Christine Angot: “A les víctimes d'incest se'ns continua humiliant a les xarxes”

PalmaDes del seu primer llibre el 1999, L'inceste, l'escriptora francesa Christine Angot (Châteauroux, 1959) ha dedicat una part important de la seva obra literària a examinar els abusos sexuals que el seu pare va infligir-li des dels 13 anys. El tema reapareix en el seu primer documental, Una familia, que s'estrena aquest divendres a Filmin. Al documental, Angot demana explicacions a la seva madrastra i també s'encara amb el seu exmarit i la seva pròpia mare, testimonis silenciosos de l'incest. Una pel·lícula incòmoda i descarnada amb què la directora passa comptes amb una societat que primer va silenciar els abusos i després, quan ella va trencar el silenci, la va atacar i acusar de mentidera.

Sempre havia abordat la qüestió dels abusos a través de les novel·les. Què l’ha portat ara a fer-ho a través del cinema?

— Estava corregint El viatge per l’est (Anagrama, 2022) quan em van dir que havia de fer una sèrie de firmes en llibreries. I la primera era a Estrasburg, la ciutat on havia viscut el meu pare, que ja és mort, però encara hi viuen la seva dona i els seus fills. I vaig decidir emportar-me una càmera. No tenia intenció de veure la meva madrastra o els seus fills, sinó de visitar el Consell Europeu, la institució on treballava el meu pare, i diversos llocs de la ciutat que feia anys que no visitava. No hi havia cap projecte pensat, només un desig: que a través de la càmera tothom pogués veure el mateix que jo.

Finalment sí que va visitar la seva madrastra. La seqüència en què vostè s’hi enfronta i entra a casa seva és d’una gran tensió i violència. Com es va sentir després al veure les imatges?

— La violència existeix abans de trucar a la porta, i és el rebuig que sempre he patit en aquella casa, on mai han volgut parlar dels abusos del meu pare ni han contestat a les trucades que jo feia cada dos o tres anys. Aquesta és, doncs, la primera violència que es produeix, la de la família que no té cap consideració per la víctima de l'incest i el que ella ha de dir al respecte. Però quan jo dic “Hola, soc la Christine” i la porta s'obre, és una gran sorpresa per a mi, un moment meravellós. Pensa que l'incest sempre transcorre a porta tancada, és una cosa amagada.

¿Per això ella intenta tancar la porta quan veu que vostè ha vingut amb un equip de cinema?

— Exacte, perquè s'adona que ja no serà un moment íntim i privat, sinó que la resta del món veurà i sentirà com la confronto i tot el que jo tinc a dir. Però és que l'incest no és un acte privat, sinó que pertany a la vida social perquè afecta a tot el món. I tothom ha de saber el que ha passat. Per això, quan ella intenta tancar la porta, no és que jo em posi violenta, és que em torno boja. Davant d'un incest només podem decantar-nos per una versió o l'altra. Fixa't que la meva madrastra repeteix: “No ho vull saber”. I per a mi la qüestió és si té dret a no saber el que va passar, a ignorar els fets. Tothom diu que vol saber la veritat, però en realitat no la poden suportar.

La seva madrastra també li expressa llàstima i compassió, però vostè la rebutja amb contundència.

— Sí, perquè la compassió és una forma d'autoritat, una posició de poder que adoptes envers l'altre. És mirar l'altre des de dalt: “Quina pena sento per tu, pobrissona...” La compassió és una forma de violència social. La qüestió és: què significa per a tu la compassió? Com et fa sentir que algú senti compassió per tu? T'ajuda i et fa sentir millor o t'ofega i et retorna al teu paper de víctima? El que importa no és sentir compassió per la víctima sinó escoltar el que ha de dir i, per tant, el que ens ha d'ensenyar.

El documental inclou algunes de les primeres aparicions que va fer com a escriptora en programes de televisió en què la tractaven de mentidera i fins i tot de puta. Ara ens sembla inimaginable, però només fa 25 anys.

— Potser és cert que avui dia no tenim programes de televisió com aquells, però encara hi ha espais d'humiliació social, només cal veure les xarxes socials. La humiliació de les víctimes d'incest no ha desaparegut, se'ns continua humiliant a les xarxes socials. I fins i tot a les institucions: Thierry Ardisson, el periodista que apareix en aquell programa, va ser condecorat fa uns mesos amb la Legió d'Honor per Emmanuel Macron. Això ja ho diu tot.

¿Ardisson es va disculpar algun cop amb vostè per haver-la tractat així?

— No, mai. Al contrari, va rebre la Legió d'Honor molt content i orgullós, sense remordiments. Quan li van concedir la condecoració jo vaig escriure una petició perquè l'hi retiressin que es va publicar a doble pàgina al diari Libération, amb les firmes de molta gent del món del cinema i la literatura.

¿Explicar la seva història a través de la càmera era també la manera de fer encara més objectiu el seu relat, de combatre la incredulitat d'aquells que la van titllar de mentidera?

— No, a mi tant me fa que em creguin. El 1999, quan vaig escriure L'inceste, alguns van dir que m'ho havia inventat tot. No és el meu problema. Tothom és lliure de pensar que m'ho invento. Avui dia es diu molt la frase “Jo sí que et crec”. No ho entenc. A mi no m'importa que em creguis. Què m'estàs intentant dir? Que ets una bona persona? Que hauria d'estar agraïda perquè em creus? Em van violar, és cert. Jo ja ho sé. La qüestió no és si tu et creus la meva història, la qüestió és l'incest en si. Això no va de tu ni de mi, va de l'incest.

Al documental es veu com, un temps després de la visita, la seva madrastra l'ha denunciat per envair la seva privacitat. Ha prosperat la demanda?

— Sí, ja m'han interrogat. La meva madrastra ens acusa a mi i a les dues operadores de càmera de la pel·lícula d'atemptat contra la intimitat de la vida privada. Hi ha coses del procés legal que no són públiques i no les puc explicar. Un cop més, aquest cas serveix per mostrar l'evolució de la societat. Si el Me Too fos un moviment profund i no un moviment de pòsters i eslògans, coses com aquesta no podrien passar.