Christopher Nolan a Robert Downey Jr: "Et tenia una mica de por. Havia sentit tot d’històries sobre com n'estaves, de boig"

Los AngelesChristopher Nolan i Robert Downey Jr. han treballat en algunes de les pel·lícules de superherois més populars i lucratives del nostre temps, amb uns repartiments plens d'estrelles. Com és que els dos no havien coincidit en una pel·lícula abans fins ara, fos de superherois o no? Els seus camins es van trobar, una mica, a Batman Begins (en parlarem més endavant). Però per reunir-los finalment va caldre un altre tipus de superproducció d'estiu: un biopic de tres hores sobre els triomfs i les penes d'un físic teòric als anys quaranta.

Des de la seva estrena al juliol, Oppenheimer ha acumulat més de 1.000 milions a la taquilla, elogis de la crítica i tretze nominacions als Oscars. Tres d’aquestes nominacions són per a Nolan, de 53 anys: millor pel·lícula, director i guió adaptat, i una de millor actor secundari per a Downey Jr, de 58 anys, per la seva interpretació de Lewis Strauss, un enemic del protagonista a l’estil de Salieri. No són les primeres nominacions que reben: incloses les d’Oppenheimer, Downey en té tres i Nolan vuit, però cap d'ells no ha guanyat mai. Aquesta vegada són favorits. L'endemà de l’anunci de les nominacions, es van trobar als estudis d’Universal per parlar de com es van conèixer, què significaria per a ells guanyar un Oscar i per què tanta gent no es va adonar que aquell noi calb i suat que li tenia mania a Oppenheimer era en realitat Robert Downey Jr.

És la primera vegada que treballen junts. Com es van conèixer?

— Robert Downey Jr. Ens vam trobar en un vestíbul en algun lloc. Estaves fent càstings, era Batman begins o El cavaller fosc?

— Christopher Nolan:Batman Begins.

— R.D.: I abans de prendre el cafè ja sabies que probablement jo no era l’escollit.

— C.N.: Ho sabia al 100%, que no eres tu. Al meu cap això estava clar. Però sempre t’havia volgut conèixer.

— R.D.: És de mal gust dir-me quin paper ja sabies que jo no aconseguiria?

— C.N.: Estic mirant de pensar si revelar això és bo o dolent.

— R.D.: Oblida-ho. Era només que tenia la sensació que aquella reunió era gratuïta.

— C.N.: No, jo era un gran admirador teu i, per tant, volia participar en la reunió de manera egoista. Però també et tenia una mica de por, saps? Havia sentit tot d'històries sobre com n'estaves, de boig. I havien passat només uns anys des de l'última d'aquelles històries.

Com se superen els recels?

— R.D.: Deixes passar deu o dotze anys i vigiles les notícies.

— C.N.: Exacte. Deixes que Jon Favreau [el director d'Iron Man] s'arrisqui i llestos. No, la veritat és que crec que l’elecció de Robert com a Tony Stark és una de les decisions de càsting més significatives i conseqüents de la història de Hollywood. Va acabar definint la nostra indústria. Al sortir de la covid, dius: "Gràcies a Déu per les pel·lícules de Marvel". En retrospectiva tothom pensa que la tria era òbvia. Però Jon Favreau va assumir un risc enorme.

Robert, què havia sentit vostè sobre el Chris?

— R.D.: De tot, des de gent que es resistia a treballar amb ell fins a d’altres a qui els va canviar la vida. És estrany, no hi ha consens. Però no he vist mai tant de respecte pel privilegi que és fer pel·lícules.

Segur que no soc la primera persona que no et va reconèixer a Oppenheimer, tot i que hi surt força.

— C.N.: Després d’una de les primeres projeccions vaig parlar amb un noi que no tenia ni idea que el Robert hi participava. Va ser llavors que em vaig adonar que s'havia transformat completament en el personatge. Al mateix temps, vaig pensar: "I ara com vendrem la pel·lícula"?

— R.D.: No intentàvem fer-me irreconeixible. Però vas dir que no havia de sortir guapo. Jo vaig pensar, Christopher Nolan creu que soc guapo! Però no és que fem cap transformació ni que jo sigui un camaleó. Simplement la pel·lícula et submergeix en un món en el primer acte, i els fils aparentment caòtics que van sorgint s’acaben lligant en el tercer acte, així que és una experiència de tres hores molt satisfactòria. Passen moltes coses, i no t’adones que jo hi soc.

Quan penses en Robert Downey Jr. no penses necessàriament en algú com Strauss, un buròcrata mesquí i bel·ligerant. Chris, què et va fer creure que Downey Jr era Lewis Strauss?

— C.N.: Sempre vols treballar amb grans actors, però intentes que sigui en un moment de les seves vides i carreres en què tinguis alguna cosa per oferir que no hagin fet mai o en molt de temps. Volia veure una gran estrella deixar tot aquest equipatge i carisma i perdre's en el retrat d'un home molt complicat. I sempre havia volgut treballar amb ell. Un cop vaig deixar de tenir-li por, això sí.

Imagino que el guió va ser una ajuda.

— R.D.: Tot estava allà. Però jo em distrec fàcilment, per no dir que m’avorreixo, així que em deixava embellir-ho aquí i allà. I de tant en tant ens recordava el ritme. No ens deia necessàriament que anéssim més de pressa, però deia "Recordeu..."

— C.N.: "... és una pel·lícula llarga".

— R.D.: "És una pel·lícula llarga, esteu avisats".

A la pel·lícula es descriuen les conseqüències dels bombardejos d'Hiroshima i Nagasaki. Per què va decidir no mostrar-les?

— C.N.: Hi ha diferents motius que van influir en aquesta decisió. La clau és que, al cinema, el més potent és sovint allò que no es mostra. Estem demanant al públic que utilitzi la seva imaginació. Els directors de terror ho saben perfectament: menys pot ser més. Veure Cillian [Murphy, que interpreta Oppenheimer] escoltar algunes d'aquestes coses pot ser una experiència commovedora.

La taquilla, evidentment, ha anat bé. Però algú us va dir, al principi del projecte, "no estic segur si una pel·lícula de tres hores sobre J. Robert Oppenheimer interessarà la gent"?

— C.N.: Oh, sí. M'ho van estar dient fins a la nit de l’estrena. Així que aquell cap de setmana inaugural va ser emocionant. Els números que arribaven desafiaven les nostres esperances més grans. Sempre ens ha anat bé fer coses atrevides, però va ser un xoc total per a l'Emma [Thomas, la productora, que també és la seva dona] i per a mi que funcionés a aquest nivell.

— R.D.: Cinema-esdeveniment fiscalment responsable. Quasi li passa la mà per la cara a les típiques superproduccions gegants amb què vaig créixer als 80.

Què heu après treballant junts?

— R.D.: Que vaig tenir una educació incompleta.

— C.N.: Ja sabia que en Robert era genial, i que si el fitxàvem ho clavaria, i ho va fer. Però vaig aprendre que l’origen d’aquesta grandesa és la seva generositat. Escolta i té consideració per tothom que l'envolta creativament.

— R.D.: No vull parlar per tu, però crec que també has après que, de tant en tant, és agradable socialitzar amb els teus actors.

— C.N.: No, ni de conya. Em va fer sortir a sopar i em deia, mira, no és genial!? No és genial, això?

La pel·lícula té tretze nominacions a l'Oscar. Va ser una sorpresa?

— C.N.: Ho va ser, sens dubte. Mai saps què passarà.

— R.D.: Sempre és estrany, sobretot a primera hora del matí. No vols ser aquella persona que posa l'alarma i espera nerviós.

— C.N.: Jo vaig dormir. No volia portar mala sort posant l'alarma i esperant. Vaig pensar que si passava alguna cosa algú em trucaria.

— R.D.: Però no ets un malastruc.

— C.N.: Sí, ho soc! Soc molt supersticiós. Vull dir, no tan supersticiós com tu. Però tinc un gran respecte per la malastrugança.

Què significaria per a vosaltres guanyar l'Oscar?

— C.N.: Vaig créixer veient els Oscars. Sempre m'ha agradat Hollywood, les pel·lícules de Hollywood, les pel·lícules d'estudi, tot això. Així que seria un somni fet realitat.

— R.D.: Les coses són tan estranyes ara, comparades amb fa trenta anys, quan vaig fer la meva primera ronda per la nominació de Chaplin. Aleshores tenia molt de temps lliure a l’agenda. Ningú del meu equip pensava que calia gastar massa energia perquè Al Pacino tenia el premi a la butxaca per Essència de dona.

Com és ser el favorit aquesta vegada, quan no ho havies sigut mai?

— R.D.: És difícil dir alguna cosa que no et faci semblar un imbècil. Però estarem d'acord que, en general, aquest any hi ha una gamma més àmplia d'entreteniment filmat. Potser no tant com estàvem acostumats abans, però suficient per mantenir la botiga oberta.

Gaudeixes de la temporada de premis o és una obligació més que has de fer?

— C.N.: [Pausa llarga] És un procés estrany. No em resulta gaire natural. M'agrada més fer pel·lícules que promocionar-les, com a molts cineastes. Però al mateix temps, és meravellós quan la gent respon a les pel·lícules. Fas la pel·lícula per a un públic, la poses als cinemes per a un públic, i la temporada de premis és una de les maneres de saber que has connectat amb la gent.

— R.D.: A mi m'encanta aquesta temporada! Mai oblides la tercera vegada.

Copyright The New York Times