Chuck Palahniuk: “'El club de la lluita’ va ser un fracàs quan va sortir”

PalmaQuan algú llegeix una obra de Chuck Palahniuk, es pot imaginar l’autor com una persona seriosa, fins i tot fosca, com les trames dels seus llibres. Però es podria dir que el nord-americà és gairebé tot el contrari. Palahniuk, guardonat per la novel·la El club de la lluita, que David Fincher va adaptar més tard al cinema, és molt senzill, amable i proper. Escolta atentament i fa la mitja rialla després de cada pregunta. Es mostra modest tot i ser un autor amb milions de seguidors i un dels noms destacats del Festival de Literatura Expandida de Magaluf (FLEM), que té lloc aquest cap de setmana.

“M’hauria agradat que hagués arribat abans”, comenta Palahniuk entre rialles quan se li demana com ha viscut l’èxit del seu best-seller. L’autor explica que la repercussió tant del llibre com de la pel·lícula va arribar després de deu anys d’haver vist la llum, i assegura que “ambdós varen ser un fracàs quan varen sortir”. Ara bé, actualment el seu nom apareix entre les llistes dels autors més venuts dels Estats Units. També opina sobre l’adaptació que va fer el cineasta del seu llibre: “La pel·lícula és fantàstica, però Fincher no va tenir temps de mostrar el final del llibre, on es posen més morts pel camí i es mostra la realitat social d’aquell moment”.

En qualsevol cas, el nord-americà forma part del cartell del FLEM per la seva darrera obra: Planteja’t això. És un llibre en què el novel·lista relata la seva experiència en l’art de contar històries i exposa els coneixements que ha anat adquirint en aquest àmbit després de tres dècades dedicades a l’escriptura. “Feia anys que volia escriure aquest llibre, volia donar reconeixement a les persones que m’han ensenyat tant durant el camí (sobretot a Tom Spanbauer) i també explicar les coses que m’han marcat a la vida”, assenyala Palahniuk. Un camí vital que, segons l’autor, no sempre ha estat fàcil: “Quan era petit a casa no teníem doblers, i quan el dia de Sant Valentí veia capses de dolços enormes als aparadors, em venien molt de gust però no les podíem pagar”.

Aquest fet vital li ha ressonat dins el cap molts d’anys i li ha donat una sortida a través de la gran quantitat d’admiradors que té a la seva pàgina web oficial. “Quan vaig començar a rebre cartes de la gent, em semblava avorrit contestar-les amb una resposta estàndard de ‘gràcies i que tinguis un bon dia’, així que vaig decidir fer-ho divertit i, en comptes d’escriure cartes, vaig començar a enviar capses plenes de dolços”, explica el novel·lista amb molta il·lusió. Ell reconeix que és una manera egoista de gaudir del procés, però també assegura que “és una manera d’alegrar-me quan tenc un mal dia”. Tanmateix, Palahniuk també té altres maneres de sentir-se bé amb ell mateix: “Tenc un castell al jardí de casa que vaig construir tot sol, amb les meves mans, durant el confinament. Quan el mir o també quan rellegesc els meus llibres, pens que som valent i que tenc unes grans capacitats; això em reconforta”.

Ara per ara, el nord-americà està treballant en un nou llibre que està previst que es publiqui l’any que ve. El títol serà Not for ever, but for now i serà “una obra obscura i còmica que va sobre dos nins anglesos a qui els encanta Winnie the Pooh i que maten molta gent”. L’autor, que admet que prefereix el mal temps als dies lluminosos com el que fa aquest dissabte a Magaluf, té un procés curiós a l’hora de desenvolupar les seves trames: “Sempre començ amb una escena independent per experimentar i veure com va el llibre, així la puc mostrar als meus amics i veure si enganxa o no”. L’escriptor assegura que d’aquesta manera no tuda el temps i veu si la idea és bona o no. “Si la història funciona, en faig una versió nova més extensa i construesc quelcom conjunt, com si fos un mosaic”, detalla.