tingut tan present, els promotors. Això també té el seu costat bo. Hi ha molts companys que porten tants anys com jo i que estan molt cremats, perquè estan esgotats, perquè ja no estan igual de motivats. En canvi, jo sempre tinc la sensació d'estar començant. És a dir, no he arribat a esgotar-me perquè no he arribat a treballar tant. Tant de bo hagués tingut oportunitat de fer 80 concerts cada any.
Dius que tens la sensació d'estar començant de nou, i has comentat que estàs preparant un disc. Tens cap previsió de publicació?
— No, no. Els discos hi són quan hi són. No em poso cap termini. Ara com ara estic component en diverses línies paral·leles i no acabo de trobar el disc. Però mentrestant vaig acumulant cançons.
L'espectacle teatral sobre Safo el vas fer amb la direcció escènica de Marta Pazos, que també ha treballat en les òperes de Raquel García-Tomás, Je suis narcissiste i Alexina B. Com valores la seva feina?
— Marta Pazos aporta una cosa meravellosa: una visió estètica poderosíssima. A més, cada feina que fa forma part d'un tot que és coherent en si mateix. És admirable. Aplega la potència de les arts visuals amb el teatre d'una manera molt contemporània i bella. I parlo de bellesa com una revolució perquè crec que últimament no pensem en la bellesa com la primera i fonamental virtut que ha d'estar present en tot allò que fem. Gairebé sempre pensem més en el significat o en la potència emocional que en la bellesa. Per tant, em sembla que el que fa la Marta és molt valent, i amb tot aquest desplegament cromàtic que fa.
¿No parem tanta atenció a la forma, al com, perquè ens hem concentrat sobretot en el tema i en el què?
— Exacte. A més a més, preval la idea que perquè alguna cosa es consideri profunda i carregada de significat ha d'estar pràcticament en blanc i negre. Jo soc la primera que estic afectada per això. No tinc una bona relació amb el color perquè és un llenguatge complicadíssim que cal comprendre. Bé, la cosa visual tampoc no és el meu món, però, intuïtivament, quan trio la roba per tocar acabo vestida de blanc i negre. És on considero que es reflecteix la meva personalitat, com la Patti Smith.
I a les cançons creus que el tema s'ha menjat la melodia?
— Totalment. Això és una qüestió molt curiosa. Me'n vaig adonar quan vaig escriure l'assaig La palabra exacta [inclòs al llibre Debut. Cuadernos y canciones]. Hi vaig pensar moltíssim, i continua sent vigent. Realment, la melodia, la bellesa de la melodia, la potència de la melodia, va assolir la màxima esplendor als anys 70, als 80 a tot estirar, però als 90 pràcticament ja no hi ha melodia. I en les músiques més populars, el rap, el reggaeton i també el techno, la melodia és mínima, pràcticament desapareix. Se substitueix per la potència del ritme i la rima. Potser és per això que es pensa que la càrrega literària no pot anar de bracet amb la melodia. Tanmateix, també és veritat que en les cançons de Bob Dylan les melodies són mínimes; molt bones, però mínimes. I al contrari: amb els Beach Boys, la lletra pot ser la bajanada més gran d'aquest món i la cançó una meravella, perquè la clau no és el que digui la lletra, sinó el que transmeti la melodia. Si la melodia està comunicant malenconia, per exemple, tant és que la frase sigui una bajanada.