Christina Rosenvinge evoca la Karen Blixen "real" al D'A

BarcelonaPrimera revelació d'aquesta edició del D'A. Presentada divendres en Un Impulso Colectivo, la secció més inquieta del festival, Karen marca distàncies amb els temes habituals del cinema d'autor espanyol per acostar-se a la figura de l'escriptora danesa Karen Blixen, que publicaria les seves obres sota el pseudònim d'Isak Dinesen. La pel·lícula representa el retorn al cinema de la cantant Christina Rosenvinge, un retorn amb regust a debut, ja que ella mateixa reconeix que en els seus papers anteriors, secundaris i llunyans –Todo es mentira, del 1994, i La pistola de mi hermano, del 1997–, s'interpretava “bàsicament a ella mateixa”.

En la presentació del film al teatre del CCCB, Rosenvinge va admetre clarament que el cinema no entrava en els seus plans a aquestes altures de la seva carrera però que, “molt intel·ligentment”, la directora María Pérez Sanz va proposar-li primer escriure la banda sonora. “Tenia tots els motius per dir-li que no: estava enmig d'una gira, escrivint un llibre... A més, la proposta era suïcida: l'autora d'una de les novel·les més importants del segle XX, ja interpretada al cinema per Meryl Streep... Però és impossible dir que no a una pel·lícula indie i a l'ímpetu de la María”.

Karen, que es pot repescar aquest diumenge al D'A, es fixa en el període més emblemàtic de la vida de Blixen, el que recreava Memòries d'Àfrica, l'oscaritzada adaptació del llibre homònim sobre l'estada a Nairobi de l'autora al capdavant d'una plantació de cafè. Però Pérez Sanz s'allunya del romanticisme i l'èpica de Sidney Pollack i prefereix despullar el retrat de Blixen d'elements novel·lescos per concentrar-se en la seva relació amb Farah, el capatàs de la plantació. “En l'origen del projecte no hi ha el meu interès per Blixen, sinó per explicar una història de colons africans en un paisatge, la sabana extremenya, que per a mi sempre ha tingut reminiscències africanes”, diu la directora, que va arribar a Blixen per suggerència del seu pare. “No coneixia gaire la seva obra i Memòries d'Àfrica no és que sigui un dels meus referents, però m'agradava que fos un personatge conegut, perquè això em permetia prescindir de dades biogràfiques i centrar-me en el que jo volia, que era fer un petit drama domèstic. Més que un relat és un retrat d'un moment concret de la seva vida, un període fosc i difús de ruïna i malaltia. Però crec que ens acostem a l'experiència real de Blixen molt més que el film de Pollack".

Una vaixella en comú

La càmera de Karen –manegada pel també director Ion de Sosa– es plega a la presència gràcil, descarnada i fascinant de Rosenvinge. Veient la pel·lícula no s'entén com el cinema espanyol ha pogut deixar escapar tants anys aquesta actriu tan natural i poderosa. Tot i les reticència inicials de la cantant, aviat va quedar clar que era l'única actriu que podia fer de Blixen. I no només pel seu origen danès, sinó per certs detalls personals: “Jo també vinc d'una família viatgera i d'una classe social concreta –explica la cantant–. A més, el meu avi i el germà de Blixen eren amics. Tot i tenir certs conflictes amb la meva herència danesa, conec moltes coses del món del personatge. De fet, la vaixella que hi havia a la casa de Blixen és igual que la meva”. Sobre l'ambigua relació entre Blixen i Farah, el seu criat i mà dreta però també amic i confessor, Rosenvinge apunta que “el seu vincle va més enllà de la jerarquia" i que "tenen una relació de dependència” en la qual “ell la protegeix a ella i ella també a ell”. “Però això ho feia també a Dinamarca, era una dona molt complexa i plena de contradiccions”, assenyala.